dijous, 20 de setembre de 2007

1 ANY

Penso molt en com em trobava ara fa un any. Tenia una panxa tan gran que feia mesos que me preguntaven si portava besons, que no podia beure res de l'acidesa que em provocava tot... L'equivalent ahir era un dijous, i el metge m'havia dit que dilluns em provocarien el part. I no va haver dilluns, doncs el que seria aquesta nit em van començar les contraccions, tot i que van parar al mati. Al migdia vam anar d'urgències a Reus, on operava el ginecoleg que mitg m'havia portat i, després de mirar-me va dir en un to que semblava serio: hay que hacer cesarea. Glups. No m'havia fet por pensar en parir, i de sobte em veia sola, entrant en un quirofan fred envoltada de metges. Vaig passar molta por, i la veritat es que no vaig estar gaire ben atesa a l'hospital, pero no oblidaré mai, mai, la sensació que vaig tenir quan em van treure literalment al nen de dins meu. Com si me l'arranquessin. De cop ja no era meu, sino d'ell mateix i de tots. Recordo tenir-lo al costat, estirant-se com si per fi se sentís amb prou espai per fer-ho, recordo com dormia tot encongit, com intentava obrir els ulls, les seves ungles d'un rosa intens. Recordo la felicitat del pare, la cara de cansanci de tots plegats i els meus plors continuats. El mal de la cicatriu, el no poder donar-li el pit i l'emocio que tenia cada cop que el mirava. He estat molts mesos mirant-lo en silenci, meravellant-me de tenir-lo adormit, jugant, plorant...
Ha estat un dels anys mes excitants de la meva vida, i em consta que també dels que m'envolten. El meu marit, els meus pares... tots hem passat un any especial amb ell. Dissabte dia 22 ho celebrarem, compleix un any i sé que és el millor que he fet mai. Sé que pot sonar a un post cursi, però m'he quedat curta respecto el que sento. Us deixo un parell de fotos per a que m'entengueu.

7 comentaris:

Sergi ha dit...

I tant que t'entenc! I felicitats , moltes felicitats, a tots, perque és motiu de celebració per a tots!!!!.

Enhorabona! PEr cert, aquestes coses, quan ets pare recent, fan posar la pell de gallina eh?... Genial!

Apa doncs, a disfrutar-lo!!!!!
Salut

Ich bin ein Berliner ha dit...

No és cursi!, és molt bonic, especialment allà on dius que ja no era teu, sinó d'ell mateix i de tots. Molt maco... i per molts anys!

Mikel ha dit...

Jo com que nomes tinc gos. ;-PP

JRoca ha dit...

Moltes felicitats a la tota la família, és realment emocionant i no hi ha res més gran que ser mare/pare.
Veig que és com´el fet de quedar-se mirant el nadó quan dorm, és màgic veure es moviments espontanis que fa.
Salut

ignasi ha dit...

Recordo quan vaig haver d'operar el meu segon amb 3 mesos i obrint crani! Mai no m'oblidaré.

I tant que t'entenc...

Sylvie ha dit...

Sergi, Ferran, Mikel, Jordi.. gràcies per compartir-ho en mi. Fa il.lusió vore que estes coses tan personals, tan especials, tan plenes de sentiments són compartides per tants i no ens adonem.

Sylvie ha dit...

Ups Ignasi, ens hem creuat! al meu també el van operar en 4 mesos però ho intetno veure ja molt llunyà! merci ;-)