Bones Festes

Ha estat aquest any que acaba un any especial. No el repassaré ara aqui per no avorrir-vos ni us explicaré quins plans, projectes i il·lusions espero per l'any vinent. Alguns ho he viscut personalment, altres ho aneu i espero que continueu llegint, i d'altres ja ho anireu vivint en mi.
En qualsevol cas, us desitjo a tots unes Bones Festes i que els vostres ( i els meus ) somnis es fassin realitat.

Otra noticia que me indigna

Escucho en las noticias de Telecinco o Antena3 de ayer ( no recuerdo bien) y a primera hora, que una diputada valenciana consigue votar a distancia en el Parlamento.
La magnitud que se le da al trato de la noticia no lo termino de entender, y como pienso que tal vez es que es demasiado pronto por la mañana busco la noticia en la prensa escrita, en internet ( que no deja de ser escrita no?)
La leo en La Vanguardia, tal vez está también en otros diarios.

Al principio pensé en los avances tecnológicos que habrán creado para poder emitir un voto parlamentario desde casa a la vez que votan los demás diputados. Me parecía interesante por varios motivos:
- una pequeña muestra de que el teletrabajo es posible y real. En mi anterior lugar de trabajo se contemplaba y te permitía seguir al día y participar activamente en el trabajo sin estar fisicamente allí. El trabajo desde casa es una opción que las empresas deberían realmente tener en cuenta pues no por estar "controlado" trabajaré más y mejor, simplemente cumpliremos horas. Estar en casa no significa trabajar menos, aunque esto será lento de implantar y me parecía que la noticia podía dar pie otra vez al debate.
- era una demostración de como la tecnología hacía posible que una diputada pudiera emitir un voto desde casa, a la vez que lo hacían el resto desde el Parlamento. Le daba autonomía a la diputada, y si ella lo podía hacer, los mismos medios podrian aplicarse en muchas otras situaciones de menor envergadura.
- una forma de dotar de autonomia a un parlamentario dentro del grupo político. El voto particular se vuelve importante y se busca la forma de tenerlo. En alguna otra ocasión he criticado la forma de constitución de los partidos políticos y dar importancia al voto individual también me parecía como una forma de dar pie a la discusión.

Pero no. Finalmente la noticia me indigna.
La diputada envió varios e-mails con las distintas votaciones, así que de simultaneidad nada y de avance tecnológico nada de nada. La diputada votó en varias ocasiones de forma distinta a la de su grupo parlamentario (oh sacrilegio..), y además... la diputada estaba de baja por maternidad. Y si quiere dar ejemplo, que en su baja por maternidad no trabaje emitiendo ningún voto, por que si desea trabajar podría ceder su permiso de maternidad al padre por ejemplo, y si trabaja que no solamente se traduzca en un voto más para que su grupo no "sufra" su carencia, si no que trabaje para el bien de la sociedad, que para eso está.

Per què no m'agrada Facebook?

Aquest migdia, dinant amb companys de feina comentavem com Facebook podia acabar sent adictiu per algunes persones. De fet, me n'adono que molta gent que com a molt feia servir el mesenger estan o s'estan donant d'alta a aquesta xarxa. Precisament aquesta contagiabilitat que té és la que l'ha fet atractiu. No negaré que jo també hi sóc i en aquest mateix blog hi podeu trobar l'enllaç al meu perfil. I hi sóc per què m'ha permés de rependre el contacte en gent que feia molts, molts anys que l'havia perdut ( com companys d'escola, antics amics d'infància i adolescència...) o gent que han estat més o menys importants a la meva vida però amb els que hem tingut petites o grans histories compartides ( amics amb els que el contacte ha disminuit, ex-companys de feina...). Retrobar gent, saber de la seva vida, que ells sapiguen de tu, saber que ara tens una manera de poder-te adreçar a ells té un valor afegit que altres eines 2.0 no han sabut donar.

Però com ja va comentar el Ferran en el seu blog, com hem parlat precisament al dinar, i com hem comentat amb altres blocaires, Facebook té algo que li treu gran part del seu atractiu.
No hi ha nivells de confiança, nivells diferents de compartir la informació. Tots ho veuen tot, i tots poden compartir informació que tu posis en qui ells vulguin... I... a la vida, no tots són iguals. On pot arribar un comentari que algu fa? o ... és que realment un company de feina ha de compartir la mateixa informació de mi que un amic que ho va ser en un moment donat de la meva adolescència, o que un amic real o inclus que algú amb el que fisicament encara no he pogut coincidir?
No m'agrada també el que sembla una màxima a facebook "los amigos de mis amigos son mis amigos" o que tots els membres d'un grup ho puguin acabant sent... Massa poc control...

En fi, el Jordi Perales m'ha fet arribar aquest video força exemplificant de per què no m'agrada facebook:

Troll

Recordo quan fa anys feia servir l'IRC sentir el terme de troll. Aquella gent que entrava literalment a liar-la, que creaven mal rotllo intencionadament i després despareixien. Sé que als foros (jo no ho he fet servir tant..) passava exactament igual, fent comentaris que distreien el tema de discusió i acabaven enfrontant a la resta de participants. Suposo que això continuava passant tot i que ha estat arrel d'un comentari al meu anterior post que m'he adonat que aquesta actitud té una plataforma d'actuació extraordinària. Ho he comentat amb altes blocaries, i crec que actualment l'accés als blogs ha contribuit a que molts fassin de trolls potser sense saber que ho fan.
A la Wikepedia hi teniu tota la definició i com actuen segons l'eina amb la que es belluguin, i els seus objectius o motivacions. En qualsevol cas, allò que els uneix és el fet de molestar intencionadament pel seu propi divertiment.
És per això que finalment he optat per moderar els comentaris. Única i exclusivament per aquest motiu, per tant, com sempre, us animo a deixar-hi la vostra, per què continua sent benvingut.

La Por

-->

La recent nit de Hallowen ( ja no discutirem sobre Castanyades, ni panellets...) m'ha fet pensar en què té de diferent aquesta festa per a entrar tan rapidament i agradar tant. I al marge de raonar que el fet de tenir una excusa per una festa de bars i sortides nocturnes seria suficient trobo que sincerament hi ha algo diferent i que enganxa. I crec que es la comercialització de la por.

La nit de tots sants era la nit que segons la tradició celta els que havien mort fa poc temps tornaven a conviure amb els vius. La nit de bruixes. Els esperits buscaven (busquen) aquesta nit per a posseïr als vius i així ressucitar. Per això la gent es disfressava, enmbrutaven les cases i les decoraven en motius sinistres per a que els morts passessin de lluny. Tot plegat realment sinistre si realment creus que un esperit et pot posseir i intentes posar-hi remei...
D'uns anys cap aquí, passant per EEUU aquesta por als morts, a la possesió d'esperits, aquest ambient negre, es comercialitza. I ven. I tant que ven!
La por és una emoció, una emoció realment intensa i desagradable, i no deixa de ser una resposta adaptativa al medi. La por es innata, a allò que es perceb com a perillós o angustiós... tot i que “s'apren” cultural o socialment a tenir por a moltes situacions.

Biologicament l'emoció de la por va lligada al sistema limbic , en concret a l'amigdala. És realment fascinant comprende com funcina bioquimicament una emoció o qualsevol funció cerebral. Aquí podeu llegir una breu explicació del desencadenament de la por. Llegireu la fisiologia de la por.
Penso que de la mateixa manera que a la Nit de Bruixes es fa front a la por fent por, enfontrar-nos a situacions que ens creen por voluntariament resultaria del tot inadaptatiu. És la recerca de les emocions fortes, situacions limits la unica resposta a aquesta actitud. Em ve al cap com alguns llegeixen llibres terrorifics, o mirem pel·lícules buscant a sentir aquesta emoció... personalment no sóc de sang i fetxe però reconec que aquells ambients tensos, la musica de fons que oblides que sents, el que arribo a imaginar sense veure res... la imaginació hi col·labora amb la por. Recordem que la por s'esdevé quan anticipem algo perillós o angustiós i a vegades és del tot irracional, com les fòbies ... o no està més que dins nostre com la por a perdre. A perdre el que tenim, el que estimem, el que ens dona seguretat, tranquilitat, a la situació angustiosa en que ens suposaria aquesta perdua..

En qualsevol cas saber a qué tenim por ens fa més fàcil enfontrar-nos a ella. Però no pensem en deixar de tenir-la.. no seriem nosaltres.

Sexys

Avui és dijous... així que quan me llevo al matí penso.. quin dia més llarg m'espera! Normalment poso la tv per veure si hi ha alguna noticia que no hagi sentit al vespre... i avui no em sembla recordar cap de diferent. Tot i així, per variar, repeteixen les de la nit anterior, i avui han tornat a repetir aquells homes que encapçalen la llista dels homes més sexys del món.
I a mi qui m'ha preguntat!!??

M'agrada la llista per què no diu els homes més guapos, si nó els mes sexys. Quin és el concepte de sexy? Al diccionari diu que el que té atractiu fisic i sexual. Atractiu, atraient... què ens atrau de les persones? el físic? la personalitat? és innegable que el físic és el primer que ens entra... però... lligat amb el post anterior.. no sempre és el fisic, a vegades una veu, una conversa, un article. A vegades la impresió del físic es modifica amb la personalitat. I acabem trobant atractiu a aquell que d'entrada potser no ens havia agradat...inclús al revés... És curiós com funcionem en aquest sentit, i com sóm molt diferents els uns dels altres, com persones impensables ens acaben atraient i com acabem trobant sexys persones que objectivament no tenen un fisic excelent.
Així, la llista l'encapçala Johnny Deep. Sempre amb papers diferents, ha aconseguit captivar l'atenció i fer-se atractiu, desitjat... i personalment, no és un actor dels que podriem dir guapo. Brad Pitt (també en la quarentena ja) és el cinqué. I aquest sincerament, és molt més que sexy...I fent una confessió trobo a faltar a la llista d'homes sexys a Jude Law!!

La importància del que es diu sense dir

No sóc d'aquelles persones que estan en silenci. M'agrada escoltar el que es diu, i parlar, parlar inclús per telèfon (m'hi puc estar temps sense adonar-me'n!), inclús per xat... Si es para atenció, o inclús de forma inconscient, quan es parla per telefon es pot entreveure estats d'ànims i és senzill de transmetre i notar sentiments si s'és conscient de l'entonació, la velocitat amb la que es parla, el volum, els silencis, etc. Això està perfectament estudiat i s'utilitza a nivell professional.
No he trobat el mateix respecte la comunicació per internet, els xats, missatgeria instantànea, microblogging, etc.. de fet, trobo que és prou interessant com per a dedicar-hi el temps que anteriorment s'ha dedicat a analitzar les converses telefòniques. I intentaré ampliar la informació doncs està clar que tots sabem transmetre alegria, tristesa, preocupació... sabem mostrar interés, cansanci, indeferència... i només escrivint... no és fascinant?
Coneixem ampliament el món de la comunicació no verbal. Aquell "algo" que ens transmet qui tenim devant i que ens fa pendre decisions al respecte. El seu llenguatge corporal. Allò que fa que mentre parlem en algú ens digui molt més del que només estan dient les seves paraules... i que fa habitualment enviem molts més misatges dels que voluntariament voldriem enviar. Controlar el llenguatge no verbal és gairebé impossible, de fet, sovint la gent que pren consciencia d'ell es torna precisament més insegur. Tot el cos en principi es posa d'acord per enviar un mateix misatge (sempre i quan pensem el mateix que diem) , i ho ha fa per què imita, per què apren i per què ho també innatament... però no tothom és igual de bó interprentat-lo. Hi han tants exemples quotidians!! una mirada a un desconegut només per saber si s'apartarà o no per a que puguis passar, el poder significatiu d'un somriure, la diferent importància que se li dona a l'espai personal...
No puc negar que és un tema que em fascina... però precisament per això... em pregunto si hi ha un llenguatge més enllà de la simple escriptura. I haver-lo n'hi ha, per això els llibres ens fan sentir i ens fan viure situacions, emocions, vivencies, anécdotes com si fossin propies... però... i en una conversa per xat? no hi ha també una mena de codis com els que hem aprés a coneixer en les converses telefòniques ?

Tornada a la rutina

Dilluns i 1 de setembre. Sona a dia fatídic per massa gent. Personalment també jo començaré aquest any el dia 1 després de 15 dies de vacances.

Fa un any, setembre va significar canviar de feina: d'empresa, de companys, de jefes, de ciutat, d'horari... aquest any tornar a la feina significa consolidar un treball que porto pocs mesos desenvolupant tot i que m'hi sento que fa molt de temps que faig. Tornar significa també retrobar un equip de treball i una forma de treballar a la que he intentat formar part a la vegada que aporto el meu punt de vista lliurement, i signifiquen retrobar unes persones que poc a poc acaben forman part del dia a dia...
Això també m'ha fet pensar en tota la gent que s'ha quedat enrera a la meva vida. He tingut companys de feina que simplement han estat segons a la meva cotidianitat , però d'altres van esdevenir veritables amics. Passem tantes hores a la feina que acaba sent una mena de segona llar... i és genial quan hi trobes afinitat.Per què després costa tant de continuar compartint moments vitals? lamento profundament perdre persones que han estat tant importants! tot i que... potser senzillament estem fent un simple parentesi i en qualsevol moment la fluidesa torna a ser natural.
Això també és rutina. I no és dolenta. L'altre dia vaig fer un comentari al plurk on deia que tornar a la feina també tenia coses bones. Sé que es dificil de compartir l'opinió així , sense pensar-hi, però cal saber trobar allò que dona sentit als nostres dies. Tornar a la feina implica establir una rutina, que no necessariament és un avorriment. La rutina, la normalitat en els dies ens tramet seguretat, tranquilitat i retrobar-nos amb esdeveniments, fets i persones que són les que realment construeixen la nostra vida. Si hem tingut vacances hem de saber-les gaudir, i ens oxigenen i ens donen forces per als moments dificils. Però els moments dificils no són els rutinaris, els de cada dia, els dificils venen de cop i són les persones que formen part de la nostra normalitat, els llocs, les ciutats, les nostres petites costums les que ens ajuden també a tirar endevant. Tornar a la normalitat té sovint moltes coses que ens fan feliç i no les podem o no les sabem dir..
I tot i que sempre sembli igual... no ho és. Evolucionem, i també aquells que estan al nostre voltant. El meu fill començarà la guarderia, tot un esdeveniment familiar sens dubte, jo penso seriosament en fer el CAP... no deixem mai de tenir petits reptes, metes, objectius, i sobretot somnis i en qui compartir-los i fer-los realitat poc a poc.

Toros

Ultimament tinc l'extranya sensació que només sento parlar dels toros. I tot i que fa temps que volia escriure al respecte no ho feia per no caure en la reiteració del que molts ja escriuen o manifesten. Vull dir que tan tòpic resulta parlar dels toros com a "festa nacional" defensant-los com rebutjant-los. I no m'agrada gaire caure en aquests tòpics.
La qüestió és que darrerament en sento a parlar contínuament. La corrida número 1000 de Francisco Rivera Ordóñez (cal precisar lo de Ordoñez per a diferenciar-ho de Pantoja, que no és el mateix...), la discusió sobre els nens-torero i si han de torejat o no (deixant clar que a España la llei no els hi ha permés de fer-ho), la innumerable seqüència d'imatges on els bous cornejen tranquilament en mil festes de pobles, i aquells cops que ho fan repetidament sobre toreros que no sé realment si volen morir a la plaça com José Tomás.
En fi, poc cal conéixe'm o llegir-me per a intuir que no soc gens partidaria d'aquesta mena de tortura continúa que se li fa a un animal, veient-lo sagnar fins a fer-lo morir. No acabo d'entendre per molt que ho fassi quin plaer pot tenir qui gaudeix d'aquest espectacle que em recorda als gladiadors lluitant en temps de romans. Tot i així, puc entendre i de fet, fins i tot m'agradaria el fet de l'animal que lluita contra l'home, l'art de torejar, el fer-lo anar i venir cap a on el torero acaba decidint... una mica les corrides que es fan a Portugal o els famosos concursos de "recortes" on els olees, es succeixen sense necessitat de caballs amb llances quixotesques punxant l'animal. Tampoc vull aqui condemnar tradicions que es fan als pobles on vull creure que relament el toro no pateix d'una forma poc necessaria.

No m'hagués decidit a escriure sobre això, si fa dos o tres dies no hagués sentit que s'ha prohibit de nou que llencessin anecs al mar a València. No és que m'apassioni la idea, però els anecs estan vius, van a l'aigua que es un medi natural i els recuperen, no els maten ni els torturaven. Vull dir que hem de ser racionals, i sobretot no caure en la hipocresia. Si prohibim llençar anecs, com tolerem torturar toros??

La Veu...

Objectivament la veu és una classe de só: les cordes vocals són el cos que vibra, l'aire el mitjà elastic de vibració i la gola, la boca i el nas la caixa de resonancia que necessita un só per a existir. Però a mi em fascina.
Per un costat la complexitat que té el fet de parlar. És increíble quan ho penses! L'aire surt dels pulmons, passa per la tràquea i troba a la laringe el nostre instrument musical, les cordes vocals que transformen l'aire en só... el paladar, les dents, els llavis...s'encarreguen de modificar aquest só que ja és veu humana. Potencialment, al néixer podriem aprendre qualsevol llengua del món, un nen pot apendre a fer qualsevol dels sons de qualsevol llengua. De fet, ell va provant de fer-los tots, i només es queda amb aquells que li són utils per a formar les paraules que va aprenent. Part de la importància d'aprendre varies llengües de ben petit radica aqui. És cert que és aviat per a que parli i entengui més d'un idioma apren però així els fonemes que potser no tornarà a fer servir en anys.. I tota esta complexitat sense entrar en el fascinant món de la psicollingüística i la construcció de la llengua com a vehicle de comunicació i expressió d'idees, sentiments, etc.
Em fascina la veu també per la capacitat d'atracció i de seducció. I la capacitat de provocar tot el contrari.
He treballat anys per telèfon i és un mitjà de comunicació que tot i ser rebutjat per molta gent a mi m'encanta... et fa adonar de com la veu es realment part de la personalitat, i a través d'ella pots inclus crear o imaginar la persona que hi ha darrera i en quina situació es troba fisica i emocionalment. El tó, l'entonació, el volum, la vocalització, el timbre... com qualsevol instrument musical pot crear qualsevol emoció. I aquells que en són conscients n'hi treuen partit.
Tots hem pensat algun cop que hi han veus que fan venir mal de cap, veus irritants, n'hi ha que no se senten o que es fan sentir massa..
Però a mi hi han veus que me captiven. Recordo haver triat un professor d'universitat per la seva veu quan entrava i deia Bon dia, recordo veus de gent que fa molt de temps que no veig, igual que recordo olors, veus de locutors de ràdio que he sentit algunes nits i sobretot... tinc veus de cantants , realment professionals de la veu, que m'han captivat. I ho han fet més enllà de la seva música, de l'estil...Us enllaço alguna cançó que me fascina per la veu del seu interpret...

Alletament

Llegeixo avui a la revista Ser Padres (nº404, juliol 08 pàg 23) que "amamantar potencia la inteligencia de los niños", cito textualment: " descubrieron que el cociente itelectual de los que fueron amamantados durante un tiempo prolongado es hasta seis puntos más alto que el de los bebés que recibieron leche materna poco tiempo o fueron alimentados a biberón". Per tant, haig de pensar que el meu fill té majors probabilitats de tenir un pitjor C.I que altres nens alletats amb pit?
No tinc les dades d'aquest estudi, però voldria comprovar fins a quin punt s'han controlat la resta de variables: en quin entorn ha estat alimentat, de quina manera l'han agafat, qui li ha donat el biberó per exemple entre les variables més lligades al fet d'alletar al nen, i moltes altres que incideixen en el desenvolupament de la inteligència del ésser humà.
Són tants els factors que condicionen el desenvolupament de la inteligència, és tan complicat de poder-ho resumir aquí, que només puc dir que no tolero que es consideri l'alletament com el causant d'una diferència de sis punts.
És ben cert que no puc menys que estar d'acord en defendre la llet materna com el millor aliment per el correcte i saludable desenvolupament del bebé. Les seves propietats són innimitables i el vincle que s'estableix amb el nadó és massa especial. És necessari defensar-ho i promocionar-ho, facilitar que les dones que donen el pit ho puguin fer i naturalitzar aquest fet a la societat. Però, siusplau, no "castiguem" com ho fem a les mares que no han pogut ( i ja no dic que no han volgut, que també pot ser..) donar el pit. En el meu cas, el sentiment de culpa em va durar molt de temps, no era capaç de fer el que fan inclus els animals...I finalment, he trobat que no he estat ptijor per no haver-ho fet, és cert que no he sentit al meu fill contra el meu pit per succionar-hi la llet però mai he deixat de tenir-lo als meus braços ni he deixat de mirar-lo mentre ho feia. I ha crescut sà, al menys de moment. Altres han pogut també tenir el plaer de poder-li donar el biberó quan jo no ho feia, el seu pare, els seus avis i tot i que no diré que és millor el biberó que la llet materna ( estaria boja si ho fes!) prego siusplau deixem de criminalitzar les mares que no ho fan.
Ara ja no em sento culpable, i denuncio noticies com les que acabo de llegir. No són més que titulars que et mentalitzen sobre el que has de fer, i que en cap moment tenen en compte que són moltes les mares que no donen el pit tant de temps. Em canso de llegir tots els problemes que poden tenir els nens que no prenen el pit: no tenir vincle amb la mare, problemes denticionals, deficiències inmunitàries... en contraposició a totes les avantatges que té la llet materna. Insisteixo, no dic que això no sigui aixi, però arribar inclus a condicionar el desenvolupament del Coeficient Intelectual no siusplau. Jo ja no em sentiré més culpable i no vull que altres com jo, que no hem pogut, s'hi sentin més.

La foto es del meu fill quan encara no havia fet un mes.

Acabant els Cursos de Blogs

En pocs dies s'acaben els Cursos de Blogs que vam començar fa 15 dies amb Espiral. Han estat intensos i queden encara dies de valoracions i gestions que es fan quan sembla que ja no es fa res. És curiós com la majoria de feines en les que m'he dedicat comporten sempre moltes més hores que mai es veuen i dificilment es reconeixen.
Per mi l'experiència ha estat molt enriquidora. Hem començat blogs des de zero, afegint widgets, fotografies, xats, hem fet una sessió de coveritlive, hem mostrat twiter (tot i que ja casi no el faig servir jo...) i plurk...
Jo també he aprés ensenyant i trobo això fantàstic. Gràcies a tot@s

Fi de curs

S'apropa Sant Joan i inevitablement ho associem al començament de l'estiu, de les vacances, el calor... i per tant el final de la rutina, del cole... La nit de Sant Joan, nit de bruixes.. té un punt màgic que fa un parell d'anys que he deixat de viure..
Abans, particularment ho vivia més aixi: estudiava durant l'any i acabats els examens canviava de vida i tot i treballar tot era diferent. Suposo que a mida que passa el temps la percepció del que implica el temps d'estiu va canviant.

El que no canvia, es que en aquests dies, s'acaba el curs. I per tant, s'inicia l'eterna discusió de les vacances i els nens.
Sé i sóc conscient que no aporto res nou, si més no, el meu punt de vista el deveu deduir. Fa uns mesos ja vai escriure respecte la conciliacio familiar i laboral i tampoc és la meva intenció repetir-me.
Només sento pel carrer que els mestres tenen moltes vacances, que què s'ha de fer amb els nens i en fi, les opinions al respecte son tan diferents com radicals a vegades.
No crec que els mestres tinguin moltes vacances, el que crec és que tenen les vacances que tots hauriem de tenir, i no cal desitjar que els altres tinguin menys, sinó que nosaltres tinguem més.
El que sí crec és que les vacances escolars no estan gaire ben repartides.
No trobo bé, i sobretot pels nens, dos mesos de vacances seguides més un mes que tot i que els mestres treballin els nens no van a classe. És massa temps seguit, on es perden ritmes, horaris, habits.. hi han trimestres escolars eterns que acaben en una Setmana Santa per després continuar tot seguit fins l'estiu... en altres països europeus la distribució és molt diferent.
I atenció que no ho dic pel bé dels pares ( que fem amb els nens quan no hi ha cole?) sinó dels nens... Tot i així, entenc als pares. Considero que l'escola no ha de ser responsable dels nens, no ha de ser el seu "parking", però tot és massa complicat. D'aqui el post que ja vai escriure al seu moment. Si jo tinc només un mes de vacances a repartir durant l'any, com em puc cuidar be del meu fill? és dificil.

Taller Edublogs

Sabeis como me gusta el mundo de los Blogs, y muchos de los que me conoceis sabeis también como siempre me ha apasionado compartir aquello que conozco con los demás. Aprender constructivamente entre todos.
Este verano, me han ofrecido la posibilidad de ofrecer un curso sobre blogs, en principio dedicado a profesionales del mundo de la educación (por la propia orientación del curso) pero abierto y totalmente virtual. Reconocido a todos los efectos por la Generalitat de Catalunya.
El curso de llama Taller Edublogs, lo imparto junto con Jordi Perales a través de la Asociación Espiral, educación y tecnología.
Se imparte también en catalán aunque hace ya unos días que está completo. Si os interesa, ya sabeis!

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric.
Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat.
Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així.
Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu.

La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en cotxe per que el transport public no ens apropa al lloc de feina és una conseqüència difícil d'evitar, però no deixo de plantejar-me que a mi, també m'ha afectat la pujada del preu del gasoil, que me costa el doble omplir un diposit i que ara ni tan sols el puc omplir. Obtindran ells el que demanen? potser no estan posant tots realment de la seva part per arribar a un acord.
Mentrestant, jo no puc comprar peix ( jo encara puc passar, però el nen no) , per què fa molts dies que no n'arriba i el que arriba és a un preu desorbitant. I els aliments comencen ja a faltar. Això és molt greu! la sensació d'alarma inmotivada la intento controlar, però començo a veure que no hi han iogurts, carn... I és més, tots aquests productes han pujat de cop de preu, i em pregunto si baixaran.. Fa poc hem començat a patir una pujada en els aliments per culpa de la pujada de preus dels cereals, el pà (la mateixa barra que fa un any valia 0,69 me costa ara 0,89), la llet ( per què les vaques menjen pinso, dificil trobar un litre a menys de 0,90 euros..), els cereals del nen, l'arròs, el pollastre ( un pollastre sencer em costa 6 euros i fa un any me costava 3 i poc!)...Ja no tornaran a baixar...

I l'Euribor puja, marcant un màxim intradia avui històric, del 5,432 ! no us espantaré si recordo que fa cinc anys, a l'any 2003 estava al 1,929 (el seu preu més baix...). Això perjudica a cadascú a nivell particular, és evident, però si s'ha de pagar més per l'hipoteca s'han de reduir altres despeses (cotxe, vacances, roba, inclus aliments...). I és una situació asfixiant per què ni tan sols pots vendre't un pis que ningú vol comprar, per què comença a ser tan greu, que no es pot vendre ni per el que es deu d'hipoteca.

Potser d'aqui uns dies hi veig la llum, avui per avui ho veig dificil, tot i així, cal tenir un bon somriure cada dia! I ara que parlo de llum, recordo que el seu preu puja, com el de l'aigua, els impostos, i els transports públics de forma invariable.
I els 400 euros, no són sol.lució: me'ls treuen de la meva retenció del irpf. Això vol dir que m'estan retenint menys del que realment me pertoca. Com m'afectarà això a la declaració de l'any que ve? quan em calculin allò que jo hauria d'haver pagat i el que realment he pagat, i que sempre surt al meu favor per un import X, ara surtirà per un import X-400.

En fi, el que deia, que tot i així, continuen havent-hi moltissims altres motius per estar contents, somriure i fer feliços als demés!

Aigua

Avui hi ha hagut una gran manifestació a Amposta, al Delta de l'Ebre. Com sempre a les manifestacions, les xifres segons uns i altres són força diferents, però l'important és que ha estat prou nombrosa com per fi, fer-se notar i sortir a les noticies de televisions nacionals.
Potser avui és doncs un bon dia per a que jo hi digui la meva. I no faré un gran post.
Com a punt de partida, i de sentit comú, si hi ha mancança d'aigua en un lloc i en l'altre n'hi ha suficient s'ha de compartir. Compartir aigua és compartir vida i és un bé comu. Ja ho sé que si l'aigua és de tots també és meva i trio si la vull donar o no, però sembla un xic egoista pensar així si realment hi ha una necessitat.
A banda d'això, hi han tants problemes al voltant, basicament politics ( i per això jo encara no havia dit res al respecte... ja sabeu que prefereixo no fer referencia a la politica en aquest bloc) que tot ho fa molt dificil. Em plantejo per exemple que no entenc una politica per autonomies respecte l'aigua. Si hi ha sequera a Sevilla i al Pais Basc tenen els pantans als 90% no formem (agradi això o no) part del mateix pais?
Aqui a més, el problema és doblement greu, doncs parlem de la mateixa Comunitat, del mateix Pais.
Trobo que si la mancança és real i el problema existeix de debó, l'aigua s'ha de donar, al menys per paliar el problema, com si fos una sol.lucio in extremis i per salvar el moment.
Ara, estic plenament d'acord amb tot allò que manifesten els que hi estan en contra. I em sumo a dir que la politica urbanistica no és sostenible. No només és fan piscines i camps de golf on no hi ha aigua, es construeix sense tenir en compte els recursos. I és clar, si es construeix serà per que la gent hi va a viure, llavors s'han de buscar altres alternatives. I transportar aigua en vaixells tampoc és la via valida.
Cal aprofitar tota l'aigua, no deixar perdre ni una gota, i tot i que les desalinitzadores semblen una bona sol·lució els ecologistes diuen que a la llarga torna massa sal al mar.
Jo vivia al costat del Delta del Llobregat. Sé que no té res a veure, però van recuperar-se platges i hi havien moltes aus que hi anaven. Ara hi ha una nova pista de l'aeroport. Això segur que no és la sol·lucio.
Em de desenvolupar-nos socialment, tecnologicament.... pero hem de fer-ho d'una forma realment sostenible.
No vull deixar de veure l'arros creixer al delta, no vull pensar que la sal del mar el matarà i no vull pensar en que les aus que hi van haurien de buscar altres llocs.
Però també me fa por que tot es mogui només per interessos econòmics, d'un i altre costat.

Lo siento Telma

Pues me alegro y mucho. Dejando a parte lo que pueda yo pensar de la Monarquía, me pareció un ataque de soberbia la demanda que interpuso la hermana de la futura reina de España contra 51 medios de comunicación, anticipandose a cualquier noticia y prohibiendo que se publicara nada sobre ella. Una especie de censura a la carta. Por eso me alegro, por que la demanda ha sido desestimada, y deberá costear (ella o nosotros?) los costes del juicio. De hecho, se ha considerado que la demanda es inviable, y eso es defender el derecho a la información. Y sobretodo, se hace evidente la contradicción de la demanda, como ha venido repitiéndose en muchos medios informativos: ¿Cómo puede una persona decir que no tiene proyección pública si admite participar en actos que si la tiene?. Pedía que no se emitieran fotografías suyas ni de su pareja. No comprendo. Fue públicamente fotogradiada en la boda de su hermana, en el bautizo de su sobrina, por citar unos ejemplos, y no es el único acto oficial al que ha ido ni al que irá. Entiendo que ella se ha visto envuelta en una situación por una elección que ha hecho su hermana, pero.... renuncia ella a coche y chofer oficial? renuncia a la dotación que tiene para gastos derivados de la compra de vestidos y joyas para acudir a actos organizados por la familia real?
Se protege la intimidad de las personas anónimas, no de personas como ella. Si están en espacios abiertos y sitios públicos... y, en cualquier caso, ¿ a qué acoso se ha referido? precisamente a la familia real española los medios han tenido ( igual las cosas cambian...) bastante respeto, y son siempre preguntas abiertas y nada inquisidoras. Esto a ella le parecía un infierno. Resulta algo ofensiva la expresión...Lo que ha conseguido, es crear mayor expectación sobre su persona. Tal vez era realmente lo que quería, no se.

Plou

Ahir, avui, demà... plovia, plou i segurament també plourà.
I és bó per tot. No cal que enomeni els beneficis d'aquesta pluja lenta i continuada.

Però quan plou, tot de color gris, és tot com més trist, amb més melangia. Crec que no m'agrada gaire sortir amb pluja, com si l'aigua em fes encongir...
Tot i així, plovent i al costat d'aquell a qui estimes la pluja esdevé màgica, com si fos el remor d'un somni...

L'Horror

He pensat molt d'escriure o no aquest post.. però a mesura que van sortint nous detalls al voltant de l'esgarrifadora noticia, em sento tant horroritzada que escrirure, al menys, alleujarà el patiment en posar-me al lloc d'aquesta victima.
No puc entendre com poden passar 24 anys d'una vida en un lloc com aquell, en tinc 31, això voldria dir casi tota la meva vida.
És increible que una persona pugui desapareixer així i a la vegada estar segrestada i violada repetidament pel seu pare. Sento una rabia dins cada cop que les noticies al respecte van venint. Set embarassos, jo que només he passat un i tractada com una reina, com pot haver estat esta noia set cops embarassada des dels 24 anys, haver parit set cops en aquella habitació i tenir uns nens que no han vist la llum del dia.
Nou dels vint-i-quatre anys tancada els va passar en una única "habitació"... no em puc imaginar en quin estat psicologic deu estar aquesta dona que ara té 42 anys.

Com no s'ha pogut sospitar abans d'un pare que diu haver trobat en total tres fills de la seva filla, assegurant que estava en una secta? em sembla increible.. Com poden haver viscut tants anys en un lloc on els agents que actualment hi van han de fer pauses continuades per la manca d'aire?
A posteriori moltes peces encaixen pel veins, la desaparició de llet, pa i embutits, el gos que bordava sempre al passar al costat, l'alt consum d'electricitat que pagava a qui tenien llogat un estudi... Aquest home va ser capaç de de tancar-la i fer-la desapareixer fent una carta on demanava que no se la busques, com si ella mateixa l'hagues escrita i que entre els mil horrors que va cometre va acabar cremant al seu fill-net mort per les condicions infrahumanes en que havia de sobreviure.

No puc menys que pensar que torna a ser Austria l'escena del crim, però molt pitjor (lamentablement) que el cas de Natasha Kampush. És inconcebible que un pare, devant de la ignorància? de la seva dona dugui terme aquesta barbarie. Necessitem pensar que és anormal, malalt, però hi han massa coses que no s'entenen, i sembla que tothom hagues vist que algo no anava bé i ningú mai es va voler assabentar.
Quin futur els espera a aquesta filla que torna a ser lliure i als seus fills?

De Piratas

Que es mi barco, mi tesoro,
que es mi dios, la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi unica patria el mar

Todos de pequeños hemos aprendido estos 4 versos junto con el inicio de La Canción del Pirata , de Espronceda, sus famosos " Con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela... ". Espronceda escribió en el momento más esplendoroso del Romanticismo: rechazo a la razón y las reglas del Neoclasicismo, valorar los sentimientos, las pasiones, la intimidad.. una época de exaltación del amor y un huir de la realidad imaginando mundos fántasiticos y creando héroes de seres marginales. Héroes que rechazan las normas socialmente impuestas, rebeldes y aspirando a la máxima libertad. La elección del pirata pues no es casual, y en toda la Canción se denota la admiración del poeta por él. Tal vez por que las épocas literarias dejan su herencia y condicionan en cierta medida la percepción que posteriormente se tienen de algunos personajes y lugares, la piratería vista desde nuestros tiempos siempre ha tenido esa áurea romantica.
La Piratería ha debido existir desde que se ha navegado y grandes piratas y corsarios han ocupado la Historia y todos los Mares: Griegos, Romanos, Egipcios, Vikingos, Ingleses, de las Indias, del Caribe...Barba Roja, Francis Drake, son auténticos piratas pero la ficción como comentaba al principio se ha encargado de darnos auténticos héroes: desde el reciente Jack Sparrow o el Capitan Barbossa o al legendario Sandokan sin olvidar los pesonajes de la Isla del Tesoro y su clásico Ron, ron...
Esta noche una de las noticias es la liberación en Somalia del pesquero español con 26 tripulantes, secuestrado desde hace una semana a cambio ( al parecer ) de 1.200.000,00 dolares. Y con la noticia, todo el romanticismo del pirata se ha venido abajo. La Realidad se aparece en mayusculas. Y aunque luchen para combatirla, la piratería no desaparecerá, y para mi, ha perdido el encanto que tenía en la imaginación..

M'agrada Sant Jordi però...

Sí, m'agrada Sant Jordi, m'agrada que arribi el 23 d'Abril. M'agrada saber que tindré com a mínim una rosa a casa ( sí, sempre pot haver la d'un pare, algun amic, un fill...), m'agrada pensar que és un dia on els enamorats són protagonistes, m'agrada saber que això es porta mes de 5 segles fent-se, m'agrada pensar que farà bon temps, que les parades als carrer fan goig: les roses que es venen de tots colors, els nois que volen treure diners per un viatge de fi de curs, les floristeries de tota la vida i les que ho son només per l'ocasió, el munt de llibres de totes classes que pots comprar, la sort de poder comptar amb la signatura d'algun escriptor del moment, les senyeres als balcons... m'agrada saber que és una festa on s'estimula la lectura ( i escrptura amb concursos literaris), on ser malgrat tot Sant Jordi tant català el compartim amb altres cultures com la de Suècia o Bulgària. M'agrada saber que per a celebrar-ho es poden visitar edificis que d'una altra manera dificilment obren portes...

El que no entenc, i que algú m'ho expliqui... com pot ser que un dia aixi no sigui festiu? o és que alguns ja se'l prenen de festa i els altres no ens queda mes remei que intentar passejar, buscar un llibre i esperar una rosa a última hora del dia o entre feina i feina? En fi...

La veritat és que anava a escriure sobre una altre noticia que he llegit avui, i tot que és força més important en termes absoluts que la que us comentarè ara, quant l'he llegida m'han vingut un munt de flashos al cap. Ha mort l'actor que feia de Chema a Barrio Sésamo, el que venia el pà. Crec que tots sabem de qui parlo no? descobreixo avui que ha mort de càncer de pulmó amb només 51 anys. I em sorpren aprendre avui que finalment es va casar amb l'actriu que estava ficada al personatge d'Espinete.

I he recordat de petita, haver vist de molt petita La Cometa Blanca i un dia començar Barrio Sésamo, i que tot i que al principi va haver-hi la Gallina Caponeta, els meus personatges de la infància eren Espinete, Don Pimpón, la rana Gustavo, El monstruo de las Galletas.... mare meva, quantes tardes els meus pares em deixaven veure el cerca y lejos, adelante y atrás.. recordo les converses entre Epi i Blas i em venen al cap un munt de petits records d'infància.
De més gran, treballant jo ja amb nens, vaig tornar a viure una segona època de Barrio Sesamo amb el Bubo i la Vera. La Vera és maquissima, una nena que parla d'ella mateixa en tercera persona...
Em fa pensar que la TV a vegades, ja ho he dit altres cops, pot resultar interessant.. i penso també en el que he dit altres cops, en lo ràpid que passa tot, en com aquest actor, Juan Sánchez va saber continuar la seva carrera malgrat i gràcies a aquest paper en el fons tan tendre, i com jo mai més he tornat a saber d'ell fins avui.

Va de premis!

M'afalaga haver de dir que han tornat a triar el meu blog per tal d'atorgar un altre premi. Aquest cop ha estat l' Stripper, i el premi es Dardo 2008. El lema del mateix és :
“La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Els blogs que sel.lecciono aquest cop són els següents:

1. Les Croniques de Berlin del Ferran
2. La Nau Argos del Jaume Puig
3. El Blog del Mikel
4. El Blog del Ramon Font
5. El racó de la Sara Maria

Sé que alguns ja l'han rebut, però aixi com també li tornaria a donar a l'Stripper, aquests considero que se'l mereixen... ( i els altres que no he posat també!!... però he de triar....)

Gràcies per seguir-me llegint i fer gran aquest blog.

Calidez

Avui havia pensat escriure algo que m'ha meravellat. He sentit al meu fill dir mama... és indescriptible tot plegat! (sobretot quan ja l'has sentit dir avvviiii, iaiaiaia, papa....) i quan anava a dir que són aquests moments els que t'omplen de vida he trobat un petit regal que m'ha fet moltissima il·lusió. En el tranquil racó de la Sara Maria hi havia un premi per mi. Un premi per la calidesa i la simpatia del meu blog. És el primer cop que em concedeixen un!

I ara em toca a mi asignar-lo així i tot i que em costa de triar entre tots aquell que sabeu que llegeixo allà va:

1. El blog del Jordi Roca, un mestre i sobretot pare.
2. El blog del Xavi Duran, que ha tornat a arrencar fa poc.
3. El blog del Sergi, per què sap queixar-se amb simpatia.
4. El blog del Ferran per la calidesa que crea al seu voltant.
5. El blog del meu pare, per què sí!!

Moltes gràcies de debó...

Mari Luz

Fa temps que vai escriure un post respecte la desaparició de la petita Madeleine. I precisament per això no he volgut escriure quan també va desapareixer la nena d'Huelva, Mari Luz. Haig de reconeixer, amb sinceritat, que vaig pensar que la nena simplement va caure, que va ser un accident. Sempre sentia comentar als pares que la nena "mai creuava la vorera" i que havia baixat sola (amb nomes 5 anys) a comprar abaix de casa. Em semblava ( de fet , encara m'ho sembla) una mica d'irresponsabilitat deixar nens tan petits sols al carrer i per això mateix vaig considerar que els mitjans de comunicació en feien un gra massa de tot plegat.
Ves per on, sort que aquest cop no m'he precipitat ( no ho dic pel post sobre Madeleine, segurament m'equivoqui però la meva opinió al respecte no ha variat) per que la opció més desagradable és la que sembla més certa.
M'indigna el fet de pensar en la frase " cadena d'errors" : una cadena d'errors ja va fer que la petita Alba quedès en coma després d'una pallissa que només va ser el final d'una serie insofrible de maltractaments. I ara també una cadena d'errors ha permés que l'acusat tingui antecedents per pederastia per els que encara no ha complert cap condemna. Ja amb el cas de l'Alba ja van dir que s'obriria una investigació però que jo sàpiga el temps ha fet que altres noticies ens fessin oblidar els erros passats.
Només una pincellada per a fernos una idea del cumul d'errors: hauria d'estar complint condemna per abusar de la seva filla, però no la complia per què estava desaparegut.. tot i així, cada 15 dies es presentava al jutjat! com es podia presentar si estava desaparegut? només cal que llegiu el diari totes les famoses errades.
I és clar, avui veig a les noticies que la gent comença a prendre's la justicia per la seva mà, que reben a pedrades al presumpte assassí, que han encetat una baralla amb el germà...
No puc defendre que la gent vulgui vengar-se de la familia del pressumpte assassi i d'ell mateix, però haig de dir que ho entenc. Ha de ser horrorós perdre a un fill i pensar que l'assassí havia d'estar condemnat i a presó.

Al meu nen

Com foc,

Volcanet en continua erupció

Delicada espurna

Fum que aspiro, inspiro i respiro

De aigua,

Gotes d’un mar de somriures

Llàgrimes seves , meves

Riu de pluja, depresa... depresa...

De terra

Humus negre, aliment de vida

Moldejable fang

Sorra entre els dits, petits,

Com aire

Brisa suau, galtes vermelles

Bufar una espelma

Vent que empeny, que aixeca

És amor de foc apassionat, d'aire etern, d'aigua corrents i terra fèrtil!

El asesino del rol

Supongo que es imposible que alguien no recuerde al asesino del rol, Javier Rosado. Hace pocos días ha vuelto otra vez a saberse de él, pues está a punto de concedérsele la libertad condicional. La Sección Quinta de la Audiencia de Madrid le acaba de conceder el tercer grado penitenciario en régimen abierto restringido, una resolución judicial que se produce en contra del criterio de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias, que el pasado mes de abril se opuso de nuevo a que Rosado pudiera progresar de grado, una decisión además que compartió el juez de Vigilancia de Penitenciaria.
Cuando yo estudiaba en la Universidad de Barcelona, en la asignatura de Psicopatología nos hablaron de él y recuerdo como pocas clases aquella en la que leí parte del diario escrito por él, donde con todo lujo de detalles explicaba como había cometido el asesinato de un empleado de limpieza como parte de un juego de rol creado por el mismo. El vivo ejemplo de libro de psicópata de imposible recuperación. Sí, imposible recuperación. En el 2010 saldrá porque su condena finaliza y se argumenta que cuando ha tenido permisos penitenciarios los ha disfrutado con buen uso y que en la carcelo solo estudia, habiendo terminado tres carreras y a punto de finalizar una cuarta licenciatura. Eso no quiere decir que esté rehabilitado, básicamente por que un psicópata como él, con total ausencia de culpa ( no he leído en ningún sitio que esté arrepentido por lo que hiciera y si lo dijera dudo que realmente lo sintiera así). Los psicópatas no pueden empatizar ni sentir culpa, por eso interactúan con las demás personas como si fuesen cualquier otro objeto, las utilizan para conseguir sus objetivos. No necesariamente tienen que causar algún mal, pero si hacen algo en beneficio de alguien o de alguna causa aparentemente altruista es sólo por egoísmo, para su beneficio. Insisto, la psicopatía no puede corregirse ( a no ser que se detectara antes de la adolescencia y pudiera evitarse antes del desarrollo completo de la personalidad) y aunque se pueden utilizar fármacos antipsicóticos para reducir su impulsividad y rehabilitación conductual con una alta disciplina, las terapias de rehabilitación habituales no sólo son ineficaces, sino peligrosas. Son incapaces de empatizar, y la empatización hacia las víctimas es el pilar principal de todo proceso de rehabilitación social por el que pasan los delincuentes, por ello la rehabilitación de los psicópatas actualmente se está basando en el egoísmo del propio enfermo, fomentando una conducta que le reporte beneficios y evite penas.
Por todo esto me sorprende enormemente que pueda estar en breve libre, pero también me pregunto entonces qué debe hacerse con una persona así, un psiquiátrico?
Una última pincelada, no considero para nada que el rol sea causante del crimen que cometió Javier Rosado, fue sólo un medio para su fatal fin. Este asesinato hizo daño a todo el mundo del Rol, y sus aficionados dejaron de decir abiertamente que jugaban a este juego por parecer raros o incluso peligrosos. Cierto que cuando juegan asumen un papel que representan a lo largo de la partida (de ahí el nombre de Rol) pero es todo ficción, como cualquier actor. Y ya que hablamos de Rol, es de destacar la muerte el pasado viernes de Gary Gygax ( protagonista de la foto de hoy, no vale la pena poner una foto de Javier Rosado), el creador del primer juego de Rol y más jugado a lo largo de la historia, Dungeons & Dragons.

Un dels protagonistes de les noticies d'avui ha estat Javier Bardem. Ha estat mereixedor de potser el premi més cotitzat pels actors després d'haver guanyat uns 16 premis més d'altres festivals cinematogràfics. L'Oscar que li han donat en reconeixement al seu paper com a psicopata en No es Pais para Viejos li obre les portes de Hollywood, i crec haver llegit que ja té tres projectes nous signats. Me n'alegro per ell com per qualsevol altre actor que s'ho mereixi, tot i que hi han haguts molts detalls que no m'han agradat, en resum els seus aires de grandesa, no assistint als Goya i no doblant al castellà el seu propi paper ara oscaritzat.

No parlaria avui d'això si ahir no m'hagues sobtat una noticia que vaig sentir a TV5 a la nit. En ella se'ns recorda com de malament viuen els actors que ara ja són grans, com de míseres son les seves pensions. M'altera la noticia i no és que no comparteixi la pena que em pot donar el veure una persona gran amb una pensió de 300 o 400 euros, però és que em sap més greu qualsevol treballador del camp, qualsevol pagès que ja no te força pel cultivar la terra, o qualsevol pescador que no pot sortir a la mar, o qualsevol altre persona que no ha tingut el ritme de vida dels actors que han estat famosos, que han tingut moments estelars i que han tingut feines retribuides com poques altres. Són gent que han estimat la seva feina però que com molts, han viscut el dia a dia i ara es troben que no han sabut estalviar o mirar el futur. Entenc que com qualsevol altre autonom han de cotitzar segons el que declaren. No ho sé bé, però em pregunto si d'aqui 30 anys també el Bardem o la Pé sortiran a les noticies explicant que no arriben amb la seva pensió.

Casualidad

Ya sabeis que me apasionan las casualidades... creo firmemente que pocas son realmente eso, casualidades, y pienso, como mucho, que todo ocurre por algun motivo. Ya escuche hace tiempo una teoría que hablaba al respecto de las casualidades, lo lei en una contraportada de La Vanguardia de hace años pero no he logrado localizarla. Explicaban como sí era posible que hubiera muchas más relación entre las cosas que las que podemos acertar a ver o comprender. Seguramente algún día comprenderan muchas conexiones que hoy simplemente decimos, qué casualidad que pensaba en ti y has llamado, que casualidad que cerré la ventana y cambió de repente el tiempo, en fin...
Pues bien, casualmente ha sido hoy un día anunciado hace ya unos cuantos más, el 20 de Febrero de este año claro, en el que el AVE ha llegado por fin a Barcelona. Es curioso como según los medios el AVE es Madrid-Barcelona o Barcelona-Madrid, y como los usuarios de Cercanias siguen sufriendo retrasos que han dejado de ser noticia.
En cualquier caso, hace un año justo escribí este post ( sí, ultimamente parece que me da por recordar posts antiguos!), y aunque suene a tópico es increible como ha pasado el tiempo... y qué casualidad, el AVE ha esperado llegar a Barcelona precisamente hasta el día de mi cumpleaños. Qué detalle!

Hi han dies que són especials, dies bonics, tristos.. hi han dies amb llum i dies sense lluna. Hi han dies que disenyes el futur i dibuixes fantasies de projectes que confies en complir i dies en que sense saber per què recordes olors, recordes una imatge, un sabor... una música.
Adoro sentir musica que m'envolta i estic segura que l'estat d'ànim condiciona allò que se sent o el fet de trobar-hi plaer, però també passa a l'inversa. I llavors potser escoltes precisament aquella cançó que et porta a un racó espès de la memòria i casualment la teva ment i els records saben com enllaçar moments i un somriure et transporta de nou a un cumul d'emocions que no encertes a ordenar.
És agradable veure com en mitg dels problemes, certes cançons et fan sentir millor i les noticies es van arreglant.
Suposo que coneixeu a Francis Cabrel, trobo que el millor interpret francès viu. Adoro moltes de les seves cançons i em meravella veure com aquelless que va composar quan jo neixia em plauen tant com les del disc que treurà al març.
Je l'aime a mourir, L'encre de tes yeux, Je t'amais je t'aime je t'aimerai, Le reste du temps, Octobre, Les yeux bleus pleurant sous la pluie, Repondez-moi.,.. és només una petita seleccio de les que més em fan sentir...Espero poder viure-les algun dia en directe i que també vosaltres ho pogueu gaudir.

1 any!

Voldria compartir avui amb tots els que em llegiu simplement l'alegria que em produeix el saber que aviat farà un any que vai encetar aquest blog.
Potser seria més adient fer aquest post quan realment fos el seu primer aniversari (tot i que només falten uns dies) però la foto que us adjunto hi té l'explicació.

Fa un any vaig escriure un post , realment el primer post. N'hi han dos o tres més antics, però eren adaptacions d'escrits que jo ja tenia fets.

En fi, la flor de les dues fotografies correspon a la mateixa planta que tinc devant les finestres del balcó de casa.
Era molt petiteta quan la vai comprar i feia just 15 dies qua acabavem de traslladar-nos on vivim ara, al Nostre (tot i que hipotecat pis), i no ho sabia però estava ja embarassada.
Aquesta planta només floreix un cop l'any i em consta que no ho fa sempre. La tinc sempre mitg oblidada pero cada finals de Gener sense voler veig que, com ara, comença a neixer i em fa recordar molt i em fa pensar en per què estic aqui ara.
Continuo meravellantme com ho feia en aquell post de moltes petites coses (per cert, heu vist quina lluna més bonica tenim aquests dies!?), i m'alegro d'haver aconseguit complir un any escrivint aqui.

Desde luego, las comparaciones siempre son odiosas. Por ello mejor no comparemos en esta ocasión, las ayudas que se brindan en otros países europeos a jóvenes, estudiantes, abuelos, etc con las que aquí se dan (aquí es aquí, Catalunya, España... en este caso, qué más da). Sencillamente quisiera compartir lo mal repartidas y politizadas que me parecen los beneficios sociales a los que podemos optar...
Siempre he pensado que la misma ayuda para todos, solo por compartir una misma condición me parece del todo absurda: ¿Es lógico que un abuelo solo por el hecho de tener x años tenga el transporte público gratuito en Barcelona o tengan las mismas reducciones en el coste de los medicamentos que puedan necesitar? A mi me parece que no lo es. ¿Cómo va a percibir lo mismo el que tiene una renta para vivir mayor que mi sueldo que el que viene a cobrar en cuanto la tiene sus 392 euros de pensión?
¿Es normal que por tener 3 hijos o más automáticamente se apliquen descuentos y reducciones sin mirar lo que cobran sus padres? Tal vez puede ser mucho más duro de criar un solo hijo que tres, dependerá de la renta por cápita de la familia no?
En fin, posiblemente encontremos muchos más ejemplos a todas luces injustos, como las becas para estudiar, las facilidades para tener plaza en una guardería o residencia de la tercera edad pública, pero lo que hoy me llama la atención sobre manera es las novisimas ayudas para promover el alquiler.
Vaya por delante que aplaudo que se busquen soluciones al problema del acceso a la vivienda y que fomentar el alquiler es una buena forma , pero por favor, tengo ganas de vender alquilar mi piso e irme de alquiler una temporada. Así por lo menos podré pagar mi hipoteca, que por cierto, en dos años ha pasado de estar al 2,71 al 5,10. Parece ser que casos como el mio deben de ser ya de dificil solución y por si acaso alguien lo había pensado en serio ya está previsto que no puedan percibir las ayudas al alquiler los que tengan un piso en propiedad (yo que pensaba que de momento lo tenía el Banco!). Vale que 210 euros al mes es un necesario empuje para quien quiera alquilar y que es de justicia que puedan obtener las mismas deducciones al hacer la declaración que quienes pagan hipoteca pero que se beneficien sobremanera a los arrendatarios me parece excesivo... en fin, soy desafortunada y viví de alquiler hasta hace dos años. Lo mismo que mi precioso bebé, lo tuve igual 6 meses demasiado pronto para beneficiarme del pan para todos.

Tot i que amb alts i baixos i força canvis l'any que ha acabat ha estat un bon any, sense malalties importants i sempre amb la gent que estimo. Espero que l'any que avui encetem es compleixin molts dels nostres grans i petits desitjos, i sapiguem viure'l amb sentit de l'humor i il.lusió.
Us deixo la meva millor postal de Nadal.
Als que em llegiu i no em coneixeu, als que em coneixeu i fa tant que no ens veiem, i als que ens veiem sovint Feliç Any.