Quan tenia uns 17 o 18 anys vaig escriure una de les poques poesies que he escrit. De fet, qualsevol text és poesia...i, amb un estil completament lliure, els sentiments em venien al cap, en forma de paraules, intentant donar un petit homenatge a la meva mare, a qualsevol mare... ara que tinc tinc 11 anys més i acabo de tenir un fill aquestes paraules tenen un sentit afegit.
Matí d'hivern. Dolçor
del sol,
calor
del fred que s'acabava
Lluna d'estels. Coral
del mar,
final
del món que començava.
Ella em donà aixi el goig de l'existència.
Ella em feu sentir el plaer de la presència.
Plor, dolor.
Amor que ella traduí en vida, sofriment
que ella transformà en alegria.
Melangia de música que es tornà en al.leluia,
Boira de nit que morí amb l'or del mou dia.
Ella em regalà aquell dia,
sol que
no mor,
lluna que vivifica.
Suavitat, tendresa d'olor que envoltava
els llençols on jo dormia.
A ella els meus ulls primer miràren
A ella el meu primer somriure li oferí
car
ell est si belle que je lui ai dit
les premiers mots de ma vie...
Matí d'hivern. Dolçor
del sol,
calor
del fred que s'acabava
Lluna d'estels. Coral
del mar,
final
del món que començava.
Ella em donà aixi el goig de l'existència.
Ella em feu sentir el plaer de la presència.
Plor, dolor.
Amor que ella traduí en vida, sofriment
que ella transformà en alegria.
Melangia de música que es tornà en al.leluia,
Boira de nit que morí amb l'or del mou dia.
Ella em regalà aquell dia,
sol que
no mor,
lluna que vivifica.
Suavitat, tendresa d'olor que envoltava
els llençols on jo dormia.
A ella els meus ulls primer miràren
A ella el meu primer somriure li oferí
car
ell est si belle que je lui ai dit
les premiers mots de ma vie...
Comentarios