Sylvie Pérez

Avui havia pensat escriure algo que m'ha meravellat. He sentit al meu fill dir mama... és indescriptible tot plegat! (sobretot quan ja l'has sentit dir avvviiii, iaiaiaia, papa....) i quan anava a dir que són aquests moments els que t'omplen de vida he trobat un petit regal que m'ha fet moltissima il·lusió. En el tranquil racó de la Sara Maria hi havia un premi per mi. Un premi per la calidesa i la simpatia del meu blog. És el primer cop que em concedeixen un! I ara em toca a mi asignar-lo així i tot i que em costa de triar entre tots aquell que sabeu que llegeixo allà va: 1. El blog del Jordi Roca , un mestre i sobretot pare. 2. El blog del Xavi Duran , que ha tornat a arrencar fa poc. 3. El blog del Sergi , per què sap queixar-se amb simpatia. 4. El blog del Ferran per la calidesa que crea al seu voltant. 5. El blog del meu pare , per què sí!! Moltes gràcies de debó...

Fa temps que vai escriure un post respecte la desaparició de la petita Madeleine. I precisament per això no he volgut escriure quan també va desapareixer la nena d'Huelva, Mari Luz. Haig de reconeixer, amb sinceritat, que vaig pensar que la nena simplement va caure, que va ser un accident. Sempre sentia comentar als pares que la nena "mai creuava la vorera" i que havia baixat sola (amb nomes 5 anys) a comprar abaix de casa. Em semblava ( de fet , encara m'ho sembla) una mica d'irresponsabilitat deixar nens tan petits sols al carrer i per això mateix vaig considerar que els mitjans de comunicació en feien un gra massa de tot plegat. Ves per on, sort que aquest cop no m'he precipitat ( no ho dic pel post sobre Madeleine, segurament m'equivoqui però la meva opinió al respecte no ha variat) per que la opció més desagradable és la que sembla més certa. M'indigna el fet de pensar en la frase " cadena d'errors" : una cadena d'errors ja v...

Com foc, Volcanet en continua erupció Delicada espurna Fum que aspiro, inspiro i respiro De aigua, Gotes d’un mar de somriures Llàgrimes seves , meves Riu de pluja, depresa... depresa... De terra Humus negre, aliment de vida Moldejable fang Sorra entre els dits, petits, Com aire Brisa suau, galtes vermelles Bufar una espelma Vent que empeny, que aixeca És amor de foc apassionat, d'aire etern, d'aigua corrents i terra fèrtil!

Supongo que es imposible que alguien no recuerde al asesino del rol, Javier Rosado. Hace pocos días ha vuelto otra vez a saberse de él, pues está a punto de concedérsele la libertad condicional. La Sección Quinta de la Audiencia de Madrid le acaba de conceder el tercer grado penitenciario en régimen abierto restringido, una resolución judicial que se produce en contra del criterio de la Dirección General de Instituciones Penitenciarias, que el pasado mes de abril se opuso de nuevo a que Rosado pudiera progresar de grado, una decisión además que compartió el juez de Vigilancia de Penitenciaria. Cuando y o estudiaba en la Universidad de Barcelona, en la asignatura de Psicopatología nos hablaron de él y recuerdo como pocas clases aquella en la que leí parte del diario escrito por él, donde con todo lujo de detalles explicaba como había cometido el asesinato de un empleado de limpieza como parte de un juego de rol creado por el mismo. El vivo ejemplo de libro de psicópata de imposi...

Un dels protagonistes de les noticies d'avui ha estat Javier Bardem . Ha estat mereixedor de potser el premi més cotitzat pels actors després d'haver guanyat uns 16 premis més d'altres festivals cinematogràfics. L'Oscar que li han donat en reconeixement al seu paper com a psicopata en No es Pais para Viejos li obre les portes de Hollywood, i crec haver llegit que ja té tres projectes nous signats. Me n'alegro per ell com per qualsevol altre actor que s'ho mereixi, tot i que hi han haguts molts detalls que no m'han agradat, en resum els seus aires de grandesa, no assistint als Goya i no doblant al castellà el seu propi paper ara oscaritzat. No parlaria avui d'això si ahir no m'hagues sobtat una noticia que vaig sentir a TV5 a la nit. En ella se'ns recorda com de malament viuen els actors que ara ja són grans, com de míseres son les seves pensions. M'altera la noticia i no és que no comparteixi la pena que em pot donar el veure una persona...

Ya sabeis que me apasionan las casualidades... creo firmemente que pocas son realmente eso, casualidades, y pienso, como mucho, que todo ocurre por algun motivo. Ya escuche hace tiempo una teoría que hablaba al respecto de las casualidades, lo lei en una contraportada de La Vanguardia de hace años pero no he logrado localizarla. Explicaban como sí era posible que hubiera muchas más relación entre las cosas que las que podemos acertar a ver o comprender. Seguramente algún día comprenderan muchas conexiones que hoy simplemente decimos, qué casualidad que pensaba en ti y has llamado, que casualidad que cerré la ventana y cambió de repente el tiempo, en fin... Pues bien, casualmente ha sido hoy un día anunciado hace ya unos cuantos más, el 20 de Febrero de este año claro, en el que el AVE ha llegado por fin a Barcelona. Es curioso como según los medios el AVE es Madrid-Barcelona o Barcelona-Madrid, y como los usuarios de Cercanias siguen sufriendo retrasos que han dejado de ser noticia. ...

Hi han dies que són especials, dies bonics, tristos.. hi han dies amb llum i dies sense lluna. Hi han dies que disenyes el futur i dibuixes fantasies de projectes que confies en complir i dies en que sense saber per què recordes olors, recordes una imatge, un sabor... una música. Adoro sentir musica que m'envolta i estic segura que l'estat d'ànim condiciona allò que se sent o el fet de trobar-hi plaer, però també passa a l'inversa. I llavors potser escoltes precisament aquella cançó que et porta a un racó espès de la memòria i casualment la teva ment i els records saben com enllaçar moments i un somriure et transporta de nou a un cumul d'emocions que no encertes a ordenar. És agradable veure com en mitg dels problemes, certes cançons et fan sentir millor i les noticies es van arreglant. Suposo que coneixeu a Francis Cabrel , trobo que el millor interpret francès viu. Adoro moltes de les seves cançons i em meravella veure com aquelless que va composar quan jo ne...

Voldria compartir avui amb tots els que em llegiu simplement l'alegria que em produeix el saber que aviat farà un any que vai encetar aquest blog. Potser seria més adient fer aquest post quan realment fos el seu primer aniversari (tot i que només falten uns dies) però la foto que us adjunto hi té l'explicació. Fa un any vaig escriure un post , realment el primer post. N'hi han dos o tres més antics, però eren adaptacions d'escrits que jo ja tenia fets. En fi, la flor de les dues fotografies correspon a la mateixa planta que tinc devant les finestres del balcó de casa. Era molt petiteta quan la vai comprar i feia just 15 dies qua acabavem de traslladar-nos on vivim ara, al Nostre (tot i que hipotecat pis), i no ho sabia però estava ja embarassada. Aquesta planta només floreix un cop l'any i em consta que no ho fa sempre. La tinc sempre mitg oblidada pero cada finals de Gener sense voler veig que, com ara, comença a neixer i em fa recordar molt i em fa pensar ...

Desde luego, las comparaciones siempre son odiosas. Por ello mejor no comparemos en esta ocasión, las ayudas que se brindan en otros países europeos a jóvenes, estudiantes, abuelos, etc con las que aquí se dan ( aquí es aquí , Catalunya , España... en este caso, qué más da). Sencillamente quisiera compartir lo mal repartidas y politizadas que me parecen los beneficios sociales a los que podemos optar... Siempre he pensado que la misma ayuda para todos, solo por compartir una misma condición me parece del todo absurda: ¿Es lógico que un abuelo solo por el hecho de tener x años tenga el transporte público gratuito en Barcelona o tengan las mismas reducciones en el coste de los medicamentos que puedan necesitar? A mi me parece que no lo es . ¿Cómo va a percibir lo mismo el que tiene una renta para vivir mayor que mi sueldo que el que viene a cobrar en cuanto la tiene sus 392 euros de pensión? ¿Es normal que por tener 3 hijos o más automáticamente se apliquen descuentos y reducciones...