Ir al contenido principal

Vaut mieux vivre avec des remords qu'avec de regrets?


Hace años que escuché esta frase de una canción de Patrick Bruel. Y me ha llamado la atención mucho tiempo, pensando si era efectivamente mejor vivir con remordimientos que con arrepentimientos. Me preguntaba cual era la diferencia entre ambos sentimientos, lo que implicaba cada cosa....
Hoy creo saber la diferencia. Ambos tienen en común el sentimiento de culpa, tanto si estás arrepentido, como si tienes remordimientos, la culpa lo invade todo. Ahora bien, ¿qué los distingue? son casi opuestas diría yo. El remordimiento implicaría una concienciación de haber actuado mal, mientras que el arrepentimiento implica un cambio total de mente, de aborrecer por decirlo de algún modo lo que se ha hecho. Uno se arrepiente profundamente de haber hecho algo, y desea que nunca vuelva a ocurrir, en cambio el remordimiento es superficial, y aunque nos sentimos culpables y pidamos perdón volvemos a actuar del mismo modo en futuras ocasiones.
Creo que en nuestra mayoría tenemos remordimientos, pero pocas veces nos arrepentimos verdaderamente de nuestra actuación. Aun así, cuando se tienen remordimientos, es seguro que se ha actuado de una manera que en conciencia no ha sido la correcta, pero el arrepentimiento no creo que siempre sea por haber actuado mal y tomar conciencia de ello y desear cambiar para que no vuelva a ocurrir, a veces el arrepentimiento es precisamente por no haber hecho algo.
Echar la vista atrás y pensar en esto y en aquello que dudamos de hacer o dejar de hacer y optamos por no hacerlo y visto con distancia nos parece que tal vez hubiéramos tenido que ser más valientes y no tener miedo al remordimiento en la memoria, para no tener que arrepentirnos ahora.
En fin, ahí queda eso, remordimiento o arrepentimiento?

Comentarios

Entradas populares de este blog

Crisi... sí

Soc una persona positiva. Els que me coneixen ho saben i els que no ho deuen haver notat per la majoria de posts que escric. Porto uns dies evitant escriure aquest post, però no me sento gens positiva. I sento que és algo que es respira, que es palpa a poc que parlis amb qui tens al costat. Evito escriure'l per què no m'agrada escriure de política aquí i evitaré el fer-ho, tot i així, trobo que la situació que estem visquent em desborda i potser no només ho veig jo així. Són massa coses les que es van acumulant i fan que el que potser em semblava una mena de petita "histèria col·lectiva" ho comenci a trobar greu. La vaga de transportistes està sent només la punta d'un iceberg, i les seves conseqüencies són importants. No criticaré mai a ningú que fassi vaga per lluitar per algo, el que no acabo d'entendre és aquesta necessitat de perdoneu l'expressió "putejar" als altres. Que ens quedem sense benzina els que cada dia hem d'anar a treballar en...

L'Horror

He pensat molt d'escriure o no aquest post.. però a mesura que van sortint nous detalls al voltant de l'esgarrifadora noticia, em sento tant horroritzada que escrirure, al menys, alleujarà el patiment en posar-me al lloc d'aquesta victima. No puc entendre com poden passar 24 anys d'una vida en un lloc com aquell, en tinc 31, això voldria dir casi tota la meva vida. És increible que una persona pugui desapareixer així i a la vegada estar segrestada i violada repetidament pel seu pare. Sento una rabia dins cada cop que les noticies al respecte van venint. Set embarassos, jo que només he passat un i tractada com una reina, com pot haver estat esta noia set cops embarassada des dels 24 anys, haver parit set cops en aquella habitació i tenir uns nens que no han vist la llum del dia. Nou dels vint-i-quatre anys tancada els va passar en una única "habitació"... no em puc imaginar en quin estat psicologic deu estar aquesta dona que ara té 42 anys. Com no s'ha pog...

La gestió de l'alumnat amb trastorn de conducta i/o conductes disruptives

No hi ha dubte que l'alumne que ens diu que no, que ens fa sorolls, que ens contesta, que parla quan no hauria de fer-ho, el que ens sembla que ens desafia, el que troba allò que precisament ens farà alterar la gestió de l'aula, el que sembla que no vol aprendre, que ens molesta... és l'alumne que ens suposa un major repte com a docents a les aules. L'anomenat alumne disruptiu és el que ens posa a prova sovint, però aquell amb un reconeixement NEE o diagnòstic de Trastorn de Conducta ens situa sovint davant la sensació que no aconseguirem que aprengui, i ens farà qüestionar-nos si ho fem bé si hi reflexionem, però també ens podrà portar a dir que simplement, no hi ha res a fer amb ell. I tirar la tovallola. Abocant llavors  l'alumne a l'expulsió permanent, i a poques solucions que acabin conduint a l'èxit educatiu i l'evitació de l'abandonament escolar.  Sense tenir receptes vàlides per tothom ni varetes màgiques que ho solucionen tot, us p...