lunes, 4 de febrero de 2008
Hi han dies que són especials, dies bonics, tristos.. hi han dies amb llum i dies sense lluna. Hi han dies que disenyes el futur i dibuixes fantasies de projectes que confies en complir i dies en que sense saber per què recordes olors, recordes una imatge, un sabor... una música.
Adoro sentir musica que m'envolta i estic segura que l'estat d'ànim condiciona allò que se sent o el fet de trobar-hi plaer, però també passa a l'inversa. I llavors potser escoltes precisament aquella cançó que et porta a un racó espès de la memòria i casualment la teva ment i els records saben com enllaçar moments i un somriure et transporta de nou a un cumul d'emocions que no encertes a ordenar.
És agradable veure com en mitg dels problemes, certes cançons et fan sentir millor i les noticies es van arreglant.
Suposo que coneixeu a Francis Cabrel, trobo que el millor interpret francès viu. Adoro moltes de les seves cançons i em meravella veure com aquelless que va composar quan jo neixia em plauen tant com les del disc que treurà al març.
Je l'aime a mourir, L'encre de tes yeux, Je t'amais je t'aime je t'aimerai, Le reste du temps, Octobre, Les yeux bleus pleurant sous la pluie, Repondez-moi.,.. és només una petita seleccio de les que més em fan sentir...Espero poder viure-les algun dia en directe i que també vosaltres ho pogueu gaudir.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
12 comentarios:
No tinc Cabrel molt escoltat, la veritat, però la música francesa, en general, m'encanta. Suposo que és la musicalité de la llengua, no sé... Per mi, la numéro 1, sense dubte, la Édith Piaf. T'agrada, també, o ets Cabreliana? :)
Doncs a mi no m´acaba d´entrar la musica francesa... no se perque pero no.
Jo no conec al Cabrel aquest, però pel fet que et faci sentir alguna cosa ja el pots considerar un crack. Jo com el Mikel no sóc massa de cantants francesos, però haig de reconèixer que tampoc mai m'hi he volgut posar... En fi, el què et dic, si et fa sentir, ja és bo per si sol.
Salut princesa
Mikel, Sergi.. no el coneix gairebé ningú a Espanya, ni a Italia, ni a Alemanya.. és curiós com la musica francesa no penetra fora, com estem amb tant i tan d'anglès...
Os ben asseguro que Francis Cabrel és un poeta, sap expressar amb precisió allò que penses que és impossible dir en paraules. Me fa sentir molt, a mi i a molta gent, me posa la pell de gallina moltes de les sevees cançons no importa els cops que les senti. Amb aquest post només he volgut posar el meu granet de sorra per que es just quan més ho necessito que sentir-lo cantar m'alleujera.
Petonetss
Ah Ferran, clarament Cabreliana! :P
a mi m'agrada el je t'aime mais non plus!!!!
jejejejejejejeje
Vet aqui!!! M'agraden les cançons que linkes!!! Un cantautor més a la llista. Hi hamoments en la vida on es fa necessari un poema i/o una cançó.
Gràcies Syl
He viscut a Dijon i a Paris i encara que no he escoltat molt a Cabrel, sóc un seguidor de Moustaki i també m´agrada Goldman.
És cert que moltes coses de música que no trobem aqui només es poden comprar a la France. Per exemple, jo sóc un fan de la música de Mali (farka Touré, Habib Koité etc). Excepte él FNAC no trobo res enlloc.
Suposo que ara només queda escoltar a la Bruni jajajaja!!
Em posaré les piles amb Cabrel.
Bissous.
Jeje Ignasi, és molt comú això que et passa!
Xavi, no hi ha de què. Per mi és un plaer poder compartir allò que també em fa feliç...
Franklin, així que tenim coses en comú eh! També a mi m'encanta J.J Goldam, és sublim...
Bissous aussi pour toi!
J´ai ecouté deux chansons de Cabrel, ceux que vous avez ecri dans vôtre blog.
Superbes!!!
Perdó pel meu francès, 2 anys no donenper molt!!
Trobo semlances amb Goldman, peut-etre??
bissous.
Kareem Nyram.
Semblances no sé, potser sí que les cançons més elodiques de tots dos tenen punts en comú! en qualsevol cas, a gairebé tothom que li agrada un li agrada l'altre... llàstima que em serà dificl de veure'ls en directe i em costa de seguir la seva trajectoria, com dius sort de la Fnac i també d'internet..
I el teu francés es molt correcte, jo mai he aprés a escriure'l bé malgrat parlar-lo sense cap problema!!
estic molt contenta d'haver retrobat una part de la meva vida en le teu bloc. A la meva adolescència va aportar molt Francis Cabrel. La cançó "je l'aime a mourir", l'escoltaba en un transmisor amagat sota el coxí, per les nits, en una emissora que no recordo el seu nom, era una de les cançons habituals nocturna.
Jo la sabia tota en castellà, ara sols recordo frases, i també vaig treure acords amb la meva guitarra
son d'aquelles cançons que em fan respirar i vagar l'imaginació.
Hola Maite!
i Jo estic molt contenta d'haver aconseguit que sentisis aixo i recordessis moments especials de la teva vida. Per mit b es important aquesta canço , i tb la tocava en la guitarra i em porten a moments molt bonics.
Benvinguda al meu blog, espero que seguim en contacte.
Publicar un comentario