Un dels protagonistes de les noticies d'avui ha estat Javier Bardem. Ha estat mereixedor de potser el premi més cotitzat pels actors després d'haver guanyat uns 16 premis més d'altres festivals cinematogràfics. L'Oscar que li han donat en reconeixement al seu paper com a psicopata en No es Pais para Viejos li obre les portes de Hollywood, i crec haver llegit que ja té tres projectes nous signats. Me n'alegro per ell com per qualsevol altre actor que s'ho mereixi, tot i que hi han haguts molts detalls que no m'han agradat, en resum els seus aires de grandesa, no assistint als Goya i no doblant al castellà el seu propi paper ara oscaritzat.

No parlaria avui d'això si ahir no m'hagues sobtat una noticia que vaig sentir a TV5 a la nit. En ella se'ns recorda com de malament viuen els actors que ara ja són grans, com de míseres son les seves pensions. M'altera la noticia i no és que no comparteixi la pena que em pot donar el veure una persona gran amb una pensió de 300 o 400 euros, però és que em sap més greu qualsevol treballador del camp, qualsevol pagès que ja no te força pel cultivar la terra, o qualsevol pescador que no pot sortir a la mar, o qualsevol altre persona que no ha tingut el ritme de vida dels actors que han estat famosos, que han tingut moments estelars i que han tingut feines retribuides com poques altres. Són gent que han estimat la seva feina però que com molts, han viscut el dia a dia i ara es troben que no han sabut estalviar o mirar el futur. Entenc que com qualsevol altre autonom han de cotitzar segons el que declaren. No ho sé bé, però em pregunto si d'aqui 30 anys també el Bardem o la Pé sortiran a les noticies explicant que no arriben amb la seva pensió.

Casualidad

Ya sabeis que me apasionan las casualidades... creo firmemente que pocas son realmente eso, casualidades, y pienso, como mucho, que todo ocurre por algun motivo. Ya escuche hace tiempo una teoría que hablaba al respecto de las casualidades, lo lei en una contraportada de La Vanguardia de hace años pero no he logrado localizarla. Explicaban como sí era posible que hubiera muchas más relación entre las cosas que las que podemos acertar a ver o comprender. Seguramente algún día comprenderan muchas conexiones que hoy simplemente decimos, qué casualidad que pensaba en ti y has llamado, que casualidad que cerré la ventana y cambió de repente el tiempo, en fin...
Pues bien, casualmente ha sido hoy un día anunciado hace ya unos cuantos más, el 20 de Febrero de este año claro, en el que el AVE ha llegado por fin a Barcelona. Es curioso como según los medios el AVE es Madrid-Barcelona o Barcelona-Madrid, y como los usuarios de Cercanias siguen sufriendo retrasos que han dejado de ser noticia.
En cualquier caso, hace un año justo escribí este post ( sí, ultimamente parece que me da por recordar posts antiguos!), y aunque suene a tópico es increible como ha pasado el tiempo... y qué casualidad, el AVE ha esperado llegar a Barcelona precisamente hasta el día de mi cumpleaños. Qué detalle!

Hi han dies que són especials, dies bonics, tristos.. hi han dies amb llum i dies sense lluna. Hi han dies que disenyes el futur i dibuixes fantasies de projectes que confies en complir i dies en que sense saber per què recordes olors, recordes una imatge, un sabor... una música.
Adoro sentir musica que m'envolta i estic segura que l'estat d'ànim condiciona allò que se sent o el fet de trobar-hi plaer, però també passa a l'inversa. I llavors potser escoltes precisament aquella cançó que et porta a un racó espès de la memòria i casualment la teva ment i els records saben com enllaçar moments i un somriure et transporta de nou a un cumul d'emocions que no encertes a ordenar.
És agradable veure com en mitg dels problemes, certes cançons et fan sentir millor i les noticies es van arreglant.
Suposo que coneixeu a Francis Cabrel, trobo que el millor interpret francès viu. Adoro moltes de les seves cançons i em meravella veure com aquelless que va composar quan jo neixia em plauen tant com les del disc que treurà al març.
Je l'aime a mourir, L'encre de tes yeux, Je t'amais je t'aime je t'aimerai, Le reste du temps, Octobre, Les yeux bleus pleurant sous la pluie, Repondez-moi.,.. és només una petita seleccio de les que més em fan sentir...Espero poder viure-les algun dia en directe i que també vosaltres ho pogueu gaudir.