diumenge, 12 d’octubre de 2008

La importància del que es diu sense dir

No sóc d'aquelles persones que estan en silenci. M'agrada escoltar el que es diu, i parlar, parlar inclús per telèfon (m'hi puc estar temps sense adonar-me'n!), inclús per xat... Si es para atenció, o inclús de forma inconscient, quan es parla per telefon es pot entreveure estats d'ànims i és senzill de transmetre i notar sentiments si s'és conscient de l'entonació, la velocitat amb la que es parla, el volum, els silencis, etc. Això està perfectament estudiat i s'utilitza a nivell professional.
No he trobat el mateix respecte la comunicació per internet, els xats, missatgeria instantànea, microblogging, etc.. de fet, trobo que és prou interessant com per a dedicar-hi el temps que anteriorment s'ha dedicat a analitzar les converses telefòniques. I intentaré ampliar la informació doncs està clar que tots sabem transmetre alegria, tristesa, preocupació... sabem mostrar interés, cansanci, indeferència... i només escrivint... no és fascinant?
Coneixem ampliament el món de la comunicació no verbal. Aquell "algo" que ens transmet qui tenim devant i que ens fa pendre decisions al respecte. El seu llenguatge corporal. Allò que fa que mentre parlem en algú ens digui molt més del que només estan dient les seves paraules... i que fa habitualment enviem molts més misatges dels que voluntariament voldriem enviar. Controlar el llenguatge no verbal és gairebé impossible, de fet, sovint la gent que pren consciencia d'ell es torna precisament més insegur. Tot el cos en principi es posa d'acord per enviar un mateix misatge (sempre i quan pensem el mateix que diem) , i ho ha fa per què imita, per què apren i per què ho també innatament... però no tothom és igual de bó interprentat-lo. Hi han tants exemples quotidians!! una mirada a un desconegut només per saber si s'apartarà o no per a que puguis passar, el poder significatiu d'un somriure, la diferent importància que se li dona a l'espai personal...
No puc negar que és un tema que em fascina... però precisament per això... em pregunto si hi ha un llenguatge més enllà de la simple escriptura. I haver-lo n'hi ha, per això els llibres ens fan sentir i ens fan viure situacions, emocions, vivencies, anécdotes com si fossin propies... però... i en una conversa per xat? no hi ha també una mena de codis com els que hem aprés a coneixer en les converses telefòniques ?

2 comentaris:

Sara Maria ha dit...

A voltes, parlant amb amics que estan lluny pel messenger, pel què diuen i com ho diuen, he sabut que estaven tristos o alegres; ells igual amb mi. Crec que si, que es pot transmetre quelcom més que paraules.

Ferran ha dit...

De tota manera, malgrat estar força d'acord amb la Sara Maria, el que hi ha darrera les paraules no resulta igual de senzill de descobrir si veus el teu interlocutor, o si no el veus.

Les paraules poden "amagar" molts sentiments, però descobrir-los requereix, al meu entendre, tenir un domini de l'escriptura del que molts no fem prou gal·la.