Dilluns i 1 de setembre. Sona a dia fatídic per massa gent. Personalment també jo començaré aquest any el dia 1 després de 15 dies de vacances.
Fa un any, setembre va significar canviar de feina: d'empresa, de companys, de jefes, de ciutat, d'horari... aquest any tornar a la feina significa consolidar un treball que porto pocs mesos desenvolupant tot i que m'hi sento que fa molt de temps que faig. Tornar significa també retrobar un equip de treball i una forma de treballar a la que he intentat formar part a la vegada que aporto el meu punt de vista lliurement, i signifiquen retrobar unes persones que poc a poc acaben forman part del dia a dia...
Això també m'ha fet pensar en tota la gent que s'ha quedat enrera a la meva vida. He tingut companys de feina que simplement han estat segons a la meva cotidianitat , però d'altres van esdevenir veritables amics. Passem tantes hores a la feina que acaba sent una mena de segona llar... i és genial quan hi trobes afinitat.Per què després costa tant de continuar compartint moments vitals? lamento profundament perdre persones que han estat tant importants! tot i que... potser senzillament estem fent un simple parentesi i en qualsevol moment la fluidesa torna a ser natural.
Això també és rutina. I no és dolenta. L'altre dia vaig fer un comentari al plurk on deia que tornar a la feina també tenia coses bones. Sé que es dificil de compartir l'opinió així , sense pensar-hi, però cal saber trobar allò que dona sentit als nostres dies. Tornar a la feina implica establir una rutina, que no necessariament és un avorriment. La rutina, la normalitat en els dies ens tramet seguretat, tranquilitat i retrobar-nos amb esdeveniments, fets i persones que són les que realment construeixen la nostra vida. Si hem tingut vacances hem de saber-les gaudir, i ens oxigenen i ens donen forces per als moments dificils. Però els moments dificils no són els rutinaris, els de cada dia, els dificils venen de cop i són les persones que formen part de la nostra normalitat, els llocs, les ciutats, les nostres petites costums les que ens ajuden també a tirar endevant. Tornar a la normalitat té sovint moltes coses que ens fan feliç i no les podem o no les sabem dir..
I tot i que sempre sembli igual... no ho és. Evolucionem, i també aquells que estan al nostre voltant. El meu fill començarà la guarderia, tot un esdeveniment familiar sens dubte, jo penso seriosament en fer el CAP... no deixem mai de tenir petits reptes, metes, objectius, i sobretot somnis i en qui compartir-los i fer-los realitat poc a poc.
sábado, 30 de agosto de 2008
martes, 19 de agosto de 2008
Toros
Ultimament tinc l'extranya sensació que només sento parlar dels toros. I tot i que fa temps que volia escriure al respecte no ho feia per no caure en la reiteració del que molts ja escriuen o manifesten. Vull dir que tan tòpic resulta parlar dels toros com a "festa nacional" defensant-los com rebutjant-los. I no m'agrada gaire caure en aquests tòpics.
La qüestió és que darrerament en sento a parlar contínuament. La corrida número 1000 de Francisco Rivera Ordóñez (cal precisar lo de Ordoñez per a diferenciar-ho de Pantoja, que no és el mateix...), la discusió sobre els nens-torero i si han de torejat o no (deixant clar que a España la llei no els hi ha permés de fer-ho), la innumerable seqüència d'imatges on els bous cornejen tranquilament en mil festes de pobles, i aquells cops que ho fan repetidament sobre toreros que no sé realment si volen morir a la plaça com José Tomás.
En fi, poc cal conéixe'm o llegir-me per a intuir que no soc gens partidaria d'aquesta mena de tortura continúa que se li fa a un animal, veient-lo sagnar fins a fer-lo morir. No acabo d'entendre per molt que ho fassi quin plaer pot tenir qui gaudeix d'aquest espectacle que em recorda als gladiadors lluitant en temps de romans. Tot i així, puc entendre i de fet, fins i tot m'agradaria el fet de l'animal que lluita contra l'home, l'art de torejar, el fer-lo anar i venir cap a on el torero acaba decidint... una mica les corrides que es fan a Portugal o els famosos concursos de "recortes" on els olees, es succeixen sense necessitat de caballs amb llances quixotesques punxant l'animal. Tampoc vull aqui condemnar tradicions que es fan als pobles on vull creure que relament el toro no pateix d'una forma poc necessaria.
No m'hagués decidit a escriure sobre això, si fa dos o tres dies no hagués sentit que s'ha prohibit de nou que llencessin anecs al mar a València. No és que m'apassioni la idea, però els anecs estan vius, van a l'aigua que es un medi natural i els recuperen, no els maten ni els torturaven. Vull dir que hem de ser racionals, i sobretot no caure en la hipocresia. Si prohibim llençar anecs, com tolerem torturar toros??
La qüestió és que darrerament en sento a parlar contínuament. La corrida número 1000 de Francisco Rivera Ordóñez (cal precisar lo de Ordoñez per a diferenciar-ho de Pantoja, que no és el mateix...), la discusió sobre els nens-torero i si han de torejat o no (deixant clar que a España la llei no els hi ha permés de fer-ho), la innumerable seqüència d'imatges on els bous cornejen tranquilament en mil festes de pobles, i aquells cops que ho fan repetidament sobre toreros que no sé realment si volen morir a la plaça com José Tomás.
En fi, poc cal conéixe'm o llegir-me per a intuir que no soc gens partidaria d'aquesta mena de tortura continúa que se li fa a un animal, veient-lo sagnar fins a fer-lo morir. No acabo d'entendre per molt que ho fassi quin plaer pot tenir qui gaudeix d'aquest espectacle que em recorda als gladiadors lluitant en temps de romans. Tot i així, puc entendre i de fet, fins i tot m'agradaria el fet de l'animal que lluita contra l'home, l'art de torejar, el fer-lo anar i venir cap a on el torero acaba decidint... una mica les corrides que es fan a Portugal o els famosos concursos de "recortes" on els olees, es succeixen sense necessitat de caballs amb llances quixotesques punxant l'animal. Tampoc vull aqui condemnar tradicions que es fan als pobles on vull creure que relament el toro no pateix d'una forma poc necessaria.
No m'hagués decidit a escriure sobre això, si fa dos o tres dies no hagués sentit que s'ha prohibit de nou que llencessin anecs al mar a València. No és que m'apassioni la idea, però els anecs estan vius, van a l'aigua que es un medi natural i els recuperen, no els maten ni els torturaven. Vull dir que hem de ser racionals, i sobretot no caure en la hipocresia. Si prohibim llençar anecs, com tolerem torturar toros??
jueves, 7 de agosto de 2008
La Veu...
Objectivament la veu és una classe de só: les cordes vocals són el cos que vibra, l'aire el mitjà elastic de vibració i la gola, la boca i el nas la caixa de resonancia que necessita un só per a existir. Però a mi em fascina.
Per un costat la complexitat que té el fet de parlar. És increíble quan ho penses! L'aire surt dels pulmons, passa per la tràquea i troba a la laringe el nostre instrument musical, les cordes vocals que transformen l'aire en só... el paladar, les dents, els llavis...s'encarreguen de modificar aquest só que ja és veu humana. Potencialment, al néixer podriem aprendre qualsevol llengua del món, un nen pot apendre a fer qualsevol dels sons de qualsevol llengua. De fet, ell va provant de fer-los tots, i només es queda amb aquells que li són utils per a formar les paraules que va aprenent. Part de la importància d'aprendre varies llengües de ben petit radica aqui. És cert que és aviat per a que parli i entengui més d'un idioma apren però així els fonemes que potser no tornarà a fer servir en anys.. I tota esta complexitat sense entrar en el fascinant món de la psicollingüística i la construcció de la llengua com a vehicle de comunicació i expressió d'idees, sentiments, etc.
Em fascina la veu també per la capacitat d'atracció i de seducció. I la capacitat de provocar tot el contrari.
He treballat anys per telèfon i és un mitjà de comunicació que tot i ser rebutjat per molta gent a mi m'encanta... et fa adonar de com la veu es realment part de la personalitat, i a través d'ella pots inclus crear o imaginar la persona que hi ha darrera i en quina situació es troba fisica i emocionalment. El tó, l'entonació, el volum, la vocalització, el timbre... com qualsevol instrument musical pot crear qualsevol emoció. I aquells que en són conscients n'hi treuen partit.
Tots hem pensat algun cop que hi han veus que fan venir mal de cap, veus irritants, n'hi ha que no se senten o que es fan sentir massa..
Però a mi hi han veus que me captiven. Recordo haver triat un professor d'universitat per la seva veu quan entrava i deia Bon dia, recordo veus de gent que fa molt de temps que no veig, igual que recordo olors, veus de locutors de ràdio que he sentit algunes nits i sobretot... tinc veus de cantants , realment professionals de la veu, que m'han captivat. I ho han fet més enllà de la seva música, de l'estil...Us enllaço alguna cançó que me fascina per la veu del seu interpret...
Per un costat la complexitat que té el fet de parlar. És increíble quan ho penses! L'aire surt dels pulmons, passa per la tràquea i troba a la laringe el nostre instrument musical, les cordes vocals que transformen l'aire en só... el paladar, les dents, els llavis...s'encarreguen de modificar aquest só que ja és veu humana. Potencialment, al néixer podriem aprendre qualsevol llengua del món, un nen pot apendre a fer qualsevol dels sons de qualsevol llengua. De fet, ell va provant de fer-los tots, i només es queda amb aquells que li són utils per a formar les paraules que va aprenent. Part de la importància d'aprendre varies llengües de ben petit radica aqui. És cert que és aviat per a que parli i entengui més d'un idioma apren però així els fonemes que potser no tornarà a fer servir en anys.. I tota esta complexitat sense entrar en el fascinant món de la psicollingüística i la construcció de la llengua com a vehicle de comunicació i expressió d'idees, sentiments, etc.
Em fascina la veu també per la capacitat d'atracció i de seducció. I la capacitat de provocar tot el contrari.
He treballat anys per telèfon i és un mitjà de comunicació que tot i ser rebutjat per molta gent a mi m'encanta... et fa adonar de com la veu es realment part de la personalitat, i a través d'ella pots inclus crear o imaginar la persona que hi ha darrera i en quina situació es troba fisica i emocionalment. El tó, l'entonació, el volum, la vocalització, el timbre... com qualsevol instrument musical pot crear qualsevol emoció. I aquells que en són conscients n'hi treuen partit.
Tots hem pensat algun cop que hi han veus que fan venir mal de cap, veus irritants, n'hi ha que no se senten o que es fan sentir massa..
Però a mi hi han veus que me captiven. Recordo haver triat un professor d'universitat per la seva veu quan entrava i deia Bon dia, recordo veus de gent que fa molt de temps que no veig, igual que recordo olors, veus de locutors de ràdio que he sentit algunes nits i sobretot... tinc veus de cantants , realment professionals de la veu, que m'han captivat. I ho han fet més enllà de la seva música, de l'estil...Us enllaço alguna cançó que me fascina per la veu del seu interpret...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)