Petits Grans Pensaments per les Eleccions (#28N)

Desitjaria ...

-Que les persones que fossin elegides entenguessin que no els hi atorgo el poder de res més que el d'actuar en el meu nóm i en de la resta de persones úniques que formem el conjunt de la societat en benefici de la propia societat.

-Que aquestes persones fossin escollides una a una i no en bloc. Saber qui són, què han fet i què poden fer, i no haver-me de guiar pels caps d'unes llistes creades només per les formacions polítiques.

-Voldria que els partits polítics es modernitzessin i assumissin trencar les jerarquies per tal que les persones vàlides i treballadores que estan a les bases puguin desenvolupar la feina en la que creuen amb el reconeixement que mereixen. Mentre la jerarquia vagi per devant que la feina i confiança real no podrem avançar.

- Que la por a perdre el poder no existís per què no és el poder com a tal la fita a assolir.

-Que personatges com la Esteban i tots els que l'envolten, no tinguessin el valor de contaminar les reflexions ciutadanes fins al punt de ridiculitzar una de les obligacions i un dels drets més importants com a ciutadans, que és triar qui ha de governar.

-Que la classe política fos algo més que només classe política. Que hagin sigut treballadors, correctament formats, que coneguin sobre allò que parlen i que des la posició més elevada fins a la més propera siguin persones que sobretot es sapiguen rodejar d'un equip format per professionals reconeguts pels seus coneixements i criteri encertat i no només per la lleialtat de partit.

-Que les fites i projectes que es proposessin fossin realistes i ajustades a les necessitats objectives del territori i les persones, i que assumissin grans pactes per tal que assumptes vitals com la sanitat o l'educació no sofrissin constants canvis.

- Que...

La veritat sobre la construcció de l'Escola Marta Mata del Vendrell

A menys d'una setmana de l'inici del curs escolar, llegeixo un article a "L'Opció. Edició Baix Penedès" Núm.275 del 27 d'Agost, on a la seva pàg 10 titula " Les escoles del Vendrell, a punt pel nou curs escolar". No està signat però ha aconseguit que em decideixi a explicar què i com està la situació de la construcció de l'Escola Marta Mata , des del meu punt de vista, el d'una mare que porta hi porta el seu nen.
L'escola Marta Mata és de dos línies tot i que té un dels curs amb tres linies. Si no m'equivoco, els primers nens que varen "inaugurar" l'escola ja cursaran 2on aixi que encetaran el seu 5è any en mòduls. I honestament haig d'aclarir que, un cop ets dins d'un dels mòduls, l'aparença i comoditat és la d'una aula normal i corrent. Tenen un sol simulant parket, finestres,aire acondicionat (fred/calor), petits lavabos...són correctíssims. Però és innegable que tenen carències en altres aspectes que sí ofereix un edifici i que les carències fisiques també condicionen el procés d'ensenyament/aprenentatge dels alumnes.

Encara avui no encerto a entendre per què les administracions no poden treballar conjuntament per una finalitat que és profitosa per la societat. Per què els partits i orientacions polítiques acaben condicionant en aquest cas la construcció d'una escola, simplement per poder dir que "és gràcies a ells" que el ciutadà final la gaudeix. I lo més trist aqui, és que s'estigui allargant de tal forma, que molts dels pares no coneixen ni com ni per què l'escola es manté amb mòduls ni quant de temps s'ha de mantenir així.

La veritat és que ara mateix ja només depèn de la Generalitat que es comenci a construir l'edifici, i que com a mínim necessitarà entre 9 i 12 mesos per estar enllestit. Traduït això vol dir que ara "només" depenem d'una qüestió econòmica: Que s'aprovi un Acord de Govern on es detalli la construcció d'aquesta escola, amb una partida econòmica destinada a aquest fi. Sabem que és una de les escoles amb més probabilitats d'ésser construida, i per tant, la urgència en la construcció va per devant pot ser d'altres escoles que fa menys temps que estan en mòduls o tenen menys alumnes. El meu sentit comú em diu que possiblement això ja no trigui, ja que anar posant mòduls no és precisament poc car, i al Vendrell ja s'està iniciant una nova escola a una altra zona també iniciada amb mòduls. Però espai encara n'hi ha, reduïnt el pati, i estan properes les eleccions, així que tot pot ser...de fet en l'ultim que hi ha hagut, el 31 d'Agost no hi hem entrat.

A aquesta situació final hem arribat al mes d'Abril. Per tant, el Departament d'Educació no fa ni 6 mesos que té la possibilitat d'aprovar-ne la construcció...
Lluitaré com a membre de la comunitat educativa i de la ciutat on estic, tot el que pugui per tal que aquest Acord de Govern arribi ràpid però em sembla que no s'ha d'oblidar els anys que han passat fins que l'Ajuntament ha aconseguit lliurar els terrenys destinats a la finalitat que parlem. Per què l'escola es pot construir només quan l'Ajuntament cedeix uns terrenys dotats de tots els serveis de subministrament i estiguin d'acord a les necessitats que s'estableix des d'Educació.
Però els canvis en el consistori, els llargs problemes tant amb la promotora encarregada de la urbanització de la zona com amb els subministradors de llum i aigua.... i al cap i a la fi, els interessos d'uns i altres han endarrerit durant casi 4 anys el lliurament del terreny. Una vergonya.

I tot i que considero i insisteixo en que mirar endarrera no porta en lloc i menys en aquest cas, l'article al que feia referència m'hi ha fet reconsiderar aquesta postura.
En ell s'expliquen les millores que l'Ajuntament ha fet a diverses escoles de la ciutat durant l'estiu abans de l'inici del curs. Recordo que tots els ajuntaments tenen l'obligació de fer-hi el manteniment, així que no seria cap noticia això tot i que entenc que s'expliqui a la població i es publiciti allò que es millora. Però no pas enganyar com es fa aquí. Anem per parts:

Es mencionen millores en el pati de l'Escola Pau Casals, Teresina Martorell i Àngel Guimerà. Tots tres són edificis construïts, amb ombres i multiples espais fisics dels que l'Escola Marta Mata no gaudeix. Es cita una subvenció de FEOSL de 100.000 euros. És una subvenció que dóna el Govern de l'Estat donant resposta a projectes que envien els ajuntaments ajustant-se a uns pressupostos previs. Aíxi doncs, no ha sigut pas amb impostos municipals sino estatals, una mena de plan E. Ho podeu consultar aqui.
I per una altra banda, comenten després que s'han instal·lat els mòduls de la nova escola Els Còdols i el mòdul que necessitava el Marta Mata per continuar impartint classe als alumnes que van creixent. I això tampoc ho fa l'Ajuntament, si no la Generalitat.
Així doncs, què s'ha fet a nivell local? certament jo no ho sé. Pel que respecta a l'escola on porto al meu fill, no hi ha ni una ombra, i ni tan sols s'han tret, com es va promete, les jardineres on els gossos fan les seves necessitats just al passadís on surtien l'any passat els nens de P3 i 1er.

A on vull anar a parar es que em sembla vergonyós que no anem a una. Que com a poble els partits politics no sàpiguen unir-se per defendre allò que beneficia al territori. Que, tristament, el desacord entre administracions, els interessos econòmics i els beneficis polítics perjudiquin el desenvolupament d'un nen en edat escolar. Jo, que sóc fermament defensora dels ordinadors a l'aula, demano que previament, el nen tingui un aula.

Quan la noticia important queda difosa: la reforma laboral,l'atur i les ajudes.

Massa ocupats debatint si la prohibició de les corrides de toros són o no un assumpte d'identitat, preocupats uns i altres en precampanyes autonòmiques, en reclamar multes a líders que viatgen sense cinturó de seguretat.... la gran noticia ha quedat diluïda entre tots aquest sucedanis de noticies: la reforma laboral, i la qüestió laboral en general.

Una reforma laboral que arriba després d'una reforma fiscal inacabada i amb mesures que tot i insistir el President del Govern que fomenten la contractació i eviten l'acomiadament no acabo d'entendre. I tot i que encara es projecte de llei i que possiblement la votació final sigui pocs dies abans que la convocada vaga general i s'introdueixin esmenes hi han punts que em resulten sorprenents. Per exemple, el fet que una empresa pugui tenir pérdues actuals i previstes ( i no només persistens en el temps) sigui ja motiu per procedir a un comiat per causes econòmiques. Potser em falta llegir més al respecte però de sobte penso que moltes empreses són estacionaries o pitjor encara... moltes ( i dic per què ho sé) no presenten números reals per no haver de pagar tots els impostos que els hi correspondrien... i lo pitjor... se m'acudeix que és relativament senzill per un bon economista/contable "demostrar" que l'empresa pot incorrer a curt termini en pérdues o disminució d'ingressos i entrar així en la possibilitat de reduïr costos amb un acomiadament econòmic... abans d'entrar en analitzar altres reduccions de despeses o incrementar una major eficacia en la gestió dels seus actius.

A tot això, llegeixo avui, en una noticia que torna a passar casi desapercebuda: el Govern central prorrogarà l'ajuda de 400 i pocs euros , prorrogant-la doncs per segon cop i aconseguint que així 8 de cada 10 aturats percebin algun tipus d'ajuda. (Aclareixo que segons entenc, prorrogar no vol dir que qui la cobra la continuï cobrant si ja ha esgotat el seu perióde, si no que nous aturats sense prestació s'hi podran continuar acollint)
Certament, i de forma objectiva no em sembla malament atorgar certa ajuda quan no hi ha cap altre ingrés, hi han casos realment dramàtics però.... per un altre costat.... em pregunto quanta gent no prefereix cobrar aquestes prestacions abans que treballar en feines que no són acordes a les notres expectatives. Sé que políticament no és correcte el que dic, que la preparació i curriculum que tenim ha de tenir-se en compte... però fins a quin punt un país ha d'assumir una reducció de sou funcionarial sense contemplacions i continuar pagant un subsidi havent-hi encara feines per desenvolupar?
Ahir, trobo que encertadament i a imitació que ja fan altres països europeus, el Ministre de Treball es preguntava si aquells aturats que rebutgin feina haurien de continuar cobrant. Jo potser no seria tan radical ((horaris en families amb persones a càrreg, desplaçament, etc) però si es rebutgen potser dos o tres feines i/o cursos de formació sí que caldria eliminar l'ajuda. Crec que la opinió del Ministre va ser llençada per tal d'obtenir un feedback de la ciutadania i trobo que avui l'ha trobat amb la noticia dels temporers a Catalunya. Cert que la feina és dura, molt i que 6 €/hora no és un magnífic sou ( al cap i a la fi, és el sou mileurista de la immensa majoria) però podem acceptar que es rebutgin feines? no vol dir això que hi torna a haver negocis sense declarar o un sosteniment familiar dificil d'argumentar? Aniriem a altres temes, com per exemple la insitència que he fet en que reduïr la despesa pública no és l'unic camí , s'han de recaudar tots els ingressos amb un control molt més exhaustiu. Però insisteixo, de la mateixa manera que de forma immediata s'ha procedit a reduccions de sous de treballadors indefinits de l'estat, cal un control correcte de l'abonament d'ajudes.... i ni prestacions i ajudes linials ni sobretot, prestacions d'atur per persones que rebutgen feines, o que maquinen per mantenir o obtenir la prestació de l'atur. Tots en coneixem..

En qualsevol cas... no perdem el Nord. Aquests són els temes realment importants.

Sobre la prohibició del Burka i Niqab

Com sempre estem constantment envoltats de notícies. Grans titulars o petites controvèrsies, però la velocitat amb la que vivim engoleix permanentment els titulars buscant-ne de nous o simplement recuperant el que va ser noticia... A vegades només cal tocar el sentiment, la sociologia i l'emoció per mantenir un titular en el temps.

Algo així ha passat amb el tema del Burka i Niqab. Provoca sentiments de pertinença, emocions, voler ratificar la identitat i aprofitar-se políticament d'un assumpte molt més complicat del que sembla.... I segurament no aportaré gaire més que tot el que ja han dit especialistes i tertulians, però no puc reprimir tot el que això em fa passar pel cap.
Visc al Vendrell, que recentment ha esdevingut uns dels primers municipis de l'estat en prohibir l'us del Burka en edificis públics. I no em va agradar que l'extrema dreta aprofités per fer-se present en una decisió així. No és de rebut barrejar la xenofòbia amb la seguretat i el respecte a la dona.
Però la meua posició al respecte és claríssima. No hauriem d'acceptar sense més, en nom de la llibertat aliena, el fet de vestir a una dona així.

Cal precisar que el Burka és una peça de roba més habitual a l'Afganistan i zones del Pakistan, de color blau que cobreix tot el cos,del cap als peus i amb una reixa als ulls limitant-ne profundament la visió... semblant però diferent és el Niqab (és potser més fàcil de vore tot i que igualment restrictiu) de color negre que cobreix totalment el cos a excepció dels ulls. Posats a explicar, per entendre les diferències, el Chador acostuma a ser de color marfil a Argèlia i Tunis i fosca a l'Iran cobreix el cos però deixa la cara al descobert (potser és el més semblant a l'atuend de les monjes catòliques) i el Hiyab , que significa vel en àrab que simplement cobreix el cap i el coll i que pot ser del color que la dona esculli.
Sóc sincera i quan veig el que intueixo és una dona coberta completament sento calfreds. No he vist mai cap dona amb Burka però sí amb Niqab. I recordo el primer cop , a la Plaça Catalunya de Barcelona, estant amb els meus pares. Deuria tenir jo uns 16 o 17 anys i em va marcar com aquella dona no bevia res asseguda al bar per tal no aixecar la peça que tapava la boca i l'home que l'acompanyava i un nen vestien amb texans i camisa. L'escena em va semblar completament estranya i incomprensible.
Ara tinc 33 anys i em continua semblant esgarrifós el fet de veure una dona vestida així. No em calen arguments religiosos per què el Coran no diu en cap lloc que una dona s'hagi de cobrir d'una forma tan restrictiva, sinó que es vesteixin amb modèstia, que es cobreixin el pit i que allarguin la roba. Ja està, així de simple.

Vaig llegir la setmana passada al Magazine de La Vanguardia, com podria haver sigut en qualsevol altre lloc, que algunes de les noies que explicaven per què anaven tan cobertes i les raons em resultaven tan esborronadors com per exemple "és més senzill trobar marit", "per no tenir dubtes que el que feia estava bé", "la protegeix de malalties i de les mirades dels homes que no siguin el seu marit, el seu pare o el seu germà"... sense comentaris al respecte, tot i que insisteixo: si una dona musulmana peregrina a la Meca ha d'anar amb la cara i les mans al descobert.
Aquells que per por, insinuen que una prohibició pot provocar un major ús potser no saben que la seva mateixa religió els impedeix d'anar cobertes al seu lloc més sagrat. I llavors pregunto jo... prohibir passar de 120 a l'autopista fa que correm més? prohibir fumar en llocs públics fa que fumem més? ... fem servir les prohibicions de forma habitual i sempre han sentat malament, però les acabem assumint i inclús pagant-ne les multes quan les incomplim. No crec que prohibir l'us del Burka o Niqab n'incrementi el seu ús. Però reconec que tot això ha sigut una excusa per uns i altres per afirmar la seva pròpia identitat i fer-la valer per sobre de l'altre. I és més, per raons de seguretat ja està prohibit accedir a molts indrets amb la cara tapada.

Simplement necessito dir que com a dona, no ho puc tolerar. No fa pas tants anys que moltes de les nostres mares no van tenir dret a una educació semblant a la dels homes, no fa pas tants anys que les dones treballem fora de casa alterant el que "sempre s'ha fet" a la llar, no fa pas tant que les dones voten en aquest país. No fa pas tant que he sentit celebrar que una dona era per primer cop presidenta ... de què? de qualsevol cosa. Quantes dones tenen veritable poder on ens movem? No ens enganyem. És degradant que una dona acabi acceptant dur una prenda que l'impedeix socialitzar-se amb el seu entorn. I sí, em sembla bé que la societat rebutgi aquest fet. Així que sí, em sembla bé que se n'impedeixi l'us.

Tot i així... porto dies pensant que el fet de prohibir-lo m'alleugera a mi. A mi. Deixo de vore algo que em sembla humiliant i anti-social. I prohibint-lo mostro el meu rebuig a aquesta forma de restricció sobre la figura de la dona. Però, realment me preocupa que tot això realment estigui fent més mal a la dona en general. Aquella que està sota el Niqab continuarà sense socialitzar-se malgrat la nostra prohibició. La qüestió és profundament més complicada. Que jo em senti més tranquil·la no veient-ho, com venia passant fins ara, no impedeix que se segueixi portant. Que aquella dona continuï sent tapada per ocultar-se de mirades i trobar un millor marit.. Això serà lent. Si encara dubten de la professionalitat d'una dona si és maca, si encara necessitem un ministeri d'igualtat que no sabem el que fa, si encara necessitem tenir el dia de la dona treballadora, si encara hi han jornades sobre feminitat i paritat... què no necessitarem per evitar que una dona accepti cobrir-se així... limitant-la en la socialització però inclús en els sentits bàsics de l'oida, el tacte i la vista.

Jornades de la #Penedesfera: Sobre la taula "Cap a on van els continguts digitals que volen ensenyar?" i "Tallers 2.0"

Doncs ja es va presentar el programa de les III Jornades de la Penedesfera i finalment aquest divendres i dissabte (11 i 12) de Juny tindran lloc. És el resultat de la feina que tot i que en un principi es va començar al Novembre i s'ha accel·lerat a partir del més de Març ,es va gestar ara fa un any. Amb alguns ja ho hem parlat, altres m'ho heu preguntat i em veig amb la necessitat d'explicar pausadament perquè aquest any m'he desvinculat finalment de participar en la organització i conducció de taules.
Em vaig sentir orgullosa de formar-hi part l'any passat, trobo que en general van ser unes Jornades amb molt de nivell.
En el meu cas en concret, l'organització del que volien ser uns tallers per apropar les eines 2.0 i compartir el món del videoblogger amb invitats reconeguts juntament amb la @soniola em van fer estar convençuda que l'any següent hi tornaria. De fet a una entrevista que em va fer Rafael Pardo a Calafell Radio per el programa La Vida en Xarxa així ho vaig manifestar.

Així doncs, amb la Sonia (@soniola) vam fer per primer cop una taula que va voler ser més pràctica i participativa. No va ser fàcil. Els agraïments i felicitacions posteriors que vam rebre no van disminuir la pròpia autocrítica que en el seu moment ja vaig fer. I sent honesta amb mi mateixa, no puc repetir els mateixos errors. És cert que s'ha donat llibertat per gestionar segons considerèssim el temps dedicat a l'ensenyament d'eines 2.0. Però no es tracta només de la gestió del temps. Tal i com jo ho entenc, en unes jornades amb recolzament de la Universitat i amb l'Educació com a un dels punts forts caldria haver fet molt més èmfasi en la formació. I vinculant la formació i la conversa 2.0 haver creat espais d'ensenyament i aprenentatge d'eines de sobres conegudes per els que ens acabem trobant a tots els llocs però encara llunyanes per a la majoria de la gent. Aquest és doncs és un dels motius per els que no duc a terme la mateixa taula que ja es va fer l'any passat.

És més, al Programa de les Jornades, any rera any s'insiteix en el següent: "L’objectiu de l’esdeveniment és traslladar al conjunt de la societat el fenomen blocaire gràcies a les eines del web 2.0 i les noves tecnologies des d’una vessant social, ciutadana, participativa i col.laborativa. Les jornades estan adreçades a tothom qui vol introduir-se en les Tecnologies de la Informació i la Comunicació". A quina societat? si finalment aquests actes corren el risc de tornar-se endogàmics, retrobant-se sempre les mateixes persones i no afavorint que altres col·laboradors participin per ser irrellevants, ni facilitar als assistents novells la formació mínima per moure's en el món 2.0. Finalment, aquest any no hi haurà un espai exclusivament dedicat a l'ensenyament de les eines 2.0.

Per un altre costat, constato tal i com ja sabia que una de les taules (aquest any el programa és més reduït que l'any passat en quant a temps, i no per manca d'idees precisament ni de persones que s'hi havien ofert) es dedica al tema dels continguts digitals. Ara que estan de radical actualitat donada per fi la introducció massiva d'ordinadors a les aules i que se'n parla obertament a la societat en general i la societat digital en particular. Aquest procés s'ha vingut a nomenar a Catalunya educat1x1. Ja hi vaig escriure al respecte i com a "psicologa i mare digital" ho segueixo detalladament.

Trobo de justícia deixar constància que quan al novembre se'ns va demanar col·laboració en l'organització de les Jornades que tindran lloc el cap de setmana, em vaig mostrar molt interessada en poder conduir ( a banda completament del tema dels tallers 2.0 ) una taula que tractés amb la major profunditat i a la vegada senzillesa aquest tema i així ho vaig dir en un correu electrònic que té més d'una i dues persones. Llavors vaig donar unes idees que mai van obtenir resposta. Idees respecte la formació amb ordinadors a les aules i també sobre la formació a distància.

Em va sobtar, fins a fer que m'apartés, la facilitat amb la que aquestes idees serán conduides per Trina Millan sense més explicacions. Indignant. Com es pot obviar tota la col·laboració i idees que aporta algú simplement per que les acabi aprofitant una altra persona?

Una llàstima prescindir de persones que voluntàriament col·laboren i van col·laborar l'any anterior sense esperar res a canvi més que un reconeixement de la feina ben feta i la il·lusió de compartir amb altres un projecte que va ser engrescador. Potser que molts menys blocaires se n'hagin fet ressó indica que ha deixat de contagiar com va fer-ho l'any passat.

Hi ha molt a dir doncs sobre aquesta taula podriem dir "copiada¿?":

Crida objectivament l'atenció que totes les taules estiguin portades per gent del Penedés, de la Pendesfera: Daniel Garcia Peris, impulsor de la Penedesfera, viu a Gelida. Gemma Urgell i Ricard Espelt, viuen a El Vendrelll i Copons, formen NuestraCausa i recentment creadors de Talkingabout.eu, Sergi Sabaté de Sant Sadurní, periodista immers en el món 2.0, Rafael Pardo d'El Vendrell, amb prestigi reconegut en el camp de la Innovació relacionada amb el món de la Salut. Al cap i a la fi, les Jornades són de la Pendesfera i és més que lògic que en les taules s'hi representi d'alguna manera l'enllaç a la terra que les acull i organitza. Totes no. La unica de les taules dedicades al sector de l'Educació és conduida per Trina Milan, que si no m'equivoco no comparteix com els altres moderadors vinculació amb el Penedés. I, lamentant-ho molt... cap dels invitats a la seva taula la té. Quin sentit té? no fora més llògic vincular d'alguna manera la moderació d'una taula amb les Jornades a les quals pertany? I per si no fóra prou, malgrat l'excel·lent exemple que tenim al Penedès, el CE Jacint Verdaguer de Sant Sadurní (Premi Nacional d'Educació el 2.008), ni tan sols hi participa! Al·lucinant.

Respecte les persones convidades a la taula sobre continguts digitals, sense desmerèixer els assistents, les mancances per mi són evidents. No hi ha cap representant de cap escola o institut del Penedès que ja treballin amb aquestes eines i continguts, i no hi és present ningú del Dep d'Educació de la Generalitat dedicat actualment a la posada en marxa i seguiment d'aquest importantíssim canvi en les aules i la formació en general. I precisament són els continguts i no les màquines en sí l'important. I tot i que, lamentablement, editorials i altres responsables no estan encara al dia, no són només les editorials les que hi tenen coses a dir. I entenc que les explicacions que des del Departament d'Educació es fessin arribar a una taula com aquesta tindria un valor incalculable. I tot i que aqui no citi persones que podrien haver estat, sabeu que se m'acudeixen moltes i que els que teniu accés als mails de l'organització de les Jornades en teniu els noms.

Com moderadors de la taula es cita a STIC, Trina Milan i Departament d'Educació. No he sabut qui del Departament d'Educació modera i organitza aquesta taula així que sembla ser que la Trina Milan parla sota el paraigua d'aquest Departament. Ella sola és molt rellevant ja que se representa a sí mateixa, a STIC d'on és presidenta i al Departament d'Educació, però diria que ella no pot parlar en nóm d'una subdirecció general de la que en va sortir (i si no m'equivoco, diria que inclús ja no treballa a la seu del Departament d'Educació). A més, treballar en un lloc no vol dir que el representis arreu on vagis, no? Suposo que a cap dels que llegiu això representeu a les empreses per les quals treballeu quan esteu en algun acte, a no ser que se us envii per això o l'empresa sigui vostra, que clarament, no és el cas. Suposo que és una confusió de rol. El que s'és amb el que es fa. De fet, per ser responsable d'Identitat digital com és o era, crida l'atenció que l'enllaç que posa a la web del Departament d'Educacio dins el programa, no hagi sigut la correcta i no tingui actualitzada la seva informació laboral al Facebook.

I finalment, el títol de la taula: Cap a on van els continguts digitals que volen ensenyar?. Error de base molt greu al meu entendre. La importància dels continguts és innegable. Jo mateixa vaig escriure-hi al respecte al Gener, tal i com he precisat al principi. Necessitem continguts flexibles, nous, adaptats a les noves tecnologies... no necessitem pdfs de llibres, sino complementar i donar un valor afegit al procés d'aprenentatge vinculats a les eines que ara podem disposar. Però no ens confonguem. Els continguts no ensenyen, s'ensenyen. La diferència és subtil. Però d'extrema importància. Execeptuant l'autoaprenentatge,els continguts són una part d'allò que els mestres, pares, educadors etc ensenyem als nens, alumnes, etc. Són una part de l'educació. Si pretenem que siguien els propis continguts els que ensenyin crec que no hem pres el camí encertat. És necessari i assolible un contingut que s'ensenyi per sí mateix? tan simple és la feina dels professionals de l'educació? Els continguts formen part del currículum. I són allò que volem que formin el global de l'educació. I cal ensenyar-los. No cal que vulguin ensenyar, sino que facilitin i enriqueixin el procés d'aprenentatge, que formin l'andamiatge que el procés precisa.
En l'àmbit escolar, qui ensenya es el mestre/professor mitjançant les accions pedagògiques i didàctiques.. no?

Espero que amb aquest post quedin aclarits dubtes de forma prèvia al desenvolupament de les Jornades. Penso que hi ha algo importantissim a la vida social, i és el respecte als demés. A la feina que fan, al que diuen i al que són. I el respecte i l'educació no és respondre a un bon dia al matí a un Time Line del Twitter només a qui et són afins,com qui entra a una botiga i diu bon dia al conegut sense mirar al desconegut, sino saber escoltar, saber respondre i saber no ser ningú sent algú.

Reflexions posteriors a #Dialegs

La identitat digital... la vessant política del món 2.0... la llibertat per expressar-te... idees diferents al meu cap completament conectades i que avui he vist paleses en l'acte al que he assistit en part aquest matí i en una petita conversa mantinguda amb @Donaire.

Així que intentaré plasmar aqui les reflexions que em volten i me pregunto sense acabar de trobar-ne les respostes.

Tots aquells que estem presents a la xarxa, en major o menor mesura i en funció del temps que hi fa que hi sóm i de l'activitat que hi desenvolupem hem anat construint i construim de forma dinàmica la nostra identitat digital.
Aquesta identitat entenc que no és excloent ni diferenciada de la pròpia personalitat, i que possiblement investigacions properes ampliin la informació de com les relacions establertes a internet acaben també formant la personalitat.
Així doncs, si la identitat digital és un mirall on reflectim allò que va deixant petjada a internet de la nostra personalitat, moltes de les regles establertes en les relacions socials també hi tenen cabuda, així com la reputació, la imatge, la credibilitat, etc... I com a persones sóm complexes i així doncs només la permanència en el temps i la diversitat de presències a la xarxa de la mateixa persona poden anar formant una imatge semblant a la realitat...

Observo també, que en el món 2.0 de la conversa a internet no només fem xarxa les persones i les seves identitats personals, si no també organitzacions, empreses, partits polítics.... i fins aqui, correctament uns i altres s'interrelacionen.
Què passa però quan una organització, empresa o partit polític acaba condicionant la identitat digital d'una persona? no acabo de trobar-ne la resposta...
Si jo escric un bloc, emeto un tweet o comparteixo un enllaç al facebook sóc jo persona física que ho faig, sota el meu pensament i gustos, actúo amb la meva llibertat i pensant si de cas en la meva imatge o credibilitat si no et deixes portar pel sentiment del moment..
Però i si jo sóc declaradament d'un partit polític? haig de parlar necessariàment seguint les directrius del partit? o si sóc membre d'una empresa o funcionari públic haig de tenir-ho en compte en les meves intervencions a la xarxa?

Alguns trobo que han solventat això decidint que la seva identitat digital hagi estat des d'un inici una identitat digital només laboral... s'han donat d'alta a Facebook o Twitter amb una intencionalitat política per exemple i les seves intervencions siguin com siguin aniran sempre o casi sempre lligades a la intenció amb la que van tenir un mirall de la persona a internet. Per què el mirall no és llavors de la persona complerta, sino de la vessant que han escollit reflectir a la xarxa.
Però i aquells que esdevenen tan complexes en el món virtual com en el del carrer? em pregunto si realment existeix una autèntica llibertat d'expresió. Doncs tal i com estan muntades les estructures de poder en els partits polítics trobo que és encara perillós el poder que un militant de base pot tenir amb la seva presència a la web... i que precisament, aquells polítics mes distants i provocants de desafecció els que mantenen una por al món 2.0, una por no tant al mitjà tecnològic com a tal sino, sota el meu punt de vista, por a la conversa, a la respota, a la necessitat contínua d'argumentació.
En l'acte d'aquest matí, recull la premsa que el MH President Montilla instava a les seves bases a fer política 2.0 sense esperar consignes... Si es donessin consignes la conversa esdevindria artificial i poc honesta, però em pregunto fins a quin punt existeix una autèntica voluntat de crear una política participativa i em preocupa especialment com condiciona la identitat digital les intervencions polítiques que pot fer un persona..

Complicat tot plegat

Contra les ajudes linials i les reduccions a tothom

Massa s'ha escrit ja en pocs dies sobre les mesures plantejades pel President del Govern entorn la reducció del dèficit. Precisament pocs dies abans d'annunciar-les vaig escriure una primera part respecte això , i la meva intenció en aquell moment, quan encara no se sabia res tot i que ens ho esperàvem, era recordar que no es tracta només de controlar la despesa pública, sino que cal ser estricte i perseverant en la persecucció dels que cometen frau fiscal amb total impunitat.

Quan més s'ha incrementat l'IVA de forma històrica se n'ha reduït la recaptació , i això només és un exemple. Una cosa és aprofitar certs avantatges fiscals i una altra diferent és obviar les obligacions. I potser el que més indigna és que els que cauen en el frau i la corrupció són els que més en tenen. Serà qüestió que pequen d'avaricia... on és el càstig diví?
És vergonyós que demanem als pensionistes que sobrevisquin amb el seu sou pujant-li impostos quan recentment hem eliminat l'impost sobre el patrimoni per un costat i altres incrementen les seves fortunes buscant fòrmules corruptes d'enriquiment.

Ultimament penso que les polítiques socials que hem tingut en els ultims anys han sigut molt més comunistes que no pas socialistes.
Ja passava quan estudiava la carrera a la Universitat: jo no em podia beneficiar de cap beca que no fòra conseqüència d'una matricula d'honor per què només tenia un germà i el meu pare (mestre funcionari) declarava tots els seus guanys. Altres famílies nombroses que es compraven tots els llibres en lloc de fer cues per fotocopiar-los o fills únics amb pares que no declaraven ingressos es beneficiaven d'ajudes que lamentablement, sota el meu punt de vista s'han seguit donant injustament.
Potser quan sortim de la crisi aprenguem per fi que les ajudes no han de ser linials ni per tots iguals. De sobte, 400 euros per tothom, de cop, 2.500 euros per cada nen nascut, invariablement descomptes per famílies de 3 o més fills o pensionistes tots per igual.... Qui em pot rebutjar el raonament que sense cap dubte no s'actúa amb justicia?

Això porta a que ara... els retalls també són per a tots. Per això sembla una posició més comunista que socialista. On està la justicia social? l'equiditat?
Els 2.500 euros fora, els 400 també... què menos. I totes les ajudes donades l'any anterior per adquirir vehícles o en rendes bàsiques d'emancipació han de declarar-se com a guanys patrimonials...
Però per què a totes les rendes d'emancipació? per què totes les ajudes a bebés? per què tots els pensionistes? i per què tots els funcionaris? No tots tenen la mateixa qualitat de vida, ni molt menys, ni el mateix patrimoni ni ... ni...
I respecte la reducció del 5% sobretot fòra necessari evaluar la feina desenvolupada pels funcionaris de la mateixa forma que es fa en moltes empreses privades. Evaluar-ne la formació continuada per exemple i si es necessiten tants i tants assessors... És necessari una reforma profunda, evaluant-ne les funcions i els processos. Tot i que de moment, em semblaria més adequada una reducció de sou realment proporcional al sou cobrat. Sembla una mesura "a l'alemanya", reduïm sous per mantenir la feina... aprofitem doncs per avaluar aquesta feina. I sense oblidar la incogroència que suposa que un alcalde o President de Comunitat Autónoma tingui un sou més elevat que el President del Govern. Els propis partits polítics i sindicats haurien de pendre la iniciativa deixant de seguir financiant-se amb subvencions públiques.
A tot això a més, llegeixo que la reducció mitja del 5% no afectarà als empleats públics.

Sincerament no ho entenc. O sí que ho entenc sota dos lectures diferents i complementàries: la primera, el Govern ara mateix no pot anunciar una rebaixa de sou a més en els empleats públics ( on l'Estat funciona com una empresa privada, amb els seus convenis i contractes). Això suposaria que el País s'aturés i agités. No només serien metges, seguretat, sanitat... tots els transports, administratius, correus... entrarien en movilitzacions i en un estat de nerviosisme justificat i res recomanable per l'economia interior i imatge exteriors. És per tant, un dels motius, evitar més "enfado" social...
Però si s'ha de reduïr el dèficit retallant la despesa pública, i l'Estat actúa com a empresa privada,accedim doncs al segon motiu: entraran en funcionament els mecanismes que ja s'han aplicat en les organitzacions privades: reduccions de jornada, no renovacions de contractes temporals, no noves incorporacions per cobrir jubilacions i baixes, etc... Una reducció progressiva del personal. Llàstima que aquesta reducció de personal afectarà als mileuristes superformats que treballen totes les hores necessàries i no els dinosauris que enlenteixen, retarden i fan pesada i antiga l'Administració Pública.

Sobre la Llei del Menor

Arrel de la mort de Cristina Martín, la nena de Seseña, després d'haver-se barallat en una altra menor ( cal encara aclarir exactament com va morir i si aquesta altra menor és o no culpable) tornarà a parlar-se als diaris, programes de radio o televisió o simplement al carrer de la Ley del Menor, la tant anomenada llei destinada als menors de 18 i majors de 14 anys. Com ha passat en altres ocasions, les converses seran clarament condemnatòries però en pocs dies altres noticies hauran trepitjat aquesta i el tema tornarà a oblidar-se o aparacar-se fins que una altre mort relacionada amb un menor torni a ser malhauradament protagonista. No entraré en analitzar aquest cas, ni tinc els coneixements, ni la informació suficient i verídica ni la intenció de fer-ho.

En l'apunt anterior he enllaçat una pàgina amb el detall de la Llei en qüestió, però com és sabut, en cas que la menor que de moment està internada, sigui trobada culpable passarà un màxim de 5 anys en internament més un màxim de 3 en llibertat vigilada ( si hagués tingut 16 o 17 anys el temps s'allarguen una mica més: 8 anys d'internament i 5 de llibertat amb assistència educativa), parlem sempre de terminis màxims.

Comprenc més del que es pugui escriure els motius que porten a establir una Llei específica per a delictes penals fets per menors.
Sobretot, el més important, respectar la intimitat del menor i per sobre d'això no perdre mai la idea de la rehabilitació. Cal diferenciar, per molt complicat que sigui, cal diferenciar la idea de rehabilitació quan el crim ha estat dut a terme per un menor que per un adult. En el menor encara estaria la plasticitat suficient per a reconstruir psicologicament la seva personalitat i aconseguir que quan torni a insertar-se en la societat sigui una persona que pugui conviure amb els demés. Per què no oblidem que abans o després el menor ( o l'adult ) es reinsertarà i pel bé de tots, cal que ho fassi amb un penediment sincer i una voluntat real de tornar a començar. Avui per avui no tenim una cadena perpètua i em resulta complicada d'imaginar en un menor. Penso que la personalitat al voltant dels 14-16 anys ja està establerta (genètica + eduació en l'entorn familiar, escolar i social) i que la tasca és complicadíssima però voldria pensar que no impossible. I no vull ni imaginar-me en la pell dels familiars d'aquests menors, l'odi del reste de la societat i la incogruència en haver d'acceptar que un fill, nebot, net, teu hagi estat conmdenat per haver comés algo així abans de viure la vida.

Però, resulta que tot i que els casos de morts a mans de menors són mínims (avuí al matí sentia a TV5 que de 1000 homicídis que tenen lloc a España, un ha tingut lloc a mans d'un menor) el que és realment escabrós és que la víctima és també un altre menor. És esgarrifós. Realment es remou la consciència quan compares doncs les vides dels dos menors i et preguntes per què un ha de tenir dret a una reinserció si l'altre ha mort, oi? afortunadament les lleis ajuden a reaccionar devant l'ímpetu. Però és aquesta una bona Llei?
Obviament, malgrat tot el que he dit anteriorment no. Tal i com està feta, el que ensenyem al menor es que no hi ha una conseqüència realment negativa pel que ha fet. Cal castigar a un nen? sí!! I de forma complementaria cal ensenyar el camí correcte i premiar allò ben fet. Amb la llei, ens hem deixat la primera part. El càstig. I ensenyem a la resta de menors que no passa res... I això s'estendria a molts d'altres àmbits.
I el que és pitjor. Facilitem que els que no són menors, en molts casos autors reals dels crims utilitzin al menor o si més no, el culpabilitzin per tal d'evitar condemnes majors.

És correcte sota el meu punt de vista, reeducar al menor, la seva ment, els seus hàbits, tot... però primerament ha de ser conscient de les conseqüències negatives que per ell ha tingut i té el fet comés. I la societat també necessita això, ens agradi o no, per no ja perdonar, però sí donar una altra oportunitat.

Confiança Educativa II Part : #formacio1x1

Doncs sembla ser que finalment, sí. I que a partir de l'any que ve, part dels alumnes ja començaran a treballar a l'escola amb ordinadors.
Em sembla fantàstic.
I ho dic sense ironies. És fantàstic veure que el sistema educatiu progressa, i tinc una sensació personal que el canvi serà similar al que van viure els nostres pares quan van passar de la petita pissarra i guix al paper i llapis.

Certament, un canvi amb tanta importància, ha d'estar acompanyat de la formació i suport adequats a mestres i professors per tal de que també ells poguin ensenyar a les famílies i alumnes a treballar amb una eina amb la que, a diferència de les llibretes i els bolígrafs, hi ha un coneixement i una experiència prèvia molt dispars. Crec que és un pas que abans o després s'havia de fer, i no s'ha de tenir por, metologicament és amb tota franquesa, allò que trobo que també necessitaran els nostres fills en el futur immediat. No entraré aqui en la qüestió econòmica, que em preocupa molt, però igual que em neguiteja l'elevadissim cost del material escolar i llibres de text any rera any. No és res nou això.

Trobo però, que tant obsessionats hem i han estat en la metodologia, que sembla que allò realment important ha quedat en un segon terme i en poques ocasions en sento a parlar, o llegeixo al respecte.
Parlo dels materials i dels continguts.

Em pregunto sovint, quins materials ompliran aquests ordinadors, amb quin material es treballarà. S'han adaptat ja les editorials a la velocitat amb la que s'ha decidit implementar els ordinadors a les aules? O simplement tenen pdfs dels llibres de text tradicionals? com sempre, em fiaré i em deixaré guiar pel bon criteri dels mestres i professors a l'hora de triar el material... però, m'agradaria saber si ells consideren que la oferta que tenen en material digital és adient i adequat. Aposto a que no. Si més no, hi hauran professors acostumats a elaborar el seu propi material i coneixedors a més d'eines tic, que no es conformaran amb un llibre en pdf, però potser no tots tindran aquesta facilitat. I tot i així, potser caldria haver cuidat més els llibres de text i sobretot, haver-se cerciorat que els professionals de l'educació disposen de tot el material adaptat a la nova metologia i no anar fent a mida que passa el temps. Per què al final, independentment de qui sigui el responsable, Educacio, Editorials, etc, el resultat final és l'educació dels nens i joves. En aquest sentit, en aquesta nota de premsa, i notícia del 18 de Gener , sembla ser que es té en compte aquesta reflexió prèvia. Tinc moltissims dubtes respecte "Empuries" però suposo que amb la seva implantanció i correcte explicació els solventaré.

Ara... respecte els continguts... aqui sí que no he trobat resposta.
Ens hem preocupat de modificar la metodologia, pensant en com han de treballar en el futur els nostres nens. Però i sobre el que han d'apendre? Ens hem preguntat si avui han de continuar aprenent el mateix que fa trenta o quaranta anys? Son necessaris els mateixos coneixements, sobre les mateixes àrees?
Indubtablement, hi han certs coneixements,conceptes, procediments, etc que es mantenen invariables i continuaran ensenyant-se, anava a dir igual, però no, son els mateixos coneixements explicats de moltes possibles maneres, però és cert que la fotosíntesi seguirà produint-se de la mateixa forma, la pluja continuarà sent posterior a l'evaporació de l'aigua, i dos més dos seguiran fent quatre.... Però... estem segurs que no podem introduir cert dinamisme en aquests continguts? Els coneixements no poden reduir-se a això, l'educació no pot ser només això.
Com és possible que ningú hagi previst què poden necessitar els nostres fills quan acabin la primària per exemple?
Ens preocupem tant per la forma que oblidem el fons.