dimecres, 9 d’octubre de 2019

La gestió de l'alumnat disruptiu i amb trastorn de conducta





No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar. 


Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us proposo des de l'experiència en col·laboració amb el CRETDIC en el seguiment de diferents alumnes amb TGC (Trastorn Greu de Conducta) idees que ens ajudaran a entendre per què i com actuar davant aquest alumnat. Cal tenir en compte que només un nombre reduït d’alumnes tenen aquest diagnòstic o reconeixement, però que les pautes de pensament i orientacions són vàlides en canvi per molts dels alumnes amb els que treballem (també amb casos d’autisme) , i que al final, el que ens estan mostrant són les nostres mancances i escletxes del sistema. 
La seva conducta és només l’acte manifest. I el seu desajust amb el món convencional és només la seva forma de mostrar un malestar.  
En primer lloc és important entendre que l'alumne ens mostra una conducta. L'alumne mostra una conducta que en diem trastornada perquè té una percepció del món que li genera malestar i ens ho ensenya d'aquesta manera. Hauríem d'aparcar la idea de que es porta malament expressament, i que ho fa per “fastidiar”. I reflexionar sobre quina és la lògica i pensament sobre el que interpreten el món. 
És important comprendre que perceben el món com una amenaça i que això fa que qualsevol acte o conducta pugui ser interpretada per l’alumne com a invasiva o una agressió (una mirada, un tó de veu, un comentari…). 
La lògica del pensament de l’alumne es regeix per tres idees claus. Tres sentiments que regeixen el pensament. 


Indignitat
Inflexibilitat
Injusticia


Són nens sense un lloc, que busquen el seu lloc a l’aula, a la vida de l’altre, al centre educatiu, a la seua vida. Alumnes amb un pensament rígid, amb dificultats en els moments de transició i canvis o poc estructurats com els patis i entrades i sortides, i alumnes amb un profund sentiment d’injusticia, que trobaran les escletxes a les aplicacions de les normes i respecte allò que es faci amb ells i no amb els altres. 


Per això cal: 
Dignificar (Treballar des del consentiment. Mostrar un interès sincer )
Flexibilitzar (No confondre permissivitat amb flexibilitat… com introduir la la flexibilitat en persones rígides, com introduir la llei en qui sempre té sentiment d’injusticia és un aspecte sobre el que es poden ampliar les orientacions.)
Responsabilitzar (Cal treballar un a un per convocar la seva responsabilitat en els aprenentatges)



Són només les pinzellades d’uns conceptes i mirades educatives que ens ajuden en aquests casos. Per una altra banda, el seu estat d’alerta constant, els genera una facilitat per produir una conducta impulsiva, i per això és imprescindible convertir l’entorn en confiable, segur i predictible. 


Podem ampliar les orientacions en un proper post, però les idees claus d’aquest entorn confiable passen per: 


L’aplicació clara, coherent, consistent de la normativa de centre. 
L’anticipació de la setmana, dels esdeveniments que surten de la rutina, però també de totes i cadascuna de les sessions. Començar la classe explicant què farem i què esperem. 
Establir un vincle segur, des del consentiment de l’alumne i amb un interès sincer per ell i no per a que no ens molesti. 
No confrontar-se directament i triangular amb un tercer, amb la norma, etc. Compartir amb l’alumne que la transgressió no és permesa, no només per ell, si no per un nosaltres. 


Recordar que: 


Si  sóc coherent i consistent, sóc predictible, i si sóc predictible són confiable. I aquesta seqüència és important per tot l’alumnat, però sobretot amb aquells sobre els que centràvem el post. 


La sanció per l’alumne té la funció també d’atorgar la llibertat de triar si es vol o no repetir l’acte sancionat. I que protegeix, ja que si l’acte transgresor es quedés sense sancionar, s’oferiria el missatge que qualsevol altre el podria dur a terme també sense sanció. I això genera desprotecció, tant a l’alumnat com al professorat i al propi centre.

Però no podem actuar només des de la funció punitiva. És imprescindible crear un vincle segur des de l’interès sincer, principalment vehiculant la figura del tutor i pensant de forma transversal en la nostra funció tutorial docent. I tenir present que si pensem en modificar les formes d’estar, es regularan les formes de ser.