dijous, 31 de desembre de 2020

El meu dolor al 2020

 És molt difícil sentir-te a l'infern. No saber quan hi has entrat. Sobreviure-hi i adonar-te'n que la tristesa t'envaeix en tot moment i que només quan fas l'esforç d'avançar i mirar enrera veus que sí que estàs millorant. I que el fet que t'hagin dit que ets un àngel, un àngel.... et fa respirar. 

Els anys no poden ser ni bons ni dolents. Per què parlar de bondat o maldat en un any és atribuir-li una dimensió moral que realment no és adequada. L'any no ha sigut ni bo ni dolent. Però m'enfronto a un full en blanc sabent que hi compartiré tant de dolor tant, que les llàgrimes dificulten que hi escrigui i els calfreds esgoten cada cop que cau la nit. 

Un any que sé que ha sigut complicat per moltes persones, moltes. I que potser segurament sóc egoista escoltant només ara el meu dolor. Però quan aquest dolor t'ofega fins dificultar empassar en alguns moments i respires com si l'aigua t'envoltes al fons del mar, comprens que l'any que no és ni bo ni dolent, ha estat extremadament dur, difícil, asfixiant... 

Quan a finals del mes de febrer el meu fill va tenir una pneumonia que va fer que no anès a escola fins un dia abans de l'inici del tancament d'escoles i confinament, intuïa lo dur que seria per la meva mare, malalta de fa anys però no sabia que acompanyar la mort em colpiria tant. 

Mentre el meu fill es recuperava em vaig començar a trobar molt malament, fins que el 16 de març vaig ingressar a l'hospital, en aïllament. Dos resultats que van trigar una setmana confirmaven un negatiu en coronavirus, però la penumonia bilateral que vaig tenir em va fer passar uns dies en que vaig pensar que no m'havia acomiadat de ningú. I l'aïllament en un box, sense finestra, en una camilla per dormir, per fer les teves necessitats a la mateixa cadira on intentaves menjar amb febres altes i ofegament va ser una experiència aterradora. Veure la llum del sol a la finestra de l'habitació sobre el llit de l'habitació que vaig tenir després, malgrat la febre i l'ofegament em van semblar una meravella. Després de tres tongades d'antibiòtics diferents vaig començar a recuperar-me i els primers cops que sortia al carrer en les hores que es permetia... caminar uns segons esdevenia el major dels esforços. 

Veure els ulls de ma mare agraïda de que m'hagués recuperat, i del meu fill convertint-se en un petit gran adolescent responsable i carinyós, i sentir-me important per qui m'estima em donaven forces per el major esforç que vaig fer després. 

Poc després, la meva mare, que ja havia estat ingressada al novembre, i al juliol... i altres vegades sempre ensortir-se'n i baixant un graó ... va demanar de trucar al 112 per què ja no podia respirar. Vam fer-ho amb el meu pare tant bé com vam saber durant molts molts molts dies, evitant aquest ingrés per què esperavem un no retorn... i per què no la voliem deixar sola. Però va passar. Va estar al box, i vaig passar gairebé tota la nit a la sala d'espera i després al cotxe. Vaig prometre a la meva mare que no podria estar al box però que estaria allà. Els metges ho van intentar tota la nit, i em van deixar entrar uns minuts. Aquests minuts ella va calmar-se, respirar, comprovar que no estava sola... al matí següent, em van deixar entrar al box en confinament amb ella. Amb un EPI. Feia tan poc que jo hi era... I vam compartir hores, i va passar el dia, i va pujar a planta. I vaig sortir de l'hospital, però a les poques hores la doctora em trucava, que si podia tornar a entrar confinada amb ella, ma mare ho demanva, els metges ho van acceptar. 

Ma mare sempre em va dir que en mi no tenia por. I ara ploro tant recordant la seua veu dient-m'ho... 

Ens vans dir que era qüestió de dies, però vam tornar a casa. Els mesos més intensos de la meua vida. Ja feia molt de temps, molt... que la vida la condicionava a la meua mare. Absolutament tot. 
Però ara era encara més intens: 

Trobar coses de menjar que li agradessin, cuinar-les... preparar la medicació, parlar... parlar molt en ella sabent que ella era conscient que no hi havia retorn, que es moria. Sentir la seva por, una por aterradora i inexplicable en alguns moments, amb la consciència del no hi seré demà. L'angunia del dolor de la mort que s'apropa, la ressignació lluitant amb les ganes de poder viure una mica més. Les converses amb el Doctor Gasó de medicina paliativa.... Les dutxes, el rentar el cabell i el cos de la mare, sentir la seva pell contra la meua com la devia sentir quan era un bebé... no hi ha records d'aquest contacte en la pell quan ets un bebé... però quan la teua mare esdevé feble i fràgil als teus braços sota l'aigua de la dutxa i assecant-li el cabell tot i ser a l'infern construeixes records potents de la pell, de la olor, del cabell... de tu mamá. 
Després una caiguda per què no volia marxar i lluitava, fins que un dia va dir, hija... no quiero comer más. No puedo. No hi ha paraules per descriure el que implica la consciència de tenir la mort asseguda al llit, al sofà, al costat meu i de mon pare, esperant endur-se'n ma mare. 

Vam decidir seguir tenint la meua mare a casa. Fins el darrer moment. La morfina que li administrava quan el Doctor Gasó ho va indicar, van alleujerar la seva asfixia, i la vam començar a veure tranquila. Nits d'insomini amb el meu pare amb paraules d'ella que sempre recordo. I un fill que em deia cuida la iaia mamá.. 

El matí del 18 d'agost li va demanar llum al meu pare. I després va morir. 

El dol no són etapes que es van passant. Per les que es transita sense ser un ser actiu. És un procés d'anada i tornada. Un procés del que formes part i del que voluntàriament has de fer l'esforç per avançar. 

Les etapes que expliquen als llibres no es succeixen una darrera l'altra, si no que vas i vens d'una a l'altra en dies, en hores, sense saber per què. La culpa t'omple si et veus somrient, la tristesa t'ofega quan intentes respirar. Hi ha hores terribles, i moments d'alleujament. Els records són massa colpidors 6 mesos després, i resulta aterrador saber fins i tot, que ja no hi hauran nits d'hospital. 

No sé si realment sóc un àngel però després de tant de sofriment i de tanta consciència de que ma mare es moria pocs mesos després de sentir que jo que m'avançaria a ella, en mig d'una cura i atenció que repetiria una i mil vegades, em consola recordar les vegades que em va repetir fins que ja no va poder... que en mi no tenia por.




4 comentaris:

Josep Mª ha dit...


Gràcies filla. El dolor, la pena i l'angoixa en cuidar la mamá la varem compartir molts dies i també nits; l'experiencia vital de la separació progresiva de la teva mare de tots nosaltres va ser molt dura y difícil, tant per ella com per nosaltres.
Sols em queda el consol de veure una filla que s'hi va dedicar amb entrega total i generositat. I que la mamá ho va veure i t'ho va agraí i va soportar la despedida amb més pau.
Gràcies per estimar tan. T'estimo!

AnnaBJ ha dit...

Colpidor 😘

Unknown ha dit...

Sólo decirte una cosa.
Lo hicistes muy bien.
Mejor imposible.😘

joagelet ha dit...

Pell d gallina. I impotència d no haver pogut estar al teu costat per a poder-te donar recolzament. Abraçada ben forta.