Sylvie Pérez

Voldria compartir avui amb tots els que em llegiu simplement l'alegria que em produeix el saber que aviat farà un any que vai encetar aquest blog. Potser seria més adient fer aquest post quan realment fos el seu primer aniversari (tot i que només falten uns dies) però la foto que us adjunto hi té l'explicació. Fa un any vaig escriure un post , realment el primer post. N'hi han dos o tres més antics, però eren adaptacions d'escrits que jo ja tenia fets. En fi, la flor de les dues fotografies correspon a la mateixa planta que tinc devant les finestres del balcó de casa. Era molt petiteta quan la vai comprar i feia just 15 dies qua acabavem de traslladar-nos on vivim ara, al Nostre (tot i que hipotecat pis), i no ho sabia però estava ja embarassada. Aquesta planta només floreix un cop l'any i em consta que no ho fa sempre. La tinc sempre mitg oblidada pero cada finals de Gener sense voler veig que, com ara, comença a neixer i em fa recordar molt i em fa pensar ...

Desde luego, las comparaciones siempre son odiosas. Por ello mejor no comparemos en esta ocasión, las ayudas que se brindan en otros países europeos a jóvenes, estudiantes, abuelos, etc con las que aquí se dan ( aquí es aquí , Catalunya , España... en este caso, qué más da). Sencillamente quisiera compartir lo mal repartidas y politizadas que me parecen los beneficios sociales a los que podemos optar... Siempre he pensado que la misma ayuda para todos, solo por compartir una misma condición me parece del todo absurda: ¿Es lógico que un abuelo solo por el hecho de tener x años tenga el transporte público gratuito en Barcelona o tengan las mismas reducciones en el coste de los medicamentos que puedan necesitar? A mi me parece que no lo es . ¿Cómo va a percibir lo mismo el que tiene una renta para vivir mayor que mi sueldo que el que viene a cobrar en cuanto la tiene sus 392 euros de pensión? ¿Es normal que por tener 3 hijos o más automáticamente se apliquen descuentos y reducciones...

Tot i que amb alts i baixos i força canvis l'any que ha acabat ha estat un bon any, sense malalties importants i sempre amb la gent que estimo. Espero que l'any que avui encetem es compleixin molts dels nostres grans i petits desitjos, i sapiguem viure'l amb sentit de l'humor i il.lusió. Us deixo la meva millor postal de Nadal. Als que em llegiu i no em coneixeu, als que em coneixeu i fa tant que no ens veiem, i als que ens veiem sovint Feliç Any.

Com ja vaig compartir en algun comentari fa dies, he tingut el nen malalt, l'habitual en aquestes, dates però en tenir nomes 14 mesets fa patir molt. Un dels pitjors dies va ser en diumenge i el fet d'haver de necessitar un pediatra d'urgències m'ha fet recordar com n'estic d'enfadada amb el sistema sanitari. Personalment, mai em queixaré de que una part del meu sou es destini a la Seguretat Social, i que serveixi per a pagar pensions, aturs i una medecina pública. Però jo trio pagar també una mutua privada, per què l'experiència m'ha demostrat que la necessito. Per tant, pago dos cops per a tenir una assitència en el que a salut es refereix com a mínim correcte. Així doncs, sent en diumenge que el bebé necessitava ser atés per un especialista, a casa pensem, coi, portem-lo a l'Hospital Comarcal que tenim a prop de casa que tenim dret a anar-hi i així segur que el visita un pediatra (es veu que ara no n'hi han prous..) i si necessita medicaci...

Turrons, Pares Nöels i Reis, llums de colors als carrers i a casa, loteries, magret de canard, rap i cabrito, raïm, cotillon, familia, regals, amic invisible, sopar d'empresa, pesebre i abre de nadal, cava o xampagne i bones intencions. Sembla que amb l'arribada de les festes nadalenques, ja tothom es bó i ple de bones intencions, i fa allò que no ha fet en tot l'any, i sobretot és proposa de continuar fent-ho la resta de l'any que en breu s'enceta. És ja impossible d'imaginar un Nadal sense la Marató de TV3 que enguany si no m'equivoco fa la seva 15a edició centrada en les malalties cardiovasculars, un Nadal sense que Antena3 faci una gala per incrementar l'apadrinament a nens de l'anomenat Tercer Món, un Nadal sense la cibermarató de la Fundació Vincenç Ferrer, i sense un munt més d'accions que "aprofiten" el ja tradicional espíritu navideño que ens conviden a ser més ¿bondadosos? amb els altres. Potser en aquestes alçades del pos...

Ja sé que per l'immensa majoria pensar en avui és recordar la mort d'en Franco. Inevitable pensar-hi quan no fan més que repetir-ho en diaris, tvs... és igual, hi ha molt per parlar com sempre, però avui no ho faré. Per mi, 20 de novembre em fa sempre pensar en el meu pare. Avui és el seu aniversari, i avui fa 70 anys. És tota una vida, i de fet, n'hi han moltes petites vides dintre i al voltant. No sé el que deu pensar, ni el que es deu sentir havent passant tant de temps des que es va neixer, però em faig una idea. M'agrada veure'l feliç, haver pogut gaudir amb ell aquest dia i continuar cumplint molts més. La imatge, un clàssic del 1937, l'adeça el blog del meu pare: http:\\perezcasabayo.blogspot.com

Lo reconozco, tengo la tele encendida casi todo el tiempo que estoy en casa.... pero este anuncio me tiene embobada! Supongo que lo habreis visto, con su canciocilla pegadiza ( y no pegajosa como la del anuncio de Ikea, el de " eso no se toca niño, con eso no se juega ..."), su equipo de hombres montando una coreografía con esta letra: " Pablo se levantó, puso la lavadora y no se murió.Paco hizo un descubrimiento, lavar la ropa ya no es su sufrimiento.Ves como no es para tanto, no tenéis ni que soltar el mando.Ellos también pueden y tú… y tú y tú. Ahora ya lo saben todos, los gallumbos no se lavan solos.Cantaba y lavaba el tuno y nunca se perdió la Fórmula 1.Caballeros recordar el aparato con el agujero que da vueltas no es el horno.No os confundáis de hoyo y en la lavadora echéis el pollo.Ellos también pueden y tú ." Y a pesar de que la campaña podría ser de algún gobierno de todos los que tenemos , resulta que no, que muy inteligentemente una ...

Doncs com podeu veure ahir vaig fer panellets ( es van torrar una mica massa sí.. ho reconec! però estaven bonissims, es clar, ja no en queda cap!). I per què us ho explico això? Abans, recordo que feia fred, i que seia devant del forn de casa de ma mare, i veia com feia castanyes... i al cole feiem la Castanyada, i això recordo fer-ho jo amb nens en activitats extraescolars quan jo ja tenia vint i pocs. Recordo haver dibuixat castanyes, i cantar la cançó de la castanyera (quan arriba el temps de collir castanyes... la coneixeu no?), i comparar receptes per fer panellets. Per mi, la Castanyada ( tot i que no m'agradaven ni m'agraden gaire les castanyes...) era com la benivinguda al fred, a l'hivern. Potser es que el clima ha canviat, i que ahir vaig fer panellets amb màniga curta, i potser per això sé que per els nens ara ja no s'assembla en res la Castanyada. Si no fos per el treball d'alguns mestres i la voluntat d'alguns pares, Hallowen ho hauria envaït t...

Fa dies que no escric i tinc la sensació que no podré seguir el ritme que tenia abans respecte l'actualització del blog però ho intentaré! i és precisament sobre aquesta manca de temps (tan comú i compartida) sobre la que volia fer-hi la reflexió. No acabo d'entendre per que hem de ser tant diferents a la resta del mon en quant al tema dels horaris. És un tema que juntament amb les diferencies respecte ajuts i beneficis socials em fa bullir més la sang. Trobo que hem fet un pas enorme cap enrera respecte el que varen lluitar els que estaven abans que nosaltres. No sé quines feines teniu en general, però convindreu en mi en que en qüestió d'horaris la conciliació familiar i laboral aqui ( a España) és força complicada. I em venen tants exemples al cap que em costa d'ordenar-los i fer-los comprensibles: diuen els profes que ells no tenen per què suplir la manca de temps dels pares, que no tenen que tenir els nens tot el dia i tenen tota la raó del...