Sylvie Pérez

Com ja vaig compartir en algun comentari fa dies, he tingut el nen malalt, l'habitual en aquestes, dates però en tenir nomes 14 mesets fa patir molt. Un dels pitjors dies va ser en diumenge i el fet d'haver de necessitar un pediatra d'urgències m'ha fet recordar com n'estic d'enfadada amb el sistema sanitari. Personalment, mai em queixaré de que una part del meu sou es destini a la Seguretat Social, i que serveixi per a pagar pensions, aturs i una medecina pública. Però jo trio pagar també una mutua privada, per què l'experiència m'ha demostrat que la necessito. Per tant, pago dos cops per a tenir una assitència en el que a salut es refereix com a mínim correcte. Així doncs, sent en diumenge que el bebé necessitava ser atés per un especialista, a casa pensem, coi, portem-lo a l'Hospital Comarcal que tenim a prop de casa que tenim dret a anar-hi i així segur que el visita un pediatra (es veu que ara no n'hi han prous..) i si necessita medicaci...

Turrons, Pares Nöels i Reis, llums de colors als carrers i a casa, loteries, magret de canard, rap i cabrito, raïm, cotillon, familia, regals, amic invisible, sopar d'empresa, pesebre i abre de nadal, cava o xampagne i bones intencions. Sembla que amb l'arribada de les festes nadalenques, ja tothom es bó i ple de bones intencions, i fa allò que no ha fet en tot l'any, i sobretot és proposa de continuar fent-ho la resta de l'any que en breu s'enceta. És ja impossible d'imaginar un Nadal sense la Marató de TV3 que enguany si no m'equivoco fa la seva 15a edició centrada en les malalties cardiovasculars, un Nadal sense que Antena3 faci una gala per incrementar l'apadrinament a nens de l'anomenat Tercer Món, un Nadal sense la cibermarató de la Fundació Vincenç Ferrer, i sense un munt més d'accions que "aprofiten" el ja tradicional espíritu navideño que ens conviden a ser més ¿bondadosos? amb els altres. Potser en aquestes alçades del pos...

Ja sé que per l'immensa majoria pensar en avui és recordar la mort d'en Franco. Inevitable pensar-hi quan no fan més que repetir-ho en diaris, tvs... és igual, hi ha molt per parlar com sempre, però avui no ho faré. Per mi, 20 de novembre em fa sempre pensar en el meu pare. Avui és el seu aniversari, i avui fa 70 anys. És tota una vida, i de fet, n'hi han moltes petites vides dintre i al voltant. No sé el que deu pensar, ni el que es deu sentir havent passant tant de temps des que es va neixer, però em faig una idea. M'agrada veure'l feliç, haver pogut gaudir amb ell aquest dia i continuar cumplint molts més. La imatge, un clàssic del 1937, l'adeça el blog del meu pare: http:\\perezcasabayo.blogspot.com

Lo reconozco, tengo la tele encendida casi todo el tiempo que estoy en casa.... pero este anuncio me tiene embobada! Supongo que lo habreis visto, con su canciocilla pegadiza ( y no pegajosa como la del anuncio de Ikea, el de " eso no se toca niño, con eso no se juega ..."), su equipo de hombres montando una coreografía con esta letra: " Pablo se levantó, puso la lavadora y no se murió.Paco hizo un descubrimiento, lavar la ropa ya no es su sufrimiento.Ves como no es para tanto, no tenéis ni que soltar el mando.Ellos también pueden y tú… y tú y tú. Ahora ya lo saben todos, los gallumbos no se lavan solos.Cantaba y lavaba el tuno y nunca se perdió la Fórmula 1.Caballeros recordar el aparato con el agujero que da vueltas no es el horno.No os confundáis de hoyo y en la lavadora echéis el pollo.Ellos también pueden y tú ." Y a pesar de que la campaña podría ser de algún gobierno de todos los que tenemos , resulta que no, que muy inteligentemente una ...

Doncs com podeu veure ahir vaig fer panellets ( es van torrar una mica massa sí.. ho reconec! però estaven bonissims, es clar, ja no en queda cap!). I per què us ho explico això? Abans, recordo que feia fred, i que seia devant del forn de casa de ma mare, i veia com feia castanyes... i al cole feiem la Castanyada, i això recordo fer-ho jo amb nens en activitats extraescolars quan jo ja tenia vint i pocs. Recordo haver dibuixat castanyes, i cantar la cançó de la castanyera (quan arriba el temps de collir castanyes... la coneixeu no?), i comparar receptes per fer panellets. Per mi, la Castanyada ( tot i que no m'agradaven ni m'agraden gaire les castanyes...) era com la benivinguda al fred, a l'hivern. Potser es que el clima ha canviat, i que ahir vaig fer panellets amb màniga curta, i potser per això sé que per els nens ara ja no s'assembla en res la Castanyada. Si no fos per el treball d'alguns mestres i la voluntat d'alguns pares, Hallowen ho hauria envaït t...

Fa dies que no escric i tinc la sensació que no podré seguir el ritme que tenia abans respecte l'actualització del blog però ho intentaré! i és precisament sobre aquesta manca de temps (tan comú i compartida) sobre la que volia fer-hi la reflexió. No acabo d'entendre per que hem de ser tant diferents a la resta del mon en quant al tema dels horaris. És un tema que juntament amb les diferencies respecte ajuts i beneficis socials em fa bullir més la sang. Trobo que hem fet un pas enorme cap enrera respecte el que varen lluitar els que estaven abans que nosaltres. No sé quines feines teniu en general, però convindreu en mi en que en qüestió d'horaris la conciliació familiar i laboral aqui ( a España) és força complicada. I em venen tants exemples al cap que em costa d'ordenar-los i fer-los comprensibles: diuen els profes que ells no tenen per què suplir la manca de temps dels pares, que no tenen que tenir els nens tot el dia i tenen tota la raó del...

M'ha donat per mirar qué ha passat d'important en la Historia un deu d'octubre. I deunidó! A part de ser el dia que van morir Orson Welles i Cristopher Reeve (ostres com em vaig enamorar del seu Superman!), també van neixer un deu d'octubre l'escriptora Mercé Rodoreda i el compositor Giuseppe Verdi. M'ha fet pensar en l'interessant que resulta el fixar-se en les efemerides d'un dia, te fan pensar en gent que tenies oblidada i que has admirat en algun moment de la vida. Tot això perque buscava a saber el motiu de que sigui el 10 del 10 el dia mundial de la salut mental. Suposo que podria haver estat qualsevol altre dia, però no voldria que demà al menys el dia servis per a reflexionar-hi una mica al respecte. No sé quin abast informatiu tindrà als diaris o tvs, ni sé exactament quins actes es duran a terme, però me sembla important el fet de al menys, parar-se un moment a pensar en la problemàtica dels malalts mentals, oblidats i rebutjats en moltes ...

En el mes de marzo ya escribí acerca la diferencia entre estar arrepentido y tener remordimientos (les remords et les regrets que diuen en frances ), y aunque tenía muchas cosas en mente para comentar, creo que todas giran en torno a la culpa, muy relacionado con el post que escribí entonces pero desde luego nada que ver con lo que me ha hecho reflexionar al respecto. Y de todo lo que puede decirse sobre la culpa, sólo quería exponer cuatro ejemplos de la insana tendencia que ¿tenemos? en "echar la culpa a alguien", aunque sea finamente y con mano izquierda, pero me asombra la facilidad con la que se echan balones fuera. Yendo a los balones, que si pierde un equipo (el que sea) culpa de la defensa, de los delanteros, del portero sobretodo pero si no del entrenador, raro será que alguien diga que lo podría haber hecho mejor. Siguiendo con el deporte, está ya claro que Alonso no ganará su tercer mundial pero asume él algo de culpa? nooo , toda de la escudería,ojo, que no...

Penso molt en com em trobava ara fa un any. Tenia una panxa tan gran que feia mesos que me preguntaven si portava besons, que no podia beure res de l'acidesa que em provocava tot... L'equivalent ahir era un dijous, i el metge m'havia dit que dilluns em provocarien el part. I no va haver dilluns, doncs el que seria aquesta nit em van començar les contraccions, tot i que van parar al mati. Al migdia vam anar d'urgències a Reus, on operava el ginecoleg que mitg m'havia portat i, després de mirar-me va dir en un to que semblava serio: hay que hacer cesarea. Glups. No m'havia fet por pensar en parir, i de sobte em veia sola, entrant en un quirofan fred envoltada de metges. Vaig passar molta por, i la veritat es que no vaig estar gaire ben atesa a l'hospital, pero no oblidaré mai, mai, la sensació que vaig tenir quan em van treure literalment al nen de dins meu. Com si me l'arranquessin. De cop ja no era meu, sino d'ell mateix i de tots. Recordo tenir-lo ...