dijous, 31 de desembre de 2020

El meu dolor al 2020

 És molt difícil sentir-te a l'infern. No saber quan hi has entrat. Sobreviure-hi i adonar-te'n que la tristesa t'envaeix en tot moment i que només quan fas l'esforç d'avançar i mirar enrera veus que sí que estàs millorant. I que el fet que t'hagin dit que ets un àngel, un àngel.... et fa respirar. 

Els anys no poden ser ni bons ni dolents. Per què parlar de bondat o maldat en un any és atribuir-li una dimensió moral que realment no és adequada. L'any no ha sigut ni bo ni dolent. Però m'enfronto a un full en blanc sabent que hi compartiré tant de dolor tant, que les llàgrimes dificulten que hi escrigui i els calfreds esgoten cada cop que cau la nit. 

Un any que sé que ha sigut complicat per moltes persones, moltes. I que potser segurament sóc egoista escoltant només ara el meu dolor. Però quan aquest dolor t'ofega fins dificultar empassar en alguns moments i respires com si l'aigua t'envoltes al fons del mar, comprens que l'any que no és ni bo ni dolent, ha estat extremadament dur, difícil, asfixiant... 

Quan a finals del mes de febrer el meu fill va tenir una pneumonia que va fer que no anès a escola fins un dia abans de l'inici del tancament d'escoles i confinament, intuïa lo dur que seria per la meva mare, malalta de fa anys però no sabia que acompanyar la mort em colpiria tant. 

Mentre el meu fill es recuperava em vaig començar a trobar molt malament, fins que el 16 de març vaig ingressar a l'hospital, en aïllament. Dos resultats que van trigar una setmana confirmaven un negatiu en coronavirus, però la penumonia bilateral que vaig tenir em va fer passar uns dies en que vaig pensar que no m'havia acomiadat de ningú. I l'aïllament en un box, sense finestra, en una camilla per dormir, per fer les teves necessitats a la mateixa cadira on intentaves menjar amb febres altes i ofegament va ser una experiència aterradora. Veure la llum del sol a la finestra de l'habitació sobre el llit de l'habitació que vaig tenir després, malgrat la febre i l'ofegament em van semblar una meravella. Després de tres tongades d'antibiòtics diferents vaig començar a recuperar-me i els primers cops que sortia al carrer en les hores que es permetia... caminar uns segons esdevenia el major dels esforços. 

Veure els ulls de ma mare agraïda de que m'hagués recuperat, i del meu fill convertint-se en un petit gran adolescent responsable i carinyós, i sentir-me important per qui m'estima em donaven forces per el major esforç que vaig fer després. 

Poc després, la meva mare, que ja havia estat ingressada al novembre, i al juliol... i altres vegades sempre ensortir-se'n i baixant un graó ... va demanar de trucar al 112 per què ja no podia respirar. Vam fer-ho amb el meu pare tant bé com vam saber durant molts molts molts dies, evitant aquest ingrés per què esperavem un no retorn... i per què no la voliem deixar sola. Però va passar. Va estar al box, i vaig passar gairebé tota la nit a la sala d'espera i després al cotxe. Vaig prometre a la meva mare que no podria estar al box però que estaria allà. Els metges ho van intentar tota la nit, i em van deixar entrar uns minuts. Aquests minuts ella va calmar-se, respirar, comprovar que no estava sola... al matí següent, em van deixar entrar al box en confinament amb ella. Amb un EPI. Feia tan poc que jo hi era... I vam compartir hores, i va passar el dia, i va pujar a planta. I vaig sortir de l'hospital, però a les poques hores la doctora em trucava, que si podia tornar a entrar confinada amb ella, ma mare ho demanva, els metges ho van acceptar. 

Ma mare sempre em va dir que en mi no tenia por. I ara ploro tant recordant la seua veu dient-m'ho... 

Ens vans dir que era qüestió de dies, però vam tornar a casa. Els mesos més intensos de la meua vida. Ja feia molt de temps, molt... que la vida la condicionava a la meua mare. Absolutament tot. 
Però ara era encara més intens: 

Trobar coses de menjar que li agradessin, cuinar-les... preparar la medicació, parlar... parlar molt en ella sabent que ella era conscient que no hi havia retorn, que es moria. Sentir la seva por, una por aterradora i inexplicable en alguns moments, amb la consciència del no hi seré demà. L'angunia del dolor de la mort que s'apropa, la ressignació lluitant amb les ganes de poder viure una mica més. Les converses amb el Doctor Gasó de medicina paliativa.... Les dutxes, el rentar el cabell i el cos de la mare, sentir la seva pell contra la meua com la devia sentir quan era un bebé... no hi ha records d'aquest contacte en la pell quan ets un bebé... però quan la teua mare esdevé feble i fràgil als teus braços sota l'aigua de la dutxa i assecant-li el cabell tot i ser a l'infern construeixes records potents de la pell, de la olor, del cabell... de tu mamá. 
Després una caiguda per què no volia marxar i lluitava, fins que un dia va dir, hija... no quiero comer más. No puedo. No hi ha paraules per descriure el que implica la consciència de tenir la mort asseguda al llit, al sofà, al costat meu i de mon pare, esperant endur-se'n ma mare. 

Vam decidir seguir tenint la meua mare a casa. Fins el darrer moment. La morfina que li administrava quan el Doctor Gasó ho va indicar, van alleujerar la seva asfixia, i la vam començar a veure tranquila. Nits d'insomini amb el meu pare amb paraules d'ella que sempre recordo. I un fill que em deia cuida la iaia mamá.. 

El matí del 18 d'agost li va demanar llum al meu pare. I després va morir. 

El dol no són etapes que es van passant. Per les que es transita sense ser un ser actiu. És un procés d'anada i tornada. Un procés del que formes part i del que voluntàriament has de fer l'esforç per avançar. 

Les etapes que expliquen als llibres no es succeixen una darrera l'altra, si no que vas i vens d'una a l'altra en dies, en hores, sense saber per què. La culpa t'omple si et veus somrient, la tristesa t'ofega quan intentes respirar. Hi ha hores terribles, i moments d'alleujament. Els records són massa colpidors 6 mesos després, i resulta aterrador saber fins i tot, que ja no hi hauran nits d'hospital. 

No sé si realment sóc un àngel però després de tant de sofriment i de tanta consciència de que ma mare es moria pocs mesos després de sentir que jo que m'avançaria a ella, en mig d'una cura i atenció que repetiria una i mil vegades, em consola recordar les vegades que em va repetir fins que ja no va poder... que en mi no tenia por.




dimecres, 9 d’octubre de 2019

La gestió de l'alumnat amb trastorn de conducta i/o conductes disruptives





No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar. 


Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us proposo des de l'experiència en col·laboració amb el CRETDIC en el seguiment de diferents alumnes amb TGC (Trastorn Greu de Conducta) idees que ens ajudaran a entendre per què i com actuar davant aquest alumnat. Cal tenir en compte que només un nombre reduït d’alumnes tenen aquest diagnòstic o reconeixement, però que les pautes de pensament i orientacions són vàlides en canvi per molts dels alumnes amb els que treballem (també amb casos d’autisme) , i que al final, el que ens estan mostrant són les nostres mancances i escletxes del sistema. 
La seva conducta és només l’acte manifest. I el seu desajust amb el món convencional és només la seva forma de mostrar un malestar.  
En primer lloc és important entendre que l'alumne ens mostra una conducta. L'alumne mostra una conducta que en diem trastornada perquè té una percepció del món que li genera malestar i ens ho ensenya d'aquesta manera. Hauríem d'aparcar la idea de que es porta malament expressament, i que ho fa per “fastidiar”. I reflexionar sobre quina és la lògica i pensament sobre el que interpreten el món. 
És important comprendre que perceben el món com una amenaça i que això fa que qualsevol acte o conducta pugui ser interpretada per l’alumne com a invasiva o una agressió (una mirada, un tó de veu, un comentari…). 
La lògica del pensament de l’alumne es regeix per tres idees claus. Tres sentiments que regeixen el pensament. 


Indignitat
Inflexibilitat
Injusticia


Són nens sense un lloc, que busquen el seu lloc a l’aula, a la vida de l’altre, al centre educatiu, a la seua vida. Alumnes amb un pensament rígid, amb dificultats en els moments de transició i canvis o poc estructurats com els patis i entrades i sortides, i alumnes amb un profund sentiment d’injusticia, que trobaran les escletxes a les aplicacions de les normes i respecte allò que es faci amb ells i no amb els altres. 


Per això cal: 
Dignificar (Treballar des del consentiment. Mostrar un interès sincer )
Flexibilitzar (No confondre permissivitat amb flexibilitat… com introduir la la flexibilitat en persones rígides, com introduir la llei en qui sempre té sentiment d’injusticia és un aspecte sobre el que es poden ampliar les orientacions.)
Responsabilitzar (Cal treballar un a un per convocar la seva responsabilitat en els aprenentatges)



Són només les pinzellades d’uns conceptes i mirades educatives que ens ajuden en aquests casos. Per una altra banda, el seu estat d’alerta constant, els genera una facilitat per produir una conducta impulsiva, i per això és imprescindible convertir l’entorn en confiable, segur i predictible. 


Podem ampliar les orientacions en un proper post, però les idees claus d’aquest entorn confiable passen per: 


L’aplicació clara, coherent, consistent de la normativa de centre. 
L’anticipació de la setmana, dels esdeveniments que surten de la rutina, però també de totes i cadascuna de les sessions. Començar la classe explicant què farem i què esperem. 
Establir un vincle segur, des del consentiment de l’alumne i amb un interès sincer per ell i no per a que no ens molesti. 
No confrontar-se directament i triangular amb un tercer, amb la norma, etc. Compartir amb l’alumne que la transgressió no és permesa, no només per ell, si no per un nosaltres. 


Recordar que: 


Si  sóc coherent i consistent, sóc predictible, i si sóc predictible són confiable. I aquesta seqüència és important per tot l’alumnat, però sobretot amb aquells sobre els que centràvem el post. 


La sanció per l’alumne té la funció també d’atorgar la llibertat de triar si es vol o no repetir l’acte sancionat. I que protegeix, ja que si l’acte transgresor es quedés sense sancionar, s’oferiria el missatge que qualsevol altre el podria dur a terme també sense sanció. I això genera desprotecció, tant a l’alumnat com al professorat i al propi centre.

Però no podem actuar només des de la funció punitiva. És imprescindible crear un vincle segur des de l’interès sincer, principalment vehiculant la figura del tutor i pensant de forma transversal en la nostra funció tutorial docent. I tenir present que si pensem en modificar les formes d’estar, es regularan les formes de ser. 

dilluns, 30 de gener de 2017

1 consell i 6 idees per quan arriba el primer bebè



Quan arriba el primer bebè, tot són canvis. Dubtes, inseguretats..... Un petit resum d'idees recollides des de l'experiència, des de la meva formació i des de el principi de senzillesa i sentit comú per a ser només una font més on la que els pares consultin i acabin prenent decisions:
                   
 1. XUMET?
chupetes: Chupete de silicona bebé aislada sobre fondo blancoPosar xumet no és dolent. El nadó té reflex de succió des del moment del naixement i, xuclar en aquell moment li dona calma per què satisfà un reflex innat. I per què no negar, si no xucla el xumet ho farà amb el dit, i hi ha molta literatura sobre el tema. Per tant, no patiu, el xumet en sí no és dolent. Gairebé tots els nadons en tenen. Ara bé, després tampoc patiu en excés per el moment de treure-li. Ja sabeu que us diran que deforma les dents i que no el pot tenir, i moltes altres argumentacions vertaderes. Però.. calma. Poc a poc, oi que li hem posat per què també a nosaltres ens semblava que li anava bé? el bebè el té com a propi tota la seva petita vida. No és tan fàcil desprendre't d'una cosa que ha format part de tu sempre. Oi?         

2, A DEMANDA O NO?
Com en tot, els extrems sempre són perillosos. Personalment, no sóc gaire partidària del a demanda i lo que el nen vulgui. Sempre al menys no. 
Un nadó neix sense horaris i amb cicle de 3-4 hores: dormir i  despertar-se, plorar, menjar, fer caca, plorar, jugar un pel i dormir. I tot i que sembla caòtic dit així, respecte el menjar no acaba allunyant-se tant del nostre ritme, si ho apropem al sentit comú: Esmorzar, dinar, berenar, sopar i resopar. 
Si el bebè neix sense horaris, i no li dono jo qui li ho donarà?                                  
Hi ha per mi una màxima, que és fàcil compartir:  De dia, tot i dormir, ens despertem per 
menjar. De nit, mai. 
biberones de bebe: botella de alimentación del bebé con la ilustración vectorial fórmula para bebésAixí doncs, intentem fer semblant. Despertem de dia per aconseguir cert ritme en el menjar, i no despertem mai de nit. Això, que sembla simple, implica doncs que les migdiades dels nadons no poden ser eternes, i per molt que ens faci pena despertar-los, més pena ens fa quan no hi ha ritme al dormir de nit. I implica que tot i que sobre les onze estigui adormit/da, encara podem considerar que és de dia, i el podriem despertar per fer aquell resopar per què ja fa 3-4 hores de la darrera presa de llet... 
Ha de menjar bé de dia per poder passar millor la nit, agafar horaris... i també serà més fàcil passar al sòlid, ja que a vegades només ens han explicat que a demanda i de sobte ens diuen: al berenar començar amb papilles de fruites. Berenar? no era a demanda? ;-)

3. DORMIR
Cal tenir present que tot i que ens encanta tenir al nostre bebè tota l'estona amb natros, sobre nosaltres, etc... també hem de ser conscients que un cop ha nascut i ja no és al nostre ventre ja no és nostre (de la mamà) si no d'ell mateix. I hem d'aprendre a conéixer el seu temperament i acompanyar-lo en el desenvolupament del seu caràcter. I respecte dormir, tot i la necessitat que tant pares com nadó poden tenir d'estar físicament junts, no necessàriament sigui sempre aquesta la millor opció. No entro en valorar la idioneitat del collit (del qual no sóc partidària excepte en moments puntuals) però sí recordar que una cosa és dormir amb els pares (a la mateixa habitació fins els 3-5 mesos) i una altra físicament amb ells. 
I crec que ha d'aprendre que tot i poder estar acompanyat, i tenir-nos a prop, el moment en que tanca els ulls i dorm ha d'aprendre a fer-ho sol. 
Per una altra banda, tingueu en compte el separar el dia de la nit doncs  el bebè mai ho separa quan acaba de néixer, i només el podeu ensenyar vatros pares, no baixant del tot les persianes de dia, no buscant el silenci de la nit, etc. 
bebe llora: Gritos de bebé Foto de archivoFinalment, respecte el dormir tenir clar un aspecte importantíssim i que podem passar per alt: quan es desperta buscarà tenir exactament lo mateix que tenia quan s'ha adormit Per tant de forma absolutament inconscient cercarà estar a la mateixa habitació, en el mateix llit, i amb les mateixes persones, ninos, etc amb els que es va adormir. De fet... igual que nosaltres:  imagineu-vos que us adormiu al sofà al saló  i desperteu a un llit en un dormitori. O que us heu adormit amb la vostra parella al llit i desperteu en un un altre llit i sols. Com us sentirieu?  
Com a mínim desconcertats, i buscant a raonar què ha passat. Amb setmanes, i mesos de vida, aquest raonament és inexistent absolutament, així que el desconcert només genera inseguretat que si passa cada nit, pot inclús preveure's i generar por. Per tant, quan ens ho plantegem sembla una obvietat oi? Despertar on i com ens hem adormit. Així doncs, sense valorar, el collit, el dormir al sofà o al cotxet, el dormir sol o acompanyat... simplement, quan em pregunten contesto... intenteu que s'adormi de la mateixa manera que voleu que se desperti. Si voleu que es desperti al vostre llit, deixeu que dormi al vostre llit. Si no, no.  Que se desperti com s 'adorm li dona seguretat i ajudarà a adquirir la rutina del dormir amb tranquil·litat. 

4. PLORA                     
Al principi sembla impossible, però sí, després diferenciareu els plors. I els moments en què plora, i per què, i com. I tot serà més fàcil per què després ja no només plorarà, si no que hi hauran riures, somriures, i una comunicació cada cop més el·laborada des de la mirada fins la paraula. 
Però un dia plorarà i no sabreu per què. Què descartar?
Tenir gana/sed, tenir son, estar brut, tenir calor/fred, estar incòmode, trobar-se malament amb algun dolor (còlics, coll, oida...), necessitat de contacte físic.... i ho fareu tot. I seguirà plorant. I no li passarà res. I no passa res. Pot plorar i simplement, parar. Calma. Només si nosaltres estem tranquils ell ho estarà. 

5. TENIR SEGURETAT EN NOSALTRES. I PACIÈNCIA.
Poc a poc els pares anireu trobant l'equilibri  entre el que vol el nen o nena, tot i ser un bebè i el que voleu vatros. Ni els mètodes que es basen només en aconseguir el que volen els pares, ni els que condicionen les actuacions dels pares només a satisfer els desitjos dels nadons acaben sent efectius. I cal un equilibri que sovint juga amb la por que tenen els pares a si el que estan fent no és el correcte i acaba afectant o condicionant el seu desenvolupament físic, intel·lectual o afectiu. Però aquest dubte i temor no desapareix en el temps, i moure'ns amb afecte, cura, protecció, amor, respecte, autoritat, educació i limits comença ara i durarà tota la vida. 
Així doncs, intenteu sempre decidir pensant que esteu fent el que penseu que és millor, decidint amb el cor i amb el cap sense desesperar. Poc a poc dona fruit. Però tot necessita temps. Un dia potser penseu "ha funcionat, o ha anat bé" i sentireu una petita seguretat que us ajudarà a seguir.  Paciència. 
tampoc és d'avui per demà.... però passa     

6. QUAN VE LA FAMILIA                   
Si està adormit, o en ganes de conéixer cares noves, i noves olors tot va bé. Si no... aprofiteu per marxar una estoneta. Per què opinaran: té gana, això vol dir que té son, vols dir que no té calor? , aquest body li deu picar, els panyals aquests no li van bé, li heu posat xumet? hauria de dormir ara oi? vols dir que ja està ben posat, ..... etc. I tothom es va posant nerviós... és complicat, i tothom pateix. Confieu en la família propera sobretot si ja tenen o han tingut fills, i deixeu-los el vostre bebè uns minuts. Poc a poc tothom s'anirà habituant, tothom. I el nadó també aprendrà poc a poc altres formes d'actuar. 

7. I PER ÚLTIM
No feu cas de res si no n'esteu convençuts que és el que vosaltres creieu que heu de fer. Al final, hi ha allò de la intuició materna (i paterna), i qui anirà provant, encertant i fallant sereu vosaltres amb els vostres fills.
Tothom es permet el dret d'opinar. Tothom us donarà consells. Tothom en sap més. I si fessiu cas a tothom acabarieu portant la contraria a tots. Així, que finalment, l'únic consell que realment és un consell és : escolteu, busqueu, proveu, i feu només allò que vosaltres penseu i sentiu que és el correcte. 

dissabte, 2 de gener de 2016

Despropòsit: Mestres d'educació infantil i primària podran ser Orientadors Educatius a Secundària

* Actualització 2 d'abril del 2016 al final 

Resumint-ho molt, per exercir de mestre (exerceix la docència a primària) cal tenir magisteri. I tot i que han tingut diferents modificacions les titulacions en magisteri i es preveuen més canvis sobre com ha de ser la formació del docent , al final, per ser mestre cal tenir la titulació correponent en magisteri.

Que es generi debat precisament sobre quina i com ha de ser la formació inicial i permanent del mestre és essencial. I més essencial encara que es prioritzi una formació pedagògica que sigui valorada i reconeguda. I que no acabi amb la titulació, si no que tingui continuitat al llarg de la professió docent. La formació és un dels aspectes que es recull en el Llibre Blanc de la professió docent no universitària , i Alberto del Pozo n'ha fet una primera lectura molt aclaridora al seu bloc, destacant aquest aspecte de la formació dels docents.
En Francesc Imbernon ha dedicat també molt recentment un article al Diari de l'Educació sobre els Reptes de la formació inicial del professorat: accés, docent i currículum. 
No sempre s'assumeixen les diferències que hi ha entre la formació docent a primària i a secundària i em sobta que totes les reformes, reflexions, replantejaments, etc. es pensen sempre per la formació que acaba amb una titulació en magisteri, però no en les formacions per a ser professor i exercir a secundària.
En la formació continúa val a dir que les diferencies es dilueixen i el que serveix per uns serveix també per d'altres i que per tant les reflexions i canvis sí que s'orienten cap als dos cossos docents.

Per a exercir a Secundaria cal ser , resumint molt, un especialista en la matèria ( una llicenciatura o grau en Matemàtiques per exemple, Història, etc) i una "acreditació" que certifica l'aptitud i coneixements pedagògics per a exercir.
Durant anys aquesta acreditació venia donada per l'anomenat CAP (Certificat d'Aptitud Pedagògica), un certificat que s'obtenia després d'un "curs" d'un any de durada. Segons el Reial Decret del 4 de juny de 1993, les especialitats de Psicologia i Pedagogia no necessitaven cursar-lo. 
Aquesta forma d'obtenir l'acreditació va canviar al curs del 2009-2010, deixant-se d'impartir el CAP i començant a exigir aquesta certificació d'aptitud pedagògica mitjançant el  Màster en formació del professorat d'educació secundària obligatòria, batxillerat, formació professional i ensenyament d'idiomes en l'especialitat que li correspongui,   d'acord amb el que estableix l'article 9 del Reial decret 1834/2008, de 8 de novembre.

Ara sí, un llicenciat en Psicologia o Pedagogia ( o titulació de Grau ) ha de cursar també el  Màster per tal de poder exercir com Orientador en un institut de Secundària (amb algunes excempcions en titulacions obtingudes abans el 2009). Cada especialitat de docència a Secundària té una combinació concreta de titulacions de llicenciatures o graus + el Màster. 
En aquesta aplicació del propi Departament d'Ensenyament (cliqueu enllaç) podeu comprovar com segons la titulació s'indica la necessitat de Màster (un cop accediu als resultats). Aquest és l'exemple per el cas que ens ocupa,  Psicologia (Pedagogia o Psicopedagogia) : 


I en aquesta altra aplicació (cliqueu enllaç) podeu comprovar com, per exercir i estar habilitat en la docència a Secundària en l'especialitat d' Orientació Educativa el Departament d'Ensenyament indica que cal cursar el Màster de Formació de Professorat Secundaria, en l'especialitat d'Orientació Educativa: 


Per exercir com Orientador Educatiu a un institut de secundària doncs cal ser titulat en Psicologia, Pedagogia o Psicopedagogia i a més estar en posessió actualment del Màster en formació del professorat amb especialitat en Orientació Educativa. Molt es podria discutir si amb aquestes carreres cal acreditar una aptitud pedagògica però també és evident que només la carrera universitària no dona els coneixements que dona el Màster profesionalitzador, i que compta amb pràctiques en centres de secundària i coneixements específiquis de la professió docent a Secundària. 
El Màster, no acredita per exercir a primària com a mestre doncs, ja que com he dit, cal tenir la titulació de Magisteri.
El Pla Docent del Màster en formació del professorat té en compte els coneixements previs dels alumnes (psicòlegs, pedagogs o psicopedagogs) per tal d'aplicar-los a l'institut, per ser professor en l'especialitat d'Orientació Educativa.

I , casi sense adonar-nos, tota aquesta coherència desapareix en un despropòsit que, permetrà que titulats en el Grau d'Educació Infantil  ( en aquesta pàgina de la UB podeu veure l'objectiu de la titulació, absolutament allunyada de la realitat a l'educació a Secundària) o en el Grau d'Educació Primària (per tant, parlavem d'infants de 3-4-5 anys a Infantil  i ara de 6 anys fins 12 anys) siguin també Orientadors Educatius a l'Educació Secundària. 

Les Universitats han fabricat la gran trampa, amb el vist-i-plau entenc del Departament d'Ensenyament autoritzant-ho: un titulat en Educació Infantil o Primària no pot cursar el Màster de Formació del Professorat Orientació Educativa, doncs cal ser Psicoleg, Pedagog o Psicopedagog. I això és així no per la "titulitis" que pateix el país, si no per els coneixements necessaris previs al Màster, per exercir adequadament la professió.
Quina és la trampa? La Universitat de Barcelona, la Universitat Autonoma i la Blanquerna ofereixen un Màster en Psicopedagogia. Fins aqui bé. Però totes tres (us he adjuntat captura de pantalla però si no es veu bé podeu consultar-ho a les webs de les universitats) indiquen que el Màster en Psicopedagogia és equivalent al Màster en Formació del Professorat en l'especialitat d'Orientació Educativa.

Si és equivalent, habilita directament per l'exercici de la professió a secundària.

El meu grau de perplexitat és enorme. Això és un cas d'intrusisme tan evident, que no sé amb quina raó pedagògica i professional s'ha dut a terme, ni com, els alumnes del Màster que provenen d'un magisteri d'infantil i primària s'endinsaran en l'Orientació Educativa a Secundària, en la realitat dels adolescents i el seu entorn, necessitats i objectius a Secundària.
Com a professional de l'Orientació Educativa comprenc les similituds amb matisos un cop acabat el Màster de Formació del Professorat entre psicolegs, pedagogs i psicopedagos. Però em veig molt lluny d'un graduat en educació infantil o primària. 
O el fet de ser Psicòloga amb el Màster de Formació Professorat Orientació Educativa m'habilita a mi professionalment per treballar en infants de 3 a 12 anys com a mestra??





Així doncs, per posar un exemple.... tal i com està disenyat actualment, una persona graduada en Magisteri amb menció en matemàtiques pot cursar el Màster en Psicopedagogia i podrà impartir l'especialitat de PSI (Orientació Educativa) a Secundària. Aquí teniu l'exemple a l'aplicatiu d'Ensenyament



I el més greu, la propia LOMCE en el seu article 94 permet aquesta barbaritat.

* Amb data 2 d'abril de 2016, comprovo que, després de l'actualització que el Departament d'Ensenyament ha fet de les titulacions per impartir ensenyaments, malhauradament tot segueix igual: 



dissabte, 24 de gener de 2015

Assignatura d'Economia als Instituts?


La LOMCE distribueix l'Educació Secundaria Obligatoria en dos cicles, el primer format pels tres primers cursos i un darrer curs que forma el segon cicle.
Hi ha un grup de matèries considerades troncals, que es repeteixen als dos primers cursos i també al tercer (triant al tercer unes matemàtiques aplicades o bé acadèmiques) i un grup d'assignatures considerades específiques i que poden canviar a cada curs, i que depenen de l'administració autonòmica i els propis centres educatius: aquí entraria el català o la música, però també la nova assignatura d'iniciació a l'activitat emprenedora i empresarial.
Al segon cicle, que és només 4at d'ESO com deia al principi, els alumnes trien entre un curs més destinat al Batxillerat (ensenyaments acadèmics ) i un altre més destinat a la Formació Professional (ensenyaments aplicats).
En ambdos casos tornen a haver-hi assignatures troncals i d'altres específiques. Si trien l'opció encaminada als ensenyaments acadèmics, una de les assignatures específiques (optatives) que pot oferir el centre és Economia ( al mateix nivell que Llatí, Física i Quimica o Biologia i Geologia).

Podeu ampliar la informació sobre aquest aspecte de la LOMCE en el Decret publicat el 3 de gener del 2015 en aquest enllaç: Real Decreto 1105/2014, del 25 de diciembre por el que se establece el currículo básico de la Educación Secundaria Obligatoria y del Bachillerato


Considero important, necessària, inclús imprescindible, l'assignatura d'economia entesa com a formació econòmico-financera a l'alumnat. Actualment, l'XTEC hi dedica un apartat de recursos (una mica desactualitzats o amb enllaços trencats però..) destinats a alumnes de Batxillerat.
I dic que ho considero important no necessàriament per aquesta malaltissa febre per fomentar l'emprenedoria sí o sí entesa únicament com a creació de negoci propi sigui imprescindible, si no per al famos i a la vegada imprescindible ensenyament de competències als alumnes.

Per experiència laboral, puc que el desconeixement del món econòmic-financer durant generacions i que s'ha anat traspassant de forma inconscient a les noves generacions ha contribuit (contribuit, no causat) moltes de les desgraciades situacions a la que moltes persones s'han vist abocades arran la crisi.
No llegir contractes emesos pel banc, notaris,financeres, etc o llegir-los sense entendre'ls han fet donar consentiment a compra-ventes de productes i bens que possiblement no s'haguessin fet, o acceptar condicions que segurament no s'haguessin acceptat. Tots podem pensar en exemples propers d'hipoteques amb interessos que no baixen, compres d'accions de Bankia,però també d'altres accions, adquisició de preferents, financeres amb les que mai es salda el deute, etc.
Però no només això: detecto encara una manca de coneixement de gestió domèstica dels diners, o inclús de gestió individual: També és necessaria una familiarització amb els termes econòmico-financers sabent exactament què és i què implica cada cosa i en què es diferencia cada una : ingrés, reintegrament, transferència, rebut... dipòsit, fons, etc... com funciona una assegurança, una targeta, com demanar un crèdit... com funciona la borsa...

Però NO.
El que avui he llegit m'ha indignat. He trobat aquesta notícia publicada a la web d'un nou institut de Girona: Aquí teniu l'enllaç
Primer: estem parlant d'alumnes de 1erESO, alumnes de 12 anys que comencen a l'institut. Entenc que és una assignatura optativa, la persona que signa l'article a la web com a professora d'economia n'és a més la directora del centre.
Està segura que ensenyar com funciona la borsa és el que necessiten els nens i nenes de 12 anys? Està segura que l'assessor de Renta4 els hi ha explicat en dos sessions les diferents teories que expliquen d'una forma més estadista com preveure les fluctuacions de les cotitzacions o de forma més qualitativa com pot comportar-se una empresa a la borsa? que els hi ha dit com les noticies econòmiques condicionen els preus, i a la inversa? com es regeix per la demanda i oferta i com els preus de les opcions i futurs ho condicionen tot? I com sobretot, hi ha el factor sort, i sorpresa absolutament incalculable. I com a la borsa, només s'hi pot jugar el que hi estem disposats a perdre?
Segon: No és important, però perquè aquesta publicitat i interès de Renta4 a fer la xerrada? Intueixo una clara captació de clients, no entenc que un centre públic es presti a això.
Tercer: Especular. No m'ho podia creure. La Directora del centre educatiu, professora d'economia considera remarcable que (cito textualment) "durant un mes aproximadament, aquests joves inversors es dedicaran a especular a l’aula i a casa"
Especular és comprar o vendre pensant que ens podrem aprofitar d'una fluctuació en el preu.... tots sabem què és especular. Això és el que han de fer amb 12 anys, i a més, això és el que han de fer a casa? especular amb el preu de les compres vendres a borsa?

No és aquesta l'economia que jo vull als instituts.
Aquesta economia només els hi ensenyarà què: uns hauran guanyat diners amb la seua cartera ficticia, però tampoc sabran exactament per què. D'altres hauran perdut, sense saber tampoc molt bé per què. Només que han perdut i ho han fet malament. Establirà un ranking, sí sí, molt divertit. Un ranking que un dia podrà convertir-se en diners de veritat. A competir, a triumfar o perdre.Com una partida online de poker. I el que és pitjor, seguirem contribuint a crear una excletxa tant o més important que la digital, l'escletxa economico-financera.


Si parlessim d'alumnes de 4at d'ESO o Batxillerat encara... però tot i així, si estigués jo a classe, la cartera financera seria de tota l'aula. I no estaria només formada per accions de borsa, si no per una diversificació. Tindria en compte quins diners no ens podem gastar per què els necessitem per les despeses fixes que hauriem calculat i a la borsa només treballariem amb els beneficis de les inversions en d'altres productes financers. Per què també tindriem dipòsits amb rendabilitats fixes i d'altres indexades, fons d'inversió més o menys variables, etfs, o assegurances d'estalvi. Tindriem també un préstec que hauriem après a demanar i calcular-ne la quantitat total d'endeutament sobre allò que puc i calculo (sense especular) que podré pagar, i parlariem de com haurem de tributar tot això quan fem la declaració de la renda. No, no és complicat. Però ben explicat, a l'edat que toca, i de forma progressiva, com tot coneixement, ensenyat des de la competència a través dels continguts, amb andamiatge i aprenentatge significatiu s'arribaria a assolir. 

Espero que aquest institut rectifiqui i que aquest post serveixi per a que d'altres considerin i reconsiderin l'economia a les seves aules.