#NoPrimàriesPSC

En un post antic que vaig fer coincidint també amb un període de campanya o pre-campanya electoral ja demanava als partits polítics que aprenguessin a escoltar... que sobretot quan la campanya tenia lloc a les xarxes socials en general, i a Twitter en particular, aprenguessin a escoltar, a interactuar, argumentar, etc.

Reconec amb sinceritat, que hem avançat en aquest sentit. Si hi continuen havent consignes, aquestes no són tan estrictes, de forma que tots els militants dels diferents partits ja no es dediquen a repetir tuits i, per tant, no es fa tan avorrida la política a TW. Ans al contrari, començo a apreciar que definitivament, la autocrítica dins un partit avui per avui i de forma pública només té lloc a Twitter.
I com no seria just dir que això ho percebo a tots els partits, on afortunadament es veu clarament és al PSC.

Dic afortunadament expressant  una apreciació completament personal: Perquè per més que la teoria repetida per aquells que manen digui que, ha sigut la celeritat amb la que s’ha establert un nou calendari electoral per part del President Artur Mas, la que ha impossibilitat la celebració de primàries per escollir a un presidenciable, les raons per contradir això són infinites.

El motiu donat de manca de temps cau pel seu propi pes. Fa uns deu mesos ja que es va prendre una decisió. Com poden justificar la manca de temps si s’han tingut deu mesos per treballar envers una decisió presa per uns delegats que representen tot el partit?

El sentit comú sempre aconsella complir les promeses. Sempre i en qualsevol escenari o situació. I encara més si de política es tracta. Una política que avui encara es basa només en prometre coses i calcular-ne quantes deixaran de complir abans de votar.

Van prometre primàries obertes, a “l’estil francès” on inclús aquells q no són militants ni simpatitzants també poguessin opinar sobre qui preferirien de president o presidenta. I la promesa ha quedat en no res. Com confiaran els votants en promeses que els hi afecten a ells si se salten les promeses que se fan a sí mateixos?
A vegades les promeses es compleixen a mitges... es donen excuses i ens fem perdonar. I normalment ens perdonen si sóm sincers quan argumentem. Potser unes primàries internes, tal com fan altres partits en el mateix termini de temps, hagués sigut una decisió més salomònica.

Però no era només una promesa. Es va recollir als Estatuts després de l’últim Congrés. I es va recollir als Estatus a fi que allò no es pogués modificar ni canviar per ningú. Ni Executiva ni decisions personals ni res. Quin sentit té doncs fer un Congrés i arribar a uns acords que no són respectats?
Quin respecte mostraran envers els seus votants si el que demostren públicament és una manca de respecte envers ells mateixos?

Quin sentit té doncs la militància a un partit que no té en compte als seus militants?
Recordava aquell post que comentava a l’inici i les grans dificultats que hi havia llavors a Twitter per conversar. I com deia... definitivament la conversa sí s’ha establert. I s’ha establert gràcies a no-militants i no-simpatitzants que opinen o intenten opinar amb distància però gràcies i sobretot, a militants que exerciten l’autocrítica envers el partit on militen i generen corrents d’opinió divergents.

És només a Twitter on per fi començo a apreciar que dins un partit hi poden haver opinions claraments diferenciades i defensades per alguns militants amb força.

I tot i haver comentat les NoPrimàriesPSC , és extensible a altres converses que afortunadament comencen a tenir lloc i diversifiquen el pensament únic. Tant de bó aquesta autocrítica i reflexió pública tinguin lloc en les estructures de partit. I s’obtinguin llavors fruits. Només així hi hauran autèntics lideratges, autèntics resultats de persones que treballaran per un país i no per sí mateixes.