Ir al contenido principal

1 ANY

Penso molt en com em trobava ara fa un any. Tenia una panxa tan gran que feia mesos que me preguntaven si portava besons, que no podia beure res de l'acidesa que em provocava tot... L'equivalent ahir era un dijous, i el metge m'havia dit que dilluns em provocarien el part. I no va haver dilluns, doncs el que seria aquesta nit em van començar les contraccions, tot i que van parar al mati. Al migdia vam anar d'urgències a Reus, on operava el ginecoleg que mitg m'havia portat i, després de mirar-me va dir en un to que semblava serio: hay que hacer cesarea. Glups. No m'havia fet por pensar en parir, i de sobte em veia sola, entrant en un quirofan fred envoltada de metges. Vaig passar molta por, i la veritat es que no vaig estar gaire ben atesa a l'hospital, pero no oblidaré mai, mai, la sensació que vaig tenir quan em van treure literalment al nen de dins meu. Com si me l'arranquessin. De cop ja no era meu, sino d'ell mateix i de tots. Recordo tenir-lo al costat, estirant-se com si per fi se sentís amb prou espai per fer-ho, recordo com dormia tot encongit, com intentava obrir els ulls, les seves ungles d'un rosa intens. Recordo la felicitat del pare, la cara de cansanci de tots plegats i els meus plors continuats. El mal de la cicatriu, el no poder donar-li el pit i l'emocio que tenia cada cop que el mirava. He estat molts mesos mirant-lo en silenci, meravellant-me de tenir-lo adormit, jugant, plorant...
Ha estat un dels anys mes excitants de la meva vida, i em consta que també dels que m'envolten. El meu marit, els meus pares... tots hem passat un any especial amb ell. Dissabte dia 22 ho celebrarem, compleix un any i sé que és el millor que he fet mai. Sé que pot sonar a un post cursi, però m'he quedat curta respecto el que sento. Us deixo un parell de fotos per a que m'entengueu.

Comentarios

Sergi ha dicho que…
I tant que t'entenc! I felicitats , moltes felicitats, a tots, perque és motiu de celebració per a tots!!!!.

Enhorabona! PEr cert, aquestes coses, quan ets pare recent, fan posar la pell de gallina eh?... Genial!

Apa doncs, a disfrutar-lo!!!!!
Salut
Anónimo ha dicho que…
No és cursi!, és molt bonic, especialment allà on dius que ja no era teu, sinó d'ell mateix i de tots. Molt maco... i per molts anys!
Mikel ha dicho que…
Jo com que nomes tinc gos. ;-PP
JRoca_Font ha dicho que…
Moltes felicitats a la tota la família, és realment emocionant i no hi ha res més gran que ser mare/pare.
Veig que és com´el fet de quedar-se mirant el nadó quan dorm, és màgic veure es moviments espontanis que fa.
Salut
ZAGASO ha dicho que…
Recordo quan vaig haver d'operar el meu segon amb 3 mesos i obrint crani! Mai no m'oblidaré.

I tant que t'entenc...
Sylvie ha dicho que…
Sergi, Ferran, Mikel, Jordi.. gràcies per compartir-ho en mi. Fa il.lusió vore que estes coses tan personals, tan especials, tan plenes de sentiments són compartides per tants i no ens adonem.
Sylvie ha dicho que…
Ups Ignasi, ens hem creuat! al meu també el van operar en 4 mesos però ho intetno veure ja molt llunyà! merci ;-)

Entradas populares de este blog

L'Horror

He pensat molt d'escriure o no aquest post.. però a mesura que van sortint nous detalls al voltant de l'esgarrifadora noticia, em sento tant horroritzada que escrirure, al menys, alleujarà el patiment en posar-me al lloc d'aquesta victima. No puc entendre com poden passar 24 anys d'una vida en un lloc com aquell, en tinc 31, això voldria dir casi tota la meva vida. És increible que una persona pugui desapareixer així i a la vegada estar segrestada i violada repetidament pel seu pare. Sento una rabia dins cada cop que les noticies al respecte van venint. Set embarassos, jo que només he passat un i tractada com una reina, com pot haver estat esta noia set cops embarassada des dels 24 anys, haver parit set cops en aquella habitació i tenir uns nens que no han vist la llum del dia. Nou dels vint-i-quatre anys tancada els va passar en una única "habitació"... no em puc imaginar en quin estat psicologic deu estar aquesta dona que ara té 42 anys. Com no s'ha pog...

Conciliació Familiar i Laboral

Fa dies que no escric i tinc la sensació que no podré seguir el ritme que tenia abans respecte l'actualització del blog però ho intentaré! i és precisament sobre aquesta manca de temps (tan comú i compartida) sobre la que volia fer-hi la reflexió. No acabo d'entendre per que hem de ser tant diferents a la resta del mon en quant al tema dels horaris. És un tema que juntament amb les diferencies respecte ajuts i beneficis socials em fa bullir més la sang. Trobo que hem fet un pas enorme cap enrera respecte el que varen lluitar els que estaven abans que nosaltres. No sé quines feines teniu en general, però convindreu en mi en que en qüestió d'horaris la conciliació familiar i laboral aqui ( a España) és força complicada. I em venen tants exemples al cap que em costa d'ordenar-los i fer-los comprensibles: diuen els profes que ells no tenen per què suplir la manca de temps dels pares, que no tenen que tenir els nens tot el dia i tenen tota la raó del...

Fi de curs

S'apropa Sant Joan i inevitablement ho associem al començament de l'estiu, de les vacances, el calor... i per tant el final de la rutina, del cole... La nit de Sant Joan, nit de bruixes.. té un punt màgic que fa un parell d'anys que he deixat de viure.. Abans, particularment ho vivia més aixi: estudiava durant l'any i acabats els examens canviava de vida i tot i treballar tot era diferent. Suposo que a mida que passa el temps la percepció del que implica el temps d'estiu va canviant. El que no canvia, es que en aquests dies, s'acaba el curs. I per tant, s'inicia l'eterna discusió de les vacances i els nens. Sé i sóc conscient que no aporto res nou, si més no, el meu punt de vista el deveu deduir. Fa uns mesos ja vai escriure respecte la conciliacio familiar i laboral i tampoc és la meva intenció repetir-me. Només sento pel carrer que els mestres tenen moltes vacances, que què s'ha de fer amb els nens i en fi, les opinions al respecte son tan di...