dissabte, 22 de maig de 2010

Reflexions posteriors a #Dialegs

La identitat digital... la vessant política del món 2.0... la llibertat per expressar-te... idees diferents al meu cap completament conectades i que avui he vist paleses en l'acte al que he assistit en part aquest matí i en una petita conversa mantinguda amb @Donaire.

Així que intentaré plasmar aqui les reflexions que em volten i me pregunto sense acabar de trobar-ne les respostes.

Tots aquells que estem presents a la xarxa, en major o menor mesura i en funció del temps que hi fa que hi sóm i de l'activitat que hi desenvolupem hem anat construint i construim de forma dinàmica la nostra identitat digital.
Aquesta identitat entenc que no és excloent ni diferenciada de la pròpia personalitat, i que possiblement investigacions properes ampliin la informació de com les relacions establertes a internet acaben també formant la personalitat.
Així doncs, si la identitat digital és un mirall on reflectim allò que va deixant petjada a internet de la nostra personalitat, moltes de les regles establertes en les relacions socials també hi tenen cabuda, així com la reputació, la imatge, la credibilitat, etc... I com a persones sóm complexes i així doncs només la permanència en el temps i la diversitat de presències a la xarxa de la mateixa persona poden anar formant una imatge semblant a la realitat...

Observo també, que en el món 2.0 de la conversa a internet no només fem xarxa les persones i les seves identitats personals, si no també organitzacions, empreses, partits polítics.... i fins aqui, correctament uns i altres s'interrelacionen.
Què passa però quan una organització, empresa o partit polític acaba condicionant la identitat digital d'una persona? no acabo de trobar-ne la resposta...
Si jo escric un bloc, emeto un tweet o comparteixo un enllaç al facebook sóc jo persona física que ho faig, sota el meu pensament i gustos, actúo amb la meva llibertat i pensant si de cas en la meva imatge o credibilitat si no et deixes portar pel sentiment del moment..
Però i si jo sóc declaradament d'un partit polític? haig de parlar necessariàment seguint les directrius del partit? o si sóc membre d'una empresa o funcionari públic haig de tenir-ho en compte en les meves intervencions a la xarxa?

Alguns trobo que han solventat això decidint que la seva identitat digital hagi estat des d'un inici una identitat digital només laboral... s'han donat d'alta a Facebook o Twitter amb una intencionalitat política per exemple i les seves intervencions siguin com siguin aniran sempre o casi sempre lligades a la intenció amb la que van tenir un mirall de la persona a internet. Per què el mirall no és llavors de la persona complerta, sino de la vessant que han escollit reflectir a la xarxa.
Però i aquells que esdevenen tan complexes en el món virtual com en el del carrer? em pregunto si realment existeix una autèntica llibertat d'expresió. Doncs tal i com estan muntades les estructures de poder en els partits polítics trobo que és encara perillós el poder que un militant de base pot tenir amb la seva presència a la web... i que precisament, aquells polítics mes distants i provocants de desafecció els que mantenen una por al món 2.0, una por no tant al mitjà tecnològic com a tal sino, sota el meu punt de vista, por a la conversa, a la respota, a la necessitat contínua d'argumentació.
En l'acte d'aquest matí, recull la premsa que el MH President Montilla instava a les seves bases a fer política 2.0 sense esperar consignes... Si es donessin consignes la conversa esdevindria artificial i poc honesta, però em pregunto fins a quin punt existeix una autèntica voluntat de crear una política participativa i em preocupa especialment com condiciona la identitat digital les intervencions polítiques que pot fer un persona..

Complicat tot plegat

4 comentaris:

Enric Llorens ha dit...

El que s'ecriu al bloc personal, tot i ser membre d'un partit, ha de ser considerat com a opinió personal. Els blocs no han de ser, en general, la veu oficial del partit.
Alguns malintencionats intenten, per enmerdar, confrontar les opinions personals amb les postures oficials dels partits. A vegades ho aconseguiexen. Altres, com em va passar a mi amb un comentari sobre el Samaranch,no. El partit es va comportar, no podia ser d'altre forma!

Manuel Cáceres ha dit...

Suposo que en això, com en tot, cada persona és un món. Personalment, tant al blog, com al Facebook, com al Twitter, escric molt de política, però també d'altres coses, i el que escric són les meves opinions personals, no pretenc representar ningú.

Ara bé, milito en un partit i hi tinc un càrrec orgànic, i crec que això m'obliga a una certa autocensura, sense que impliqui que no pugui, de vegades, expressar discrepàncies amb la línia del partit, o amb actuacions concretes. Però segons quines crítiques no les faria en públic, i preferiria fer-les en els àmbits de debat que el partit facilita.

Miquel Casellas ha dit...

jo crec que poden ser paral·leles totalment.

JORdina ha dit...

Crec que és important i necessari trobar-se còmode amb la identitat digital que un vol projectar... i crec que la virtut de tot plegat és saber trobar el punt mig d'entre allò professional i allò personal!
Bona reflexió!
Arreveure!