Ir al contenido principal

Postvacaciones

El síndrome postvacacional corresponde a una incapacidad para trabajar después de las vacaciones, y parece estar muy de moda últimamente. Tras las retenciones en las autopistas, huelgas y/o retrasos de aviones y trenes, pérdidas de equipaje y alguna que otra desgracia vacacional más no hay parte de noticias que no incluya el síndrome postvacacional entre los últimos días de agosto y los primeros de septiembre. No voy a entrar en si resulta qué sólo se hace vacaciones la última quincena de agosto para tratar estos temas sólo estos días, pero sí en el síndrome como tal: son un conjunto de síntomas como insomnio, ansiedad, tristeza, nauseas, etc. Dicen que le ocurre a un 35% de la población española y que la principal causa es el desajuste de horarios (otro día hablaremos de los horarios....), el cambio de ritmos y también de actividad social, unido a la vuelta a un entorno de demandas pero que no afecta igual a todo el mundo.

Eso es evidente, y como siempre, la percepción subjetiva personal de la vivencia de la vuelta al trabajo es el factor más importante. Y mientras los síntomas orgánicos y/o emocionales no afecten al correcto desarrollo de nuestras actividades tampoco hay que preocuparse.

Hay que tener en cuenta que existen muchas maneras de evitarlo, sobretodo entender que "el trabajo es salud", intentar vivirlo positivamente, no realizar periodos vacacionales demasiado largos, regresar unos pocos días antes de la vuelta al trabajo, intentar no empezar un lunes ( si el trabajo lo permite claro) y comunicarnos activamente con el resto de compañeros.

En cualquier caso, es un conjunto de síntomas que afectan más a aquellos insatisfechos o descontentos con su trabajo... como siempre estas cosas siempre parecen que pueden ser un poco "cuento", sólo uno mismo sabe lo que siente. Pero está claro que afrontar con optimismo y actitud positiva facilita las cosas.

Yo he afrontado mi primer día con actitud positiva, pero he tenido caravana donde nunca la hay, no he encontrado sitio para aparcar donde siempre lo hay, he querido pagar un parking con una tarjeta que ha sido absorbida por el cajero, en fin, los nervios del primer día han debido acompañarme!!


Comentarios

Mikel ha dicho que…
Collons , doncs no has començat gairebe el primer dia jejejeje
Sergi ha dicho que…
Tu tens el síndrome "Infrastructural" jajajaja, perque tot el què falla són les famoses infrastructures jajaja... Mira, ara m'ha sortit un comentari graciós, jejejeje

Salut i ànim!
Sylvie ha dicho que…
Sembla que avui ja ha anat millor!un dia d'experiencia... ja se sap!
i ja tens raó ja Sergi que fallen les infraestructures!
Ferran Porta ha dicho que…
Deu n'hi do, començar així!!
Certament, que la teva feina t'agradi, que amb els companys hi tinguis bon rollo... tot això ajuda a portar la tornada amb dignitat. Però em sembla que amb l'edat cada cop valores més el temps per tu i els teus, més te n'adones que la feina, encara que t'agradi, és una obligació. I això no mola gens :(
Sylvie ha dicho que…
I tant Ferran!La veritat és que la feina d'abans m'agradava, els companys.. tot! però com ben dius valoro mes el temps per mi, pel nen q acabo de tenir, i la feina és una obligació i espero que amb el temps, em senti més segura i més tranquila!
Ferran Porta ha dicho que…
Ei, hola! Malgrat l'últim post al Quina mandra... he obert un nou bloc: http://theberlinchronicles.blogspot.com
És que hi ha gent de la feina (la que acabo de deixar per un any) que llegeix el QM i no vull que em "segueixin" a Berlín. Per això he fet aquesta mena de "escapada" per la porta del darrera :-)
Ens continuem llegint!

Entradas populares de este blog

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric. Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat. Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així. Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu. La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en...

L'Horror

He pensat molt d'escriure o no aquest post.. però a mesura que van sortint nous detalls al voltant de l'esgarrifadora noticia, em sento tant horroritzada que escrirure, al menys, alleujarà el patiment en posar-me al lloc d'aquesta victima. No puc entendre com poden passar 24 anys d'una vida en un lloc com aquell, en tinc 31, això voldria dir casi tota la meva vida. És increible que una persona pugui desapareixer així i a la vegada estar segrestada i violada repetidament pel seu pare. Sento una rabia dins cada cop que les noticies al respecte van venint. Set embarassos, jo que només he passat un i tractada com una reina, com pot haver estat esta noia set cops embarassada des dels 24 anys, haver parit set cops en aquella habitació i tenir uns nens que no han vist la llum del dia. Nou dels vint-i-quatre anys tancada els va passar en una única "habitació"... no em puc imaginar en quin estat psicologic deu estar aquesta dona que ara té 42 anys. Com no s'ha pog...

La gestió de l'alumnat amb trastorn de conducta i/o conductes disruptives

No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar.  Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us p...