jueves, 27 de noviembre de 2008

Per què no m'agrada Facebook?

Aquest migdia, dinant amb companys de feina comentavem com Facebook podia acabar sent adictiu per algunes persones. De fet, me n'adono que molta gent que com a molt feia servir el mesenger estan o s'estan donant d'alta a aquesta xarxa. Precisament aquesta contagiabilitat que té és la que l'ha fet atractiu. No negaré que jo també hi sóc i en aquest mateix blog hi podeu trobar l'enllaç al meu perfil. I hi sóc per què m'ha permés de rependre el contacte en gent que feia molts, molts anys que l'havia perdut ( com companys d'escola, antics amics d'infància i adolescència...) o gent que han estat més o menys importants a la meva vida però amb els que hem tingut petites o grans histories compartides ( amics amb els que el contacte ha disminuit, ex-companys de feina...). Retrobar gent, saber de la seva vida, que ells sapiguen de tu, saber que ara tens una manera de poder-te adreçar a ells té un valor afegit que altres eines 2.0 no han sabut donar.

Però com ja va comentar el Ferran en el seu blog, com hem parlat precisament al dinar, i com hem comentat amb altres blocaires, Facebook té algo que li treu gran part del seu atractiu.
No hi ha nivells de confiança, nivells diferents de compartir la informació. Tots ho veuen tot, i tots poden compartir informació que tu posis en qui ells vulguin... I... a la vida, no tots són iguals. On pot arribar un comentari que algu fa? o ... és que realment un company de feina ha de compartir la mateixa informació de mi que un amic que ho va ser en un moment donat de la meva adolescència, o que un amic real o inclus que algú amb el que fisicament encara no he pogut coincidir?
No m'agrada també el que sembla una màxima a facebook "los amigos de mis amigos son mis amigos" o que tots els membres d'un grup ho puguin acabant sent... Massa poc control...

En fi, el Jordi Perales m'ha fet arribar aquest video força exemplificant de per què no m'agrada facebook:

lunes, 10 de noviembre de 2008

Troll

Recordo quan fa anys feia servir l'IRC sentir el terme de troll. Aquella gent que entrava literalment a liar-la, que creaven mal rotllo intencionadament i després despareixien. Sé que als foros (jo no ho he fet servir tant..) passava exactament igual, fent comentaris que distreien el tema de discusió i acabaven enfrontant a la resta de participants. Suposo que això continuava passant tot i que ha estat arrel d'un comentari al meu anterior post que m'he adonat que aquesta actitud té una plataforma d'actuació extraordinària. Ho he comentat amb altes blocaries, i crec que actualment l'accés als blogs ha contribuit a que molts fassin de trolls potser sense saber que ho fan.
A la Wikepedia hi teniu tota la definició i com actuen segons l'eina amb la que es belluguin, i els seus objectius o motivacions. En qualsevol cas, allò que els uneix és el fet de molestar intencionadament pel seu propi divertiment.
És per això que finalment he optat per moderar els comentaris. Única i exclusivament per aquest motiu, per tant, com sempre, us animo a deixar-hi la vostra, per què continua sent benvingut.

viernes, 7 de noviembre de 2008

La Por


-->
La recent nit de Hallowen ( ja no discutirem sobre Castanyades, ni panellets...) m'ha fet pensar en què té de diferent aquesta festa per a entrar tan rapidament i agradar tant. I al marge de raonar que el fet de tenir una excusa per una festa de bars i sortides nocturnes seria suficient trobo que sincerament hi ha algo diferent i que enganxa. I crec que es la comercialització de la por.
La nit de tots sants era la nit que segons la tradició celta els que havien mort fa poc temps tornaven a conviure amb els vius. La nit de bruixes. Els esperits buscaven (busquen) aquesta nit per a posseïr als vius i així ressucitar. Per això la gent es disfressava, enmbrutaven les cases i les decoraven en motius sinistres per a que els morts passessin de lluny. Tot plegat realment sinistre si realment creus que un esperit et pot posseir i intentes posar-hi remei...
D'uns anys cap aquí, passant per EEUU aquesta por als morts, a la possesió d'esperits, aquest ambient negre, es comercialitza. I ven. I tant que ven!
La por és una emoció, una emoció realment intensa i desagradable, i no deixa de ser una resposta adaptativa al medi. La por es innata, a allò que es perceb com a perillós o angustiós... tot i que “s'apren” cultural o socialment a tenir por a moltes situacions.
Biologicament l'emoció de la por va lligada al sistema limbic , en concret a l'amigdala. És realment fascinant comprende com funcina bioquimicament una emoció o qualsevol funció cerebral. Aquí podeu llegir una breu explicació del desencadenament de la por. Llegireu la fisiologia de la por.
Penso que de la mateixa manera que a la Nit de Bruixes es fa front a la por fent por, enfontrar-nos a situacions que ens creen por voluntariament resultaria del tot inadaptatiu. És la recerca de les emocions fortes, situacions limits la unica resposta a aquesta actitud. Em ve al cap com alguns llegeixen llibres terrorifics, o mirem pel·lícules buscant a sentir aquesta emoció... personalment no sóc de sang i fetxe però reconec que aquells ambients tensos, la musica de fons que oblides que sents, el que arribo a imaginar sense veure res... la imaginació hi col·labora amb la por. Recordem que la por s'esdevé quan anticipem algo perillós o angustiós i a vegades és del tot irracional, com les fòbies ... o no està més que dins nostre com la por a perdre. A perdre el que tenim, el que estimem, el que ens dona seguretat, tranquilitat, a la situació angustiosa en que ens suposaria aquesta perdua..
En qualsevol cas saber a qué tenim por ens fa més fàcil enfontrar-nos a ella. Però no pensem en deixar de tenir-la.. no seriem nosaltres.