dilluns, 25 de febrer de 2008



Un dels protagonistes de les noticies d'avui ha estat Javier Bardem. Ha estat mereixedor de potser el premi més cotitzat pels actors després d'haver guanyat uns 16 premis més d'altres festivals cinematogràfics. L'Oscar que li han donat en reconeixement al seu paper com a psicopata en No es Pais para Viejos li obre les portes de Hollywood, i crec haver llegit que ja té tres projectes nous signats. Me n'alegro per ell com per qualsevol altre actor que s'ho mereixi, tot i que hi han haguts molts detalls que no m'han agradat, en resum els seus aires de grandesa, no assistint als Goya i no doblant al castellà el seu propi paper ara oscaritzat.
No parlaria avui d'això si ahir no m'hagues sobtat una noticia que vaig sentir a TV5 a la nit. En ella se'ns recorda com de malament viuen els actors que ara ja són grans, com de míseres son les seves pensions. M'altera la noticia i no és que no comparteixi la pena que em pot donar el veure una persona gran amb una pensió de 300 o 400 euros, però és que em sap més greu qualsevol treballador del camp, qualsevol pagès que ja no te força pel cultivar la terra, o qualsevol pescador que no pot sortir a la mar, o qualsevol altre persona que no ha tingut el ritme de vida dels actors que han estat famosos, que han tingut moments estelars i que han tingut feines retribuides com poques altres. Són gent que han estimat la seva feina però que com molts, han viscut el dia a dia i ara es troben que no han sabut estalviar o mirar el futur. Entenc que com qualsevol altre autonom han de cotitzar segons el que declaren. No ho sé bé, però em pregunto si d'aqui 30 anys també el Bardem o la Pé sortiran a les noticies explicant que no arriben amb la seva pensió.

10 comentaris:

Mikel ha dit...

ben vist , tot i que no es pot generalitzar , els que ho han tingut tot i ara no tenen res es per que mentre ho han tingut tot s´han dedicat a viure al limit i no noms no estalviar res si no que han viscut per sobre de le seves propies possibilitats i es molt facil pujar el nivell de vida , pero molt dificil baixar-lo.
A una persona el pernil del pais li pot semblar força bo , pero si el tens una bona temporada nomes menjan pata negra et dira que el pernil del pais es plastic...

Sergi ha dit...

Totalment d'acord amb el Mikel, al 100%. Això que dius dels actors els passa a molts futbolistes per exemple... El tema també està en l'educació que reben aquestes persones. Nens milionaris amb 20 anys... O tens uns pares o algú que et guïi una miqueta, o les coses es poden complicar.
PD: A mi el BArdem tampoc és que em caigui massa bé, perque penso que s'ho té bastant cregudet, però vaja...

Salut, plans de pensions i filmoteques

Ramon ha dit...

Hola maca, tema interessant...

Tots lluitem a la vida per tenir el major benestar possible (encara que hauria de dir que lluitem per sobreviure). En aquesta lluita accedim a feines més o menys interessants, ben o mal retribuides... Amb el que guanyem, no tan sols hem de fer mans i mànigues per arribar a final de mes, sinó també per estalviar per quan siguem uns iaios i no ens arribin altres recursos per la jubilació.
Total, que abans que jo molts s'han hagut d'espavilar. Que ara ens toca a nosaltres, a mi, arrossegar del carro i... en uns anys, seran els nostres fills els que hauran de suar de valent.
Amb sort o sense, ara estem sembrant. Tot el que comencem a recollir no ho malbaratem, perquè ens pot passar com a aquests "sujetos" que ho han tingut tot i ara es lamenten i volen que els solucionem la vida.
Osti, quin rotllo he fotut. És que alguns tenen un morro...
Una abraçada Sílvia.

Franklin Kareem Nyram ha dit...

He visto No Country for Old Men y la versión doblada (sin comentarios). Gran papel de Bardem y oscar merecido (aunque los criterios de la Academia siguen siendo discutibles). Me alegro también por Daniel Day-Lewis.

Respecto al tema de los actores que se retiran y a su mísera retribución en al ocaso de su carrera: son personas que llegan a lo más grande de forma rápida y les cuesta mantenerse, por qué? porque dependen siempre de las preferencia de la opinión pública (espectadores), en realidad son como los valores de la bolsa; se cotizan al alta o a la baja.

Pienso que esta situación deberían asumirla cuando están en lo más alto y prepararse para el futuro (desde el punto de vista económico y vital). Muchos dilapidan sus fortunas y acaban en la miseria, otros se reconvierten en productores, direcores, etc.

En cuanto a mí: nunca tendré paro, las enfermedades no cotizan en la bolsa, ni el alma de los pacientes tampoco.

Un saludo.

Franklin Kareem Nyram ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Xavi ha dit...

És el mateix que la societat general d'autors i editors. Estem fent un robatori de copiar CD's. Però... a quí estem robant?
D'altra banda, que se'n pot dir d'un artista (una persona en definitiva), que passa de multimilionari a "pobre"? Què se li ha anat de les mans potser?
Rrrrrrreflexionem-hi
petons

Ferran ha dit...

Llegir que algú arriba a vell/a amb una pensió de 300 o 400 euros em fa molta pena, hagi treballat en l'àmbit que sigui. Em sembla que estar currant 50 anys de la teva vida per arribar a gran i haver d'estrenyet el cinturó és una pèssima jugada.

Sylvie ha dit...

Ei nois, me n'alegro que mes o menys compartiu la meva visio... a vegades penso que estic lluny de tothom i els comentaris m'ajuden a veure que no és tant aixi! gràcies.
Ferran, tens raó però nomes dic que el cinturó potser l'has d'estrenyer abans sobretot en aquestes casos que com diuen el Mikel,Sergi, Franklin, Ramon, Xavi... son gent que han arribat alt, que han menjat pernil del bo, que han estat cotitzant molt alt i no s'han preparat pel futur. Es precisament per el malament que em sento quan un avi ve a cobrar la pensió i treu 300 o 400 euros que em fa rabia veure gent que també es queixa quan han tingut mooolt!
No té res a veure, però sense voler ho relacio amb els que estan a Bcn en pisos de lloguer antics, que paguen una miseria. I és clar que no està bé que el propietari no cuidi la vivenda , pero carai, que els que hi viuen diguin que es que no tenen res mes tampoc té perdó. Els de la seva generació que no han pagat aquest lloguer tant bó tants anys s'han buscat la vida no?
Aix... casi faig un altre post!!
Petonetss

Jaume Puig ha dit...

Estic d'acord amb tu Silvia, i a més dels actors un altre cas conegut és el dels futbolistes d'èxit.És fonen fortunes immenses en molt poc temps i alguns d'ells queden pelats i/o convertits en politoxicòmans. No té res a veure amb el pensionista que tota la vida ha treballat.

Per cert, felicitats pel teu blog. I he al.lucinat amb el del teu pare: no pensa continuar? anima'l, que és molt interessant.

Sylvie ha dit...

Hola Jaume!

Benvingut i gràcies pel comentari i les felicitacions...ja li diré també al meu pare per a que continui el seu.
Respecte el que comentes, és ebn cert i m'has fet pensar en una canço del Quijano, de l'ultim disc que es diu la Balada del Futbolista, on descriu el que dius a mes de remarcar com cauen en l'oblit.
Petons