Ir al contenido principal

1 ANY

Penso molt en com em trobava ara fa un any. Tenia una panxa tan gran que feia mesos que me preguntaven si portava besons, que no podia beure res de l'acidesa que em provocava tot... L'equivalent ahir era un dijous, i el metge m'havia dit que dilluns em provocarien el part. I no va haver dilluns, doncs el que seria aquesta nit em van començar les contraccions, tot i que van parar al mati. Al migdia vam anar d'urgències a Reus, on operava el ginecoleg que mitg m'havia portat i, després de mirar-me va dir en un to que semblava serio: hay que hacer cesarea. Glups. No m'havia fet por pensar en parir, i de sobte em veia sola, entrant en un quirofan fred envoltada de metges. Vaig passar molta por, i la veritat es que no vaig estar gaire ben atesa a l'hospital, pero no oblidaré mai, mai, la sensació que vaig tenir quan em van treure literalment al nen de dins meu. Com si me l'arranquessin. De cop ja no era meu, sino d'ell mateix i de tots. Recordo tenir-lo al costat, estirant-se com si per fi se sentís amb prou espai per fer-ho, recordo com dormia tot encongit, com intentava obrir els ulls, les seves ungles d'un rosa intens. Recordo la felicitat del pare, la cara de cansanci de tots plegats i els meus plors continuats. El mal de la cicatriu, el no poder donar-li el pit i l'emocio que tenia cada cop que el mirava. He estat molts mesos mirant-lo en silenci, meravellant-me de tenir-lo adormit, jugant, plorant...
Ha estat un dels anys mes excitants de la meva vida, i em consta que també dels que m'envolten. El meu marit, els meus pares... tots hem passat un any especial amb ell. Dissabte dia 22 ho celebrarem, compleix un any i sé que és el millor que he fet mai. Sé que pot sonar a un post cursi, però m'he quedat curta respecto el que sento. Us deixo un parell de fotos per a que m'entengueu.

Comentarios

Sergi ha dicho que…
I tant que t'entenc! I felicitats , moltes felicitats, a tots, perque és motiu de celebració per a tots!!!!.

Enhorabona! PEr cert, aquestes coses, quan ets pare recent, fan posar la pell de gallina eh?... Genial!

Apa doncs, a disfrutar-lo!!!!!
Salut
Anónimo ha dicho que…
No és cursi!, és molt bonic, especialment allà on dius que ja no era teu, sinó d'ell mateix i de tots. Molt maco... i per molts anys!
Mikel ha dicho que…
Jo com que nomes tinc gos. ;-PP
JRoca_Font ha dicho que…
Moltes felicitats a la tota la família, és realment emocionant i no hi ha res més gran que ser mare/pare.
Veig que és com´el fet de quedar-se mirant el nadó quan dorm, és màgic veure es moviments espontanis que fa.
Salut
ZAGASO ha dicho que…
Recordo quan vaig haver d'operar el meu segon amb 3 mesos i obrint crani! Mai no m'oblidaré.

I tant que t'entenc...
Sylvie ha dicho que…
Sergi, Ferran, Mikel, Jordi.. gràcies per compartir-ho en mi. Fa il.lusió vore que estes coses tan personals, tan especials, tan plenes de sentiments són compartides per tants i no ens adonem.
Sylvie ha dicho que…
Ups Ignasi, ens hem creuat! al meu també el van operar en 4 mesos però ho intetno veure ja molt llunyà! merci ;-)

Entradas populares de este blog

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric. Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat. Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així. Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu. La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en...

La ‘generación pandemia’ comienza la escuela: a qué debemos estar atentos

La ‘generación pandemia’ comienza la escuela: a qué debemos estar atentos New Africa/Shutterstock Sylvie Pérez Lima , UOC - Universitat Oberta de Catalunya La vuelta al cole de septiembre del 2020, y el curso 2020–2021, estuvieron marcados por los termómetros, las mascarillas, los grupos burbuja, medidas estrictas para las entradas y las salidas, recorridos marcados dentro de los centros educativos, ausencia de salidas y excursiones, y distancias de seguridad en todo y para todo. Una situación que, aunque fue algo más tranquila el curso 2021–2022, supuso un gran esfuerzo para toda la comunidad educativa. Han pasado ya (o sólo) tres años, y parece que el nuevo curso iniciado en septiembre se asemeja a los anteriores a la pandemia. Pero hay algo diferente: inicia su escolarización la “generación pandemia”, los niños y niñas nacidos durante el confinamiento. Cómo ha afectado a los más pequeños Hemos podido observar a lo largo de...

La gestió de l'alumnat amb trastorn de conducta i/o conductes disruptives

No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar.  Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us p...