¿La vida és un joc? Potser sí...Lluitem per ésser lliures, diem que volem ser-ho i sempre atribuim als altres la nostra manca de llibertat, son els altres que no ens deixen pensar, que no ens deixen fer, que no ens deixen actuar. Però sovint quan gairebé sóm plenament lliures, nosaltres mateixos ens marquem les regles, els limits, les excuses. De fet, què entenem per llibertat? fer el que volem? si fessim realment el que volguessim ja seriem feliços? no crec. I aquestes regles, aquests limits, que altres ens marquen, que ens imposem nosaltres mateixos, i que imposem sense adonar-nos als altres fan que juguem a viure, i entendre-ho d'aquesta manera ho relativitza tot. Fins i tot en aquest joc hi han regles que ni tan sols sabem qui les va establir, ni perquè, i senzillament les seguim...
¿Què passa quan ens "saltem" allò que està marcat? es com fer trampes i és quan millor ho passem... Només quan hi han normes, quan hi han rituals, formes de fer, esquemes, només quan això existeix ens sentim segurs i sabem jugar. Quan no coneixem les regles del joc estem perduts. Això ens porta a pensar que només som peces?? Peces que es mouen soles? no...