Reflexions posteriors a #Dialegs

La identitat digital... la vessant política del món 2.0... la llibertat per expressar-te... idees diferents al meu cap completament conectades i que avui he vist paleses en l'acte al que he assistit en part aquest matí i en una petita conversa mantinguda amb @Donaire.

Així que intentaré plasmar aqui les reflexions que em volten i me pregunto sense acabar de trobar-ne les respostes.

Tots aquells que estem presents a la xarxa, en major o menor mesura i en funció del temps que hi fa que hi sóm i de l'activitat que hi desenvolupem hem anat construint i construim de forma dinàmica la nostra identitat digital.
Aquesta identitat entenc que no és excloent ni diferenciada de la pròpia personalitat, i que possiblement investigacions properes ampliin la informació de com les relacions establertes a internet acaben també formant la personalitat.
Així doncs, si la identitat digital és un mirall on reflectim allò que va deixant petjada a internet de la nostra personalitat, moltes de les regles establertes en les relacions socials també hi tenen cabuda, així com la reputació, la imatge, la credibilitat, etc... I com a persones sóm complexes i així doncs només la permanència en el temps i la diversitat de presències a la xarxa de la mateixa persona poden anar formant una imatge semblant a la realitat...

Observo també, que en el món 2.0 de la conversa a internet no només fem xarxa les persones i les seves identitats personals, si no també organitzacions, empreses, partits polítics.... i fins aqui, correctament uns i altres s'interrelacionen.
Què passa però quan una organització, empresa o partit polític acaba condicionant la identitat digital d'una persona? no acabo de trobar-ne la resposta...
Si jo escric un bloc, emeto un tweet o comparteixo un enllaç al facebook sóc jo persona física que ho faig, sota el meu pensament i gustos, actúo amb la meva llibertat i pensant si de cas en la meva imatge o credibilitat si no et deixes portar pel sentiment del moment..
Però i si jo sóc declaradament d'un partit polític? haig de parlar necessariàment seguint les directrius del partit? o si sóc membre d'una empresa o funcionari públic haig de tenir-ho en compte en les meves intervencions a la xarxa?

Alguns trobo que han solventat això decidint que la seva identitat digital hagi estat des d'un inici una identitat digital només laboral... s'han donat d'alta a Facebook o Twitter amb una intencionalitat política per exemple i les seves intervencions siguin com siguin aniran sempre o casi sempre lligades a la intenció amb la que van tenir un mirall de la persona a internet. Per què el mirall no és llavors de la persona complerta, sino de la vessant que han escollit reflectir a la xarxa.
Però i aquells que esdevenen tan complexes en el món virtual com en el del carrer? em pregunto si realment existeix una autèntica llibertat d'expresió. Doncs tal i com estan muntades les estructures de poder en els partits polítics trobo que és encara perillós el poder que un militant de base pot tenir amb la seva presència a la web... i que precisament, aquells polítics mes distants i provocants de desafecció els que mantenen una por al món 2.0, una por no tant al mitjà tecnològic com a tal sino, sota el meu punt de vista, por a la conversa, a la respota, a la necessitat contínua d'argumentació.
En l'acte d'aquest matí, recull la premsa que el MH President Montilla instava a les seves bases a fer política 2.0 sense esperar consignes... Si es donessin consignes la conversa esdevindria artificial i poc honesta, però em pregunto fins a quin punt existeix una autèntica voluntat de crear una política participativa i em preocupa especialment com condiciona la identitat digital les intervencions polítiques que pot fer un persona..

Complicat tot plegat

Contra les ajudes linials i les reduccions a tothom

Massa s'ha escrit ja en pocs dies sobre les mesures plantejades pel President del Govern entorn la reducció del dèficit. Precisament pocs dies abans d'annunciar-les vaig escriure una primera part respecte això , i la meva intenció en aquell moment, quan encara no se sabia res tot i que ens ho esperàvem, era recordar que no es tracta només de controlar la despesa pública, sino que cal ser estricte i perseverant en la persecucció dels que cometen frau fiscal amb total impunitat.

Quan més s'ha incrementat l'IVA de forma històrica se n'ha reduït la recaptació , i això només és un exemple. Una cosa és aprofitar certs avantatges fiscals i una altra diferent és obviar les obligacions. I potser el que més indigna és que els que cauen en el frau i la corrupció són els que més en tenen. Serà qüestió que pequen d'avaricia... on és el càstig diví?
És vergonyós que demanem als pensionistes que sobrevisquin amb el seu sou pujant-li impostos quan recentment hem eliminat l'impost sobre el patrimoni per un costat i altres incrementen les seves fortunes buscant fòrmules corruptes d'enriquiment.

Ultimament penso que les polítiques socials que hem tingut en els ultims anys han sigut molt més comunistes que no pas socialistes.
Ja passava quan estudiava la carrera a la Universitat: jo no em podia beneficiar de cap beca que no fòra conseqüència d'una matricula d'honor per què només tenia un germà i el meu pare (mestre funcionari) declarava tots els seus guanys. Altres famílies nombroses que es compraven tots els llibres en lloc de fer cues per fotocopiar-los o fills únics amb pares que no declaraven ingressos es beneficiaven d'ajudes que lamentablement, sota el meu punt de vista s'han seguit donant injustament.
Potser quan sortim de la crisi aprenguem per fi que les ajudes no han de ser linials ni per tots iguals. De sobte, 400 euros per tothom, de cop, 2.500 euros per cada nen nascut, invariablement descomptes per famílies de 3 o més fills o pensionistes tots per igual.... Qui em pot rebutjar el raonament que sense cap dubte no s'actúa amb justicia?

Això porta a que ara... els retalls també són per a tots. Per això sembla una posició més comunista que socialista. On està la justicia social? l'equiditat?
Els 2.500 euros fora, els 400 també... què menos. I totes les ajudes donades l'any anterior per adquirir vehícles o en rendes bàsiques d'emancipació han de declarar-se com a guanys patrimonials...
Però per què a totes les rendes d'emancipació? per què totes les ajudes a bebés? per què tots els pensionistes? i per què tots els funcionaris? No tots tenen la mateixa qualitat de vida, ni molt menys, ni el mateix patrimoni ni ... ni...
I respecte la reducció del 5% sobretot fòra necessari evaluar la feina desenvolupada pels funcionaris de la mateixa forma que es fa en moltes empreses privades. Evaluar-ne la formació continuada per exemple i si es necessiten tants i tants assessors... És necessari una reforma profunda, evaluant-ne les funcions i els processos. Tot i que de moment, em semblaria més adequada una reducció de sou realment proporcional al sou cobrat. Sembla una mesura "a l'alemanya", reduïm sous per mantenir la feina... aprofitem doncs per avaluar aquesta feina. I sense oblidar la incogroència que suposa que un alcalde o President de Comunitat Autónoma tingui un sou més elevat que el President del Govern. Els propis partits polítics i sindicats haurien de pendre la iniciativa deixant de seguir financiant-se amb subvencions públiques.
A tot això a més, llegeixo que la reducció mitja del 5% no afectarà als empleats públics.

Sincerament no ho entenc. O sí que ho entenc sota dos lectures diferents i complementàries: la primera, el Govern ara mateix no pot anunciar una rebaixa de sou a més en els empleats públics ( on l'Estat funciona com una empresa privada, amb els seus convenis i contractes). Això suposaria que el País s'aturés i agités. No només serien metges, seguretat, sanitat... tots els transports, administratius, correus... entrarien en movilitzacions i en un estat de nerviosisme justificat i res recomanable per l'economia interior i imatge exteriors. És per tant, un dels motius, evitar més "enfado" social...
Però si s'ha de reduïr el dèficit retallant la despesa pública, i l'Estat actúa com a empresa privada,accedim doncs al segon motiu: entraran en funcionament els mecanismes que ja s'han aplicat en les organitzacions privades: reduccions de jornada, no renovacions de contractes temporals, no noves incorporacions per cobrir jubilacions i baixes, etc... Una reducció progressiva del personal. Llàstima que aquesta reducció de personal afectarà als mileuristes superformats que treballen totes les hores necessàries i no els dinosauris que enlenteixen, retarden i fan pesada i antiga l'Administració Pública.