Sylvie Pérez

  Ce mode passif et non perturbateur, souvent confondu avec de l’indifférence ou de l’inattention, est en réalité une réponse d’autoprotection face à la surcharge cognitive, à la frustration ou à la peur d’être jugé. Comprendre ce phénomène permet de concevoir des environnements plus inclusifs et des stratégies éducatives qui aident les enfants à sortir du blocage sans les culpabiliser. À l’occasion de la Journée internationale du trouble du déficit de l’attention avec ou sans hyperactivité (TDAH), célébrée le 13 juillet, des experts de l’Université ouverte de Catalogne (UOC) analysent le phénomène du waiting mode — une forme de déconnexion attentionnelle involontaire , comparable à un « mode pause » ou stand-by , dans lequel l’enfant entre sans intention consciente, explique Sylvie Pérez, psychopédagogue et professeure aux Études de psychologie et des sciences de l’éducation de la UOC. Ce phénomène ne se limite pas aux enfants avec TDA ou TDAH. Les profils les plus vulnérables ...

Una mayoría de nosotros vivimos con una crónica falta de tiempo. La ocupación de todas las horas del día deja poco margen a los espacios que requieren de pausa. Una estructura estresante que, en muchas ocasiones, se traslada a los horarios de los más pequeños pero que, sobre todo, limita el tiempo que la crianza necesita. Algunos padres acaban haciendo cosas que sus hijos pueden hacer solos a fin de ganar tiempo –o, como mínimo, no “perderlo” más–. Y aquello que corresponde hacer a los hijos, desde ponerse un zapato hasta gestionar un conflicto, lo solucionan y hacen los adultos previendo que lo más probable es que los niños lo hagan mal. Falta de tiempo para cometer errores En ocasiones se habla de la sobreprotección a los niños, de evitarles las dificultades y ahorrarles pasar por momentos de frustración. Sabemos que este estilo parenteral, fruto a menudo de un excesivo control y muchos miedos, conduce al crecimiento de niños y jóvenes inseguros y...

La ‘generación pandemia’ comienza la escuela: a qué debemos estar atentos New Africa/Shutterstock Sylvie Pérez Lima , UOC - Universitat Oberta de Catalunya La vuelta al cole de septiembre del 2020, y el curso 2020–2021, estuvieron marcados por los termómetros, las mascarillas, los grupos burbuja, medidas estrictas para las entradas y las salidas, recorridos marcados dentro de los centros educativos, ausencia de salidas y excursiones, y distancias de seguridad en todo y para todo. Una situación que, aunque fue algo más tranquila el curso 2021–2022, supuso un gran esfuerzo para toda la comunidad educativa. Han pasado ya (o sólo) tres años, y parece que el nuevo curso iniciado en septiembre se asemeja a los anteriores a la pandemia. Pero hay algo diferente: inicia su escolarización la “generación pandemia”, los niños y niñas nacidos durante el confinamiento. Cómo ha afectado a los más pequeños Hemos podido observar a lo largo de...

¿Estamos psicopatologizando la educación? Shutterstock / Andrey_Popov Sylvie Pérez Lima , UOC - Universitat Oberta de Catalunya Los objetivos de la educación de hoy en el mundo, y en particular en España, parten de una mirada constructivista e inclusiva. Así lo recogen por ejemplo las normativas españolas , que se basan en la necesidad de una escuela de todos para todos (aunque los recursos destinados puedan resultar insuficientes). Buscamos una escuela inclusiva que pretende ser la antesala de una sociedad verdaderamente inclusiva donde todos los alumnos participen, se sientan seguros y aprendan con los demás. Esta mirada que no es nueva, pero cada vez intenta ser más efectiva y real. La democratización de la educación como derecho de todos conlleva un aumento de complejidad en las aulas. En numerosas ocasiones nos encontramos con aulas con ratios elevadas, y, sobre todo, con múltiples diversidades que atender. N...

  "L'infant o l'adolescent que preocupa més els psicòlegs és el que és asimptomàtic, el que no qüestiona mai res i és obedient a tot", afirma Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels   Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC . "Associem portar-se bé amb obeir i portar-se malament amb desobeir, perquè apliquem en els infants el criteri moral dels adults", continua. De la mateixa manera que els infants segueixen un desenvolupament cognitiu o motor (hi ha una edat per parlar, per caminar, etcètera), "els conceptes del bé i el mal no s'associen correctament fins als dotze anys, aproximadament". " Pautes educatives excessivament autoritàries limiten l'habilitat de l'infant per ser flexible , tenir iniciativa, pensar, desenvolupar una capacitat crítica...", explica Paula Morales, també professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC. Llavors, per què obeeixen els infants abans d...

Malgrat el terme autisme engloba un nombre elevat de diferències individuals en cada alumne que acompanya aquesta condició, hi ha certs aspectes que es manifesten en molts casos i sobretot, certes actuacions que ens poden ajudar a l’aula per tal de poder oferir a l’alumne amb TEA el millor acompanyament i resposta educativa. 1. Comprendre abans d’atendre Cal entendre l’autisme des de la condició de l’alumne, molt més enllà de l’etiqueta o del diagnòstic o fins i tot del trastorn. És la manera que aquest infant o adolescent té de situar-se davant el món. No ens ha d’importar tant l’etiqueta com allò que habitualment comparteixen en aquesta manera d’estar en el món. Una forma on, sobretot, la interacció amb els altres, la comunicació i la imaginació es configuren d’una manera diferent. El llenguatge, el vincle social, la capacitat d’entendre la ment de l’altre, etc. poden ser alguns dels aspectes on ho podem observar. Però no des del dèficit, sino des de la diferència. Acceptar la immuta...

Publicat a El Diari de l'Educació, 4 de novembre de 2021: https://diarieducacio.cat/nomes-una-mica-del-que-faig-com-a-psicopedagoga-a-un-eap/ Comença novembre i han passat dos mesos des que hem tornat als centres educatius aquest nou curs. A l’EAP vam acabar el 15 de juliol, tot i que durant uns dies segueixo pensant en la feina; perquè la meva feina són nens i nenes, joves, les seves famílies, els professionals dels centres… i no és tan fàcil deixar de pensar-hi. Perquè no puc deixar de pensar en les persones i els vincles que hi estableixes professionalment. La tornada és sempre una retrobada, amb tots ells, i amb les sensacions i sentiments intensos de compartir històries de vida d’alumnes i famílies, i un acompanyament i assessorament als professionals dels centres educatius que acaba esdevenint únic, i que tot i ser establert des de la relació professional el faig des de la proximitat i el fet de construir conjuntament una escola inclusiva, acollidora i protectora de l’alumn...

No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar.  Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us p...