Ir al contenido principal

La importància del que es diu sense dir

No sóc d'aquelles persones que estan en silenci. M'agrada escoltar el que es diu, i parlar, parlar inclús per telèfon (m'hi puc estar temps sense adonar-me'n!), inclús per xat... Si es para atenció, o inclús de forma inconscient, quan es parla per telefon es pot entreveure estats d'ànims i és senzill de transmetre i notar sentiments si s'és conscient de l'entonació, la velocitat amb la que es parla, el volum, els silencis, etc. Això està perfectament estudiat i s'utilitza a nivell professional.
No he trobat el mateix respecte la comunicació per internet, els xats, missatgeria instantànea, microblogging, etc.. de fet, trobo que és prou interessant com per a dedicar-hi el temps que anteriorment s'ha dedicat a analitzar les converses telefòniques. I intentaré ampliar la informació doncs està clar que tots sabem transmetre alegria, tristesa, preocupació... sabem mostrar interés, cansanci, indeferència... i només escrivint... no és fascinant?
Coneixem ampliament el món de la comunicació no verbal. Aquell "algo" que ens transmet qui tenim devant i que ens fa pendre decisions al respecte. El seu llenguatge corporal. Allò que fa que mentre parlem en algú ens digui molt més del que només estan dient les seves paraules... i que fa habitualment enviem molts més misatges dels que voluntariament voldriem enviar. Controlar el llenguatge no verbal és gairebé impossible, de fet, sovint la gent que pren consciencia d'ell es torna precisament més insegur. Tot el cos en principi es posa d'acord per enviar un mateix misatge (sempre i quan pensem el mateix que diem) , i ho ha fa per què imita, per què apren i per què ho també innatament... però no tothom és igual de bó interprentat-lo. Hi han tants exemples quotidians!! una mirada a un desconegut només per saber si s'apartarà o no per a que puguis passar, el poder significatiu d'un somriure, la diferent importància que se li dona a l'espai personal...
No puc negar que és un tema que em fascina... però precisament per això... em pregunto si hi ha un llenguatge més enllà de la simple escriptura. I haver-lo n'hi ha, per això els llibres ens fan sentir i ens fan viure situacions, emocions, vivencies, anécdotes com si fossin propies... però... i en una conversa per xat? no hi ha també una mena de codis com els que hem aprés a coneixer en les converses telefòniques ?

Comentarios

Sara Maria ha dicho que…
A voltes, parlant amb amics que estan lluny pel messenger, pel què diuen i com ho diuen, he sabut que estaven tristos o alegres; ells igual amb mi. Crec que si, que es pot transmetre quelcom més que paraules.
Ferran Porta ha dicho que…
De tota manera, malgrat estar força d'acord amb la Sara Maria, el que hi ha darrera les paraules no resulta igual de senzill de descobrir si veus el teu interlocutor, o si no el veus.

Les paraules poden "amagar" molts sentiments, però descobrir-los requereix, al meu entendre, tenir un domini de l'escriptura del que molts no fem prou gal·la.

Entradas populares de este blog

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric. Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat. Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així. Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu. La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en...

La ‘generación pandemia’ comienza la escuela: a qué debemos estar atentos

La ‘generación pandemia’ comienza la escuela: a qué debemos estar atentos New Africa/Shutterstock Sylvie Pérez Lima , UOC - Universitat Oberta de Catalunya La vuelta al cole de septiembre del 2020, y el curso 2020–2021, estuvieron marcados por los termómetros, las mascarillas, los grupos burbuja, medidas estrictas para las entradas y las salidas, recorridos marcados dentro de los centros educativos, ausencia de salidas y excursiones, y distancias de seguridad en todo y para todo. Una situación que, aunque fue algo más tranquila el curso 2021–2022, supuso un gran esfuerzo para toda la comunidad educativa. Han pasado ya (o sólo) tres años, y parece que el nuevo curso iniciado en septiembre se asemeja a los anteriores a la pandemia. Pero hay algo diferente: inicia su escolarización la “generación pandemia”, los niños y niñas nacidos durante el confinamiento. Cómo ha afectado a los más pequeños Hemos podido observar a lo largo de...

La gestió de l'alumnat amb trastorn de conducta i/o conductes disruptives

No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar.  Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us p...