Ir al contenido principal

Y mañana vuelta al trabajo

Hace seis meses quedaba tan lejos este momento que no quería creer que finalmente llegaría. Pero final e inevitablemente ha llegado, y mañana vuelta al trabajo. Cualquiera diría que no he trabajado hasta ahora!! y aunque me alegra volver a mi trabajo, ver a mis compañeros, volver a tener esa presión de los clientes (internos y externos)...me apena enormemente tener que separarme de mi hijo. Por más que sé que no va a estar mejor cuidado y atendido que con mis padres, que lo quieren con lo locura, el hecho de pensar que a mediodía de mañana tendré que despedirme de él y no verle hasta cuando vuelva de noche y él ya esté dormido inocente en su cuna me provoca una tristeza que me cuesta expresar en palabras.
Me doy cuenta de cuánto puede quererse a un hijo, de lo mucho que me transmiten sus miradas, su forma de cogerme el pelo, sus babaaaa, sus esfuerzos por permanecer sentado, sus quejidos, sus carcajadas... es como un enamoramiento eterno: Siento esas mariposas en el estómago cuando sé que llega el momento de la merienda, y sé que va a despertar en breve de su siesta y me va a mirar con esos ojitos grandes y traviesos, igual que hace cuando levanto las persianas de su habitación por la mañana. Siento ese cosquilleo escalofriante cuando se gira al oír mi voz y dibuja una amplia sonrisa que hace que sus mejillas se transformen en blanditos mofletes. Me parece maravilloso todo lo que hace, cada descubrimiento, cada nuevo sonido, cada nueva expresión en esa carita que se me antoja perfecta. Y como no, noto una inevitable angustia cuando sé que debo separarme de él, y no por no saber que él va a estar bien, sino por tener que alejarme de mi hombrecito.
Pero en fin, no vamos a vivir siempre pegados el uno al otro, y no tengo palabras para agradecer a mis padres que puedan cuidar de él. Y me fijo en como quiere a su papá, al que hace ya varios meses que, a excepción del fin de semana, ve sólo al anochecer y al que ya estira sus bracitos cuando le ve entrar por la puerta y a quien ya susurra cuando le habla por teléfono...

Comentarios

Entradas populares de este blog

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric. Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat. Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així. Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu. La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en...

L'Horror

He pensat molt d'escriure o no aquest post.. però a mesura que van sortint nous detalls al voltant de l'esgarrifadora noticia, em sento tant horroritzada que escrirure, al menys, alleujarà el patiment en posar-me al lloc d'aquesta victima. No puc entendre com poden passar 24 anys d'una vida en un lloc com aquell, en tinc 31, això voldria dir casi tota la meva vida. És increible que una persona pugui desapareixer així i a la vegada estar segrestada i violada repetidament pel seu pare. Sento una rabia dins cada cop que les noticies al respecte van venint. Set embarassos, jo que només he passat un i tractada com una reina, com pot haver estat esta noia set cops embarassada des dels 24 anys, haver parit set cops en aquella habitació i tenir uns nens que no han vist la llum del dia. Nou dels vint-i-quatre anys tancada els va passar en una única "habitació"... no em puc imaginar en quin estat psicologic deu estar aquesta dona que ara té 42 anys. Com no s'ha pog...

Prou mentides amb l'escola #martamata del Vendrell

El 23 de Març la Televisió del Vendrell emet una entrevista a l'Alcalde, Sr Benet Jané, repassant diferents aspectes de la ciutat. És aquesta entrevista i el que afirma amb rotunditat sobre la construcció de l'escola Marta Mata així com les manifestacions al mur del facebook d'un pare afectat que ha fet el Sr. Jaume Domingo , diputat al Parlament i Regidor de convivència, civisme, medi ambient, serveis i esport de l'ajuntament del Vendrell comentant aquesta mateixa entrevista, el que motiven principalment aquest article. El 8 d'Abril a més, hi haurà una reunió de l'Ampa de l'Escola on, potser, se'ns tornarà a dir com de compromesos estan els governats amb la construcció de l'escola i com ara segur que es fa. I dic se'ns tornarà a dir, per què entre uns i altres governs, els nens ja fa 5 anys que estan en mòduls esperant-ne un edifici. Ja ho he escrit en altres ocasions . En aquest fragment d'entrevista que comento, el Sr Benet Jané, l...