Avui, mirant esta petita flor, he pensat quanta bellesa hi ha amagada en petits racons. Fa dies que he estat observant com creixia, lentament, després d'un any sent només un petit i avorrit cactus verd. I m'he adonat de quant perfecta i bonica és.
Hi han tantes petites coses que ens poden meravellar, tantes, que ens hem acostumat a veure-les i hem perdut la capacitat de gaudir d'elles, han perdut la capacitat de sorprendre'ns.
Vivim ràpid, amb presses, ho volguem o no, és així i no podem fer-hi res... o si? podriem al menys parar-nos i saber veure allò que ens fan somriure i no ho disfrutem; un ocell que canta, ni que sigui al mitg de la gran ciutat, ens pot fer girar el cap, per què no parar-hi atenció? el seu cant té algo que hipnotitza, com ho fa el somriure d'un bebé, tan petit i indefens i amb els ulls oberts al món aprenent algo cada dia, cada moment. Els seus ulls sí veuen petits detalls, i el fan feliç... disfruta del sabó, saboreja cada nou aliment que prova... Hauriem de gaudir de les petites coses, adonar-nos de com ens donen vida; adonar-nos de com és d'agradable la sensació del calor a l'entrar a casa... Valorar el plaer d'un petó, de l'escuma de la cervesa sobre els llavis, de l'aigua de la dutxa quan cau sobre el nostre cos, gaudir del primer café del mati, de la sensacio de caminar sobre la sorra, de la tendresa que provoca el contacte de la pell...
La infinitat del detall ens pot fer viure.
Comentarios