Conciliació Familiar i Laboral

Fa dies que no escric i tinc la sensació que no podré seguir el ritme que tenia abans respecte l'actualització del blog però ho intentaré! i és precisament sobre aquesta manca de temps (tan comú i compartida) sobre la que volia fer-hi la reflexió. No acabo d'entendre per que hem de ser tant diferents a la resta del mon en quant al tema dels horaris. És un tema que juntament amb les diferencies respecte ajuts i beneficis socials em fa bullir més la sang.

Trobo que hem fet un pas enorme cap enrera respecte el que varen lluitar els que estaven abans que nosaltres. No sé quines feines teniu en general, però convindreu en mi en que en qüestió d'horaris la conciliació familiar i laboral aqui ( a España) és força complicada. I em venen tants exemples al cap que em costa d'ordenar-los i fer-los comprensibles: diuen els profes que ells no tenen per què suplir la manca de temps dels pares, que no tenen que tenir els nens tot el dia i tenen tota la raó del món. Diuen els monitors d'activitats extraescolars, colonies, casals d'estiu, etc que els nens passen massa temps fora de casa, que els hi costa de poder-los portar adequadament, i tenen raó. Però es que es queixen els pares de que en les feines que tenen no poden estar amb els nens i també tenen raó. Dieun els avis que corren el risc d' acabar fent més de pares que no d'avis i es cert. Massa gent gran en residències, massa nens en guarderies massa temps...Alguna cosa no va bé. Resulta que es culpa de les dones, per que estudien i s'han incorporat massivament al món laboral.... sort que ho hem fet!! com es pagarien les hipoteques i despeses avui en dia amb un únic sou!! però a més, les dones s'han incorporat al món laboral ( per que fer la feina de casa no es feina sembla ser.... tot i que això és un altre tema es clar, però molt relacionat tot i que no ho sembli) però és que no és normal que la majoria d'horaris siguin totalment contraris a una harmonia familiar. A la resta d'Europa les dones també treballen fora de casa i les coses no són com aqui. Tenir festa els dissabtes és gairebé de privilegiats, plegar abans de les 17h també... com pot ser que els centres comercials obrin fins les 22h?? ningú pensa en la gent que hi ha de treballar, o ens els serveis que estan 24 hores ( i no parlo dels que són necessaris com urgències médiques) sinó un telefon d'atenció al client d'una companyia de gas.. queda molt bé de dir que hi sóm 24 hores però algú hi deu ser. He tingut discusions sobre este tema, i tot i que es encertat de dir que hi ha gent a la que ja li va bé l'amplitud d'horaris de molts serveis alguna cosa no està ben feta quan en lloc de contractar suficient personal amb un sou digne, el contracte laboral de molts posi de dilluns a diumenge ( o dissabtes ) " con los descansos que establece la ley".

Trobo que no estem fent bé això de treballar per realitzar-nos professionalment, per aconseguir un sou i portar la nostra vida familiar. I parlo a nivell general, fallen massa coses.

Dia mundial de la salut mental

M'ha donat per mirar qué ha passat d'important en la Historia un deu d'octubre. I deunidó! A part de ser el dia que van morir Orson Welles i Cristopher Reeve (ostres com em vaig enamorar del seu Superman!), també van neixer un deu d'octubre l'escriptora Mercé Rodoreda i el compositor Giuseppe Verdi. M'ha fet pensar en l'interessant que resulta el fixar-se en les efemerides d'un dia, te fan pensar en gent que tenies oblidada i que has admirat en algun moment de la vida.

Tot això perque buscava a saber el motiu de que sigui el 10 del 10 el dia mundial de la salut mental. Suposo que podria haver estat qualsevol altre dia, però no voldria que demà al menys el dia servis per a reflexionar-hi una mica al respecte. No sé quin abast informatiu tindrà als diaris o tvs, ni sé exactament quins actes es duran a terme, però me sembla important el fet de al menys, parar-se un moment a pensar en la problemàtica dels malalts mentals, oblidats i rebutjats en moltes ocasions.Les families continuen reclamant centres de atenció que busquin la rehabilitació dels afectats i no meres residències.

Cal ser conscient que hi ha estudis que certifiquen que la meitat de la població espanyola patira algun tipus de trastorn mental o de conducta ( no parlem de grans dolencies com una esquizofrenia o trastorn bipolar), i avui en dia es continua estigmatitzant a molts d'aquests malalts.

Ara que tot això "s'ha posat de moda" amb la nova llei de Dependència es bó recordar que la malaltia mental es la segona causa de dependencia a Espanya i la xarxa social hauria de completar l'atenció medica. Estem lluny del que els malalts (i els seus familiars) necessiten.

El 10 d'Octubre existeix per tal de contribuir a canviar la nostra (nostra en general, vull dir a nivell personal i institucional) forma de veure i tractar aquesta problematica tan amplia.

I precisament per ésser tan àmplia, cada any es va centrant en un tema especific: l'any passat va ser respecte el suicidi, i si no vaig errada aquest any abordarà l'impacte de la cultura i la diversitat en la salut mental, com afecta el fenòmen de la migració tant en les persones emigrants com en les poblacions d'acollida. En aquest moment de la Historia és quan més persones viuen fora del seu pais d'origen i s'intenta desenvolupar una atenció a la salut mental que tingui en compte els antecedents culturals, les creencies, les barreres idiomàtiques... gens fàcil.

En el mes de marzo ya escribí acerca la diferencia entre estar arrepentido y tener remordimientos (les remords et les regrets que diuen en frances), y aunque tenía muchas cosas en mente para comentar, creo que todas giran en torno a la culpa, muy relacionado con el post que escribí entonces pero desde luego nada que ver con lo que me ha hecho reflexionar al respecto. Y de todo lo que puede decirse sobre la culpa, sólo quería exponer cuatro ejemplos de la insana tendencia que ¿tenemos? en "echar la culpa a alguien", aunque sea finamente y con mano izquierda, pero me asombra la facilidad con la que se echan balones fuera.
Yendo a los balones, que si pierde un equipo (el que sea) culpa de la defensa, de los delanteros, del portero sobretodo pero si no del entrenador, raro será que alguien diga que lo podría haber hecho mejor. Siguiendo con el deporte, está ya claro que Alonso no ganará su tercer mundial pero asume él algo de culpa? nooo, toda de la escudería,ojo, que no digo que no la tenga, pero no podría él haber actuado diferente?. Cualquier accidente que se tenga, la cuestión no radica en como evitarlo, sino en buscar al culpable, y pienso ahora en los de circulación: claro que como conductores debemos llevar casco, cinturón, respetar límites, etc pero qué culpa asumen los responsables de mantener en buen estado las carreteras y su señalización?
Pero es que da igual el ámbito, los padres echan la culpa a los profesores y viceversa y si hablamos de política............. que si esto Madrid, que si esto se ha traspasado, que en fin, la cuestión es aparecer limpios de culpa.
Debe ser que la naturaleza nos empuja a ser así, que los niños enseguida aprenden a decir "yo no he sido" pero el colmo lo he vivido hoy a nivel personal. Primer día en una oficina que al verme han pensado que iba a auditarles, cuando era sólo "la nueva". Pero claro, no estaban avisados y aunque lo hemos pagado todos no ha sido culpa de nadie. En toda culpa hay algo de error, y en general es difícil reconocer que nos hemos equivocado, y aunque soy consciente que he mezclado demasiados temas, también sé que todos tienen el mismo denominador común y raro y de admirar es quien entona un mea culpa( y busca soluciones claro).