Ir al contenido principal

30 años

Pues sí, tal como suena, cumplo 30 años. La verdad, no siento gran diferencia a no ser que lo piense; físicamente he cambiado sí, pero respecto cuando? No lo paso mal al mirarme al espejo, no tengo arrugas y no tengo ni una sola cana, que no es poco! Mi vida... ha cambiado mucho en poco tiempo, y evidentemente, podría estar mucho mejor pero no puedo quejarme. Hace años me marqué los 30 como un fecha límite para aquellas cosas que ves que "los adultos" tienen o hacen. Y estoy orgullosa, porque un poco queriendo, un poco sin querer algunas de aquellas metas se han ido consiguiendo. Hace año y medio que me casé con un hombre tranquilo, un hombre enamorado de mi, un hombre que me hace feliz. Le quiero tanto que sería una cursilería ponerlo aquí! Y hace 5 meses me dio el mejor regalo, un niño precioso que nos hace sentirnos orgullosos de ser padres. Un poco obligados por las circunstancias, vivimos algo lejos de la gran ciudad , aunque no me arrepiento de la decisión. Tengo mis padres, a los que admiro, cerca y mi hermano a cuatro pasos.Y profesionalmente, siempre puede evolucionarse pero me respetan y aprecian allí donde trabajo.
Esto me lleva a pensar que ya soy mayor? Seguramente la respuesta es sí. Los niños hace tiempo que me tratan de usted, mis actores favoritos están llenos de canas, los grupos de música que me encantaban ya no cantan juntos, adoro pasar un sábado noche en el sofá viendo una película y disfruto preparando una comida....
Tal vez hecho de menos amigos que al final no lo han sido tanto, lo que me hace valorar sobremanera a todos aquellos que de un modo u otro están cerca de mi.
Y, a pesar de este vistazo atrás, lo mejor está por llegar. Siempre hay algo pendiente no? ya me entendeis. Seguiré disfrutando de lo bueno que tengo ahora, habré aprendido alguna cosita pero seguiré pensando que siempre me quedará algo por hacer: un libro por leer, algun sabor por probar, algún rincón que visitar, alguien a quien conocer, algun futuro que soñar, algún deseo por cumplir...

Comentarios

Entradas populares de este blog

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric. Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat. Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així. Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu. La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en...

L'Horror

He pensat molt d'escriure o no aquest post.. però a mesura que van sortint nous detalls al voltant de l'esgarrifadora noticia, em sento tant horroritzada que escrirure, al menys, alleujarà el patiment en posar-me al lloc d'aquesta victima. No puc entendre com poden passar 24 anys d'una vida en un lloc com aquell, en tinc 31, això voldria dir casi tota la meva vida. És increible que una persona pugui desapareixer així i a la vegada estar segrestada i violada repetidament pel seu pare. Sento una rabia dins cada cop que les noticies al respecte van venint. Set embarassos, jo que només he passat un i tractada com una reina, com pot haver estat esta noia set cops embarassada des dels 24 anys, haver parit set cops en aquella habitació i tenir uns nens que no han vist la llum del dia. Nou dels vint-i-quatre anys tancada els va passar en una única "habitació"... no em puc imaginar en quin estat psicologic deu estar aquesta dona que ara té 42 anys. Com no s'ha pog...

Fi de curs

S'apropa Sant Joan i inevitablement ho associem al començament de l'estiu, de les vacances, el calor... i per tant el final de la rutina, del cole... La nit de Sant Joan, nit de bruixes.. té un punt màgic que fa un parell d'anys que he deixat de viure.. Abans, particularment ho vivia més aixi: estudiava durant l'any i acabats els examens canviava de vida i tot i treballar tot era diferent. Suposo que a mida que passa el temps la percepció del que implica el temps d'estiu va canviant. El que no canvia, es que en aquests dies, s'acaba el curs. I per tant, s'inicia l'eterna discusió de les vacances i els nens. Sé i sóc conscient que no aporto res nou, si més no, el meu punt de vista el deveu deduir. Fa uns mesos ja vai escriure respecte la conciliacio familiar i laboral i tampoc és la meva intenció repetir-me. Només sento pel carrer que els mestres tenen moltes vacances, que què s'ha de fer amb els nens i en fi, les opinions al respecte son tan di...