M'ha donat per mirar qué ha passat d'important en la Historia un deu d'octubre. I deunidó! A part de ser el dia que van morir Orson Welles i Cristopher Reeve (ostres com em vaig enamorar del seu Superman!), també van neixer un deu d'octubre l'escriptora Mercé Rodoreda i el compositor Giuseppe Verdi. M'ha fet pensar en l'interessant que resulta el fixar-se en les efemerides d'un dia, te fan pensar en gent que tenies oblidada i que has admirat en algun moment de la vida.
Tot això perque buscava a saber el motiu de que sigui el 10 del 10 el dia mundial de la salut mental. Suposo que podria haver estat qualsevol altre dia, però no voldria que demà al menys el dia servis per a reflexionar-hi una mica al respecte. No sé quin abast informatiu tindrà als diaris o tvs, ni sé exactament quins actes es duran a terme, però me sembla important el fet de al menys, parar-se un moment a pensar en la problemàtica dels malalts mentals, oblidats i rebutjats en moltes ocasions.Les families continuen reclamant centres de atenció que busquin la rehabilitació dels afectats i no meres residències.
Cal ser conscient que hi ha estudis que certifiquen que la meitat de la població espanyola patira algun tipus de trastorn mental o de conducta ( no parlem de grans dolencies com una esquizofrenia o trastorn bipolar), i avui en dia es continua estigmatitzant a molts d'aquests malalts.
Ara que tot això "s'ha posat de moda" amb la nova llei de Dependència es bó recordar que la malaltia mental es la segona causa de dependencia a Espanya i la xarxa social hauria de completar l'atenció medica. Estem lluny del que els malalts (i els seus familiars) necessiten.
El 10 d'Octubre existeix per tal de contribuir a canviar la nostra (nostra en genera
l, vull dir a nivell personal i institucional) forma de veure i tractar aquesta problematica tan amplia.
l, vull dir a nivell personal i institucional) forma de veure i tractar aquesta problematica tan amplia.
I precisament per ésser tan àmplia, cada any es va centrant en un tema especific: l'any passat va ser respecte el suicidi, i si no vaig errada aquest any abordarà l'impacte de la cultura i la diversitat en la salut mental, com afecta el fenòmen de la migració tant en les persones emigrants com en les poblacions d'acollida. En aquest moment de la Historia és quan més persones viuen fora del seu pais d'origen i s'intenta desenvolupar una atenció a la salut mental que tingui en compte els antecedents culturals, les creencies, les barreres idiomàtiques... gens fàcil.
7 comentarios:
Conec força el tema perquè tinc un germà amb esquizofrènia. És terrible que s'assenyali algú pel fet de patir una malaltia mental, però el canvi de mentalitat ha de començar, això és importantíssim, a les pròpies famílies. Històricament hi ha hagut molts casos de famílies que han "amagat" que tenen un parent malalt, contribuint així a estigmatitzar-los. L'important és que el malalt estigui el més ben atès possible i que se l'ajudi a dur una vida el més "normal" que es pugui. A partir d'aquí, el següent pas fonamental és "normalitzar" aquests transtorns, per exemple, parlant-ne obertament a les escoles.
Tens molta raó en tot el que dius. I és ben cert que s'amagava (sense posar-ho en cometes perque era realment aixi) a qualsevol familiar en malaltia mental. I cal assumir que la societat, l'especie,és així, la normalitat la conforma la suma de tots i cal que tots hi trobin el seu lloc de la forma més fàcil possible.
la trista realitat es que els problemas de salut mental sovint no es tracten com una malaltia i clar sols no es solucionen , pero la gent te panic a pensar que estan bojos i no van al psiquiatra , pero si els hi fa malt la panxa o el peu corren cap el metge...en fi... raros que somo tots plegats.
Hola Syl, la llàstima de tot això és que només ens recordem de no sé quina Santa era.. quan trona. Aquests temes només reben un tractament mediàtic i social quan és el dia mundial de... o quan TV3 fa una marató al respecte. Llavors se'n parla a diari durant un temps, se'n fan debats etc... Després... ningú no se'n recorda. És una llàstima però és així...
Seguirem fent soroll, malgrat sigui en els nostres humils blogs
Salut
Hola Mikel... tens també raó. Ha contribuit favorablement que hi hagi la figura del psicoleg a les escoles per normalitzar les coses però el que dius va en la linea del que comentava el Ferran,com que no es tracta com a malalatia millor amagar-los.
Hola Sergi, si es trist sí però pitjor encara es que ni tans sols es comenti. No crec q hagi estat noticia en lloc.
Actualitzacióóóóóóóóóó!!!!
T'ENYOREM
Ei Sergi tens raó guapo, pero es que no tinc temps!!!!! però m'hi poso m'hi poso... promés!
Publicar un comentario