Sylvie Pérez

Com a llicenciada en psicologia, com a filla de mestre, com a persona que ha treballat durant anys amb nens, com a ciutadana i sobretot, com a mare, em veig en l'obligació d'explicar senzillament què n'opino del caos de la setmana blanca... sense esperar d'aportar res de nou, però al menys, una mica de sentit comú.. No aportaré ni estudis científics, ni dades oficials, ni enllaços a notícies... tots n'estem prou informats i suposo que tots tenim una opinió al respecte... llàstima que a vegades l'opinió acaba senti simplement l'opinió de la majoria... Estic enfadada. Enfadadíssima. I no per què el meu fill comenci el dilluns la setmana blanca ( és dels 700.000 que ho fan en "segon torn" ) si no per què l'any que ve no la farà. Tradicionalment... els mestres i professors han explicat com n'era , pedagògicament parlant, de negatiu per els alumnes que tinguessin un tercer i primer trimestres escolars curts en comparació amb un segon trimest...

Escucho en las noticias de Telecinco o Antena3 de ayer ( no recuerdo bien) y a primera hora, que una diputada valenciana consigue votar a distancia en el Parlamento. La magnitud que se le da al trato de la noticia no lo termino de entender, y como pienso que tal vez es que es demasiado pronto por la mañana busco la noticia en la prensa escrita, en internet ( que no deja de ser escrita no?) La leo en La Vanguardia , tal vez está también en otros diarios. Al principio pensé en los avances tecnológicos que habrán creado para poder emitir un voto parlamentario desde casa a la vez que votan los demás diputados. Me parecía interesante por varios motivos: - una pequeña muestra de que el teletrabajo es posible y real. En mi anterior lugar de trabajo se contemplaba y te permitía seguir al día y participar activamente en el trabajo sin estar fisicamente allí. El trabajo desde casa es una opción que las empresas deberían realmente tener en cuenta pues no por estar "controlado" trab...

S'apropa Sant Joan i inevitablement ho associem al començament de l'estiu, de les vacances, el calor... i per tant el final de la rutina, del cole... La nit de Sant Joan, nit de bruixes.. té un punt màgic que fa un parell d'anys que he deixat de viure.. Abans, particularment ho vivia més aixi: estudiava durant l'any i acabats els examens canviava de vida i tot i treballar tot era diferent. Suposo que a mida que passa el temps la percepció del que implica el temps d'estiu va canviant. El que no canvia, es que en aquests dies, s'acaba el curs. I per tant, s'inicia l'eterna discusió de les vacances i els nens. Sé i sóc conscient que no aporto res nou, si més no, el meu punt de vista el deveu deduir. Fa uns mesos ja vai escriure respecte la conciliacio familiar i laboral i tampoc és la meva intenció repetir-me. Només sento pel carrer que els mestres tenen moltes vacances, que què s'ha de fer amb els nens i en fi, les opinions al respecte son tan di...

Fa dies que no escric i tinc la sensació que no podré seguir el ritme que tenia abans respecte l'actualització del blog però ho intentaré! i és precisament sobre aquesta manca de temps (tan comú i compartida) sobre la que volia fer-hi la reflexió. No acabo d'entendre per que hem de ser tant diferents a la resta del mon en quant al tema dels horaris. És un tema que juntament amb les diferencies respecte ajuts i beneficis socials em fa bullir més la sang. Trobo que hem fet un pas enorme cap enrera respecte el que varen lluitar els que estaven abans que nosaltres. No sé quines feines teniu en general, però convindreu en mi en que en qüestió d'horaris la conciliació familiar i laboral aqui ( a España) és força complicada. I em venen tants exemples al cap que em costa d'ordenar-los i fer-los comprensibles: diuen els profes que ells no tenen per què suplir la manca de temps dels pares, que no tenen que tenir els nens tot el dia i tenen tota la raó del...

Hace seis meses quedaba tan lejos este momento que no quería creer que finalmente llegaría. Pero final e inevitablemente ha llegado, y mañana vuelta al trabajo. Cualquiera diría que no he trabajado hasta ahora!! y aunque me alegra volver a mi trabajo, ver a mis compañeros, volver a tener esa presión de los clientes (internos y externos)...me apena enormemente tener que separarme de mi hijo. Por más que sé que no va a estar mejor cuidado y atendido que con mis padres, que lo quieren con lo locura, el hecho de pensar que a mediodía de mañana tendré que despedirme de él y no verle hasta cuando vuelva de noche y él ya esté dormido inocente en su cuna me provoca una tristeza que me cuesta expresar en palabras. Me doy cuenta de cuánto puede quererse a un hijo, de lo mucho que me transmiten sus miradas, su forma de cogerme el pelo, sus babaaaa , sus esfuerzos por permanecer sentado, sus quejidos, sus carcajadas... es como un enamoramiento eterno: Siento esas mariposas en el estómago cuando s...