diumenge, 17 de juny de 2012

Escoltar al dolor

No tenim temps per a cuinar tranquilament, no tenim temps per jugar amb els nostres fills, no tenim temps per tenir temps per nosaltres... I si tenim temps, és perquè lamentablement estem a l'atur. Però si algo he après aquests últims mesos és que sí hem de tenir temps pel dolor. 

En el nostre món amb presses, ens sobrecarreguem sovint automedicant-nos... perquè ens fa mal el cap, perquè ens sentim refredats, perquè no acabem de dormir bé, perquè l'altre dia fent esport vam forçar de més, perquè... sovint trobem la causa, i hi posem la sol·lució, un medicament o sino, simplement ens diem "ja passarà" i aguantem estòicament la febre a la feina, i aquell dolor de panxa, o d'esquena... o què més dona... ja passarà. 


A vegades, inclús ens acabem acostumant a certs dolors, com si formessin part de nosaltres. A vegades assumim que formen part de la nostra vida, perquè el dolor és un símptoma de fracàs. Si tenim dolor, una sensació totalment subjectiva i interna, que ningú altre veu ni perceb, i no ho diem, ningú no se n'adonarà. Si ho acabem confessant, per compartir-lo, mostrem la nostra feblesa... i sovint ho evitem, per a que d'altres no pateixin, per a que a la feina no es noti, per a que els nostres fills no s'ho passin mal, o perquè simplement, culturalment hem après a no compartir el dolor... perquè tot va depressa, perquè estem sols. O perquè ens pensem que ho estem. O perquè pensem que no ens entendran. O perquè ens mostrarà dèbils, i hem construit una societat que no reconeix al dèbil.

Doncs No. No s'està fent bé. 
El dolor és per definició una percepció interna. Tècnicament és diu Nociocepció. Explicar aquí com funciona la percepció del dolor, on s'origina, com i on del cervell s'interpreta tornaria aquest post massa neuropsicologic, massa mèdic. No és la meua intenció, però si esteu interessats en conéixer com funciona, els diferents tipus de dolor que hi ha, el seu tractament, etc... a la xarxa hi ha molta informació, suficient amb posar "dolor" a google i a la Wikipèdia per exemple trobareu un fantàstic tractat. 


Què pretenc doncs? recordar que ens hem d'escoltar. I que hem de compartir allò que escoltem. M'explico: 
El fet que el dolor sigui un fet completament subjectiu, complica la verbalització. A vegades, resulta dificil dir on i com ens fa mal, què ens fa mal, i de quina forma ens fa mal, què ho alleuja, que ho fa més intens. A més el dolor no se pot compartir. Així que a la dificultat de verbalitzar-lo, s'ens suma la dificultat de mostrar-lo als demés. I a sobre, la història prèvia de cadascú, la memòria, la forma d'enfrentar-se al dolor, el tipus de dolor, i molts altres factors influeixen en la intensitat i forma del dolor, que barrejant-se a més l'estat emocional , acaba dificultant-ho tot.
Però això no vol dir que no s'hagi d'intentar externalitzar-ho. Amb l'entorn, amb el metge. Però per externalitzar-ho primer hem de parar-hi atenció nosaltres mateixos. Hem de tenir temps pel dolor. 

No cal que ens situem a l'altre extrem. El que s'escolta constantment, el que sempre està al metge, el que sempre es queixa, el que mai se troba bé. Tots veiem com estan de colapsades sovint les consultes i com sovint sobreprotegim als infants, adreçant-nos als metges per qualsevol petita cosa. No estic dient això... la nostra experiència, el sobretot, nostre sentit comú, ens ha d'ajudar a discernir el que és important del que no ho és. El que és simplement un "mal menor" que acabarà passant. 
El que estic dient, és que precisament hem d'apendre a escoltar el dolor, que com la febre, ens indica que alguna cosa està passant. Que no és el mateix estar a 37ºC que a 38ºC ... i que com la febre és objectiva i sabem quan salten les alarmes, el dolor l'hem d'escoltar per saber quan està sent massa intens, quan està durant massa, quan el diagnòstic que ens han donat no el sol·luciona. 

Així que hem d'escoltar al dolor perquè és una senyal que ens envia al cervell alguna part danyada del cos ( o inclús sense ser dolor físic, també el dolor emocional està descrit mèdicament) i aturar aquest món que va depressa. No és anar a l'extrem de consultar la petita cosa que demà ja haurà passat, és aquell dolor que encobrim dia a dia el que hem de fer que surti.  
I que surti al nostre voltant. No es pot estar en silenci amb tant de mal. I hem d'ajudar al nostre cos a descobrir què té, què li fa mal i curar-lo, posar-li remei i evitar-ne el patiment, la complicació, el sofriment.

He descobert que en ple segle XXI és pot sofrir intensament de dolor. És pot sofrir d'una forma que ni hauriem imaginat. Quan ni tan sols la morfina fa efecte durant un parell de dies, quan has pres tants calmants que has perdut el compte. He tingut tant de dolor que he arribat a pensar que no em podria ensortir, que no hi hauria sol·lució. És increible que amb els avenços científics que tenim, es pugui sofrir per dolor físic d'aquesta manera durant tants dies. Com penso en la gent que de forma crònica té dolor i no és entesa a la societat, com se la pot acabar marginant, o no fer cas perquè aquell dolor no el sentim nosaltres.
I a més, me n'adono de quant de temps he tingut un dolor sord, silenciós que he assumit com a propi durant mesos, i no em vaig escoltar. Segurament la sol·lució hagués acabant sent igualment dolorosa, però hauria estalviat temps de dolor constant i evitat una situació que va acabar sent massa complicada. 

Cap comentari: